Unitat popular
Sota el nom d’Unitat Popular s’inclouen diferents experiències polítiques que s’han desenvolupat des de principis de la dècada de 1970 fins al moment present en diferents països del món. Com a idea general podem dir que, entesa en el sentit més ampli, la Unitat Popular és un desenvolupament tàctic que preconitza l’agrupació de forces de les classes populars en defensa dels seus interessos socials i nacionals. A tall d’informació prèvia, podem dir en síntesi que hi ha hagut en la història del segle XX (molt marcada per fenòmens de conquesta del poder de les classes populars) diferents experiències d’agrupació de forces: els Fronts Populars, els Fronts d’Alliberament Nacional i les experiències d’Unitat Popular. A grans trets podem dir que l’existència d’aquestes diferents formes d’agrupació social es fonamenta en l’escissió de totes les societats des del punt de vista de classe (en funció de la detenció del poder polític i econòmic i pel que fa a la seva perspectiva històrica, entre el que s’ha anomenat el Bloc Històric Revolucionari i el Bloc Històric Dominant). Les forces socials pertanyents al Bloc Històric Revolucionari s’agrupen segons les característiques de cada societat per a fer front al Bloc Històric Dominant. (Entenem per Bloc Històric Dominant, en el nostre cas, el conjunt de les forces socials i polítiques favorables als Estats capitalistes i centralitzats [espanyol i francès]; pel Bloc Històric Revolucionari el conjunt les forces socials i polítiques favorables als interessos de les classes populars catalanes.)
En síntesi podem dir, respecte a aquests models, que: — Els Fronts Populars són sobretot aliances electorals contra el feixisme, promogudes pels partits comunistes. Han agrupat teòricament sectors populars i sectors de la burgesia antifeixista; però, a la pràctica s’ha tractat d’aliances obreres i populars que s’han enfrontat contra les burgesies, les quals s’havien decantat per les candidatures conservadores i pròximes al feixisme ascendent, durant la primera meitat del segle xx. Es tractava, en general, d’agrupacions de tipus electoral dirigides per partits polítics coordinats per la internacional comunista, amb l’objectiu primordial de proveir internacionalment formes de protecció de la Revolució soviètica. — Els Fronts d’Alliberament Nacional són agrupacions de forces polítiques i socials en països del tercer món sotmesos a l’opressió nacional del colonialisme; són de caràcter interclassista amb hegemonia popular i es fonamenten en la mobilització anticolonialista. Una de les expressions dels Fronts d’Alliberament Nacional són els Fronts Patriòtics, que són una manifestació moderada i més buida de contingut, pel fet de centrar la seva doctrina en el foment dels aspectes menys marcats socialment, és a dir, més interclassistes. Aquests fronts patriòtics només poden aglutinar-se quan la duresa de l’explotació colonial fon en una sola lluita el sentiment patriòtic amb la defensa dels interessos populars immediats. El manteniment de la línia política en els Fronts Patriòtics (i per tant, l’orientació estratègica) cor-responia en general a partits marxista-leninistes. — Les Unitats Populars són expressions polítiques de masses que es fonamenten en l’agrupació de moviments populars i d’organitzacions polítiques, dirigits per la classe obrera i diferents sectors populars anticapitalistes. Les unitats Populars tenen, com els Fronts d’Alliberament Nacional, la seva força en la mobilització popular, però se’n diferencien per un contingut de classe més clar i per una concepció menys dirigista de la funció dels partits al seu si. Aquesta diferent orientació respon al fet social que el seu desenvolupament ha tingut lloc en societats industrials on els sectors populars es troben més organitzats i on existeix una confrontació de classe més marcada.
Les unitats Populars es poden resumir per les característiques següents: — Són agrupacions de forces populars per a l’acció. — Es fonamenten en un programa clar de reivindicacions concretes. — Tenen una expressió política de masses, amb projecció institucional.
Les unitats Populars van sempre més enllà de simples agrupacions electorals (com ho havien sigut els Fronts Populars) i són de fet l’agrupació de totes les formes transformadores de la societat en una fase concreta de la seva confrontació amb el poder de l’Estat (dels Estats). Per aquesta raó fonamenten la seva unitat sobretot en la pràctica de lluita i recullen, per tant, un programa de reivindicacions concretes (de tipus tàctic).
Però aquest origen reivindicatiu no exclou pas, ans al contrari, la intervenció política en el camp institucional. En aquest sentit les experiències d’unitat Popular expressen una evolució política de la lluita popular, en la qual, sectors importants de les classes populars esdevenen conscients de llur força col·lectiva i de la possibilitat de modificar la correlació de forces polítiques i socials incidint en les institucions a diferents nivells, començant a nivell municipal.
En el cas dels Països Catalans, per a arribar a la construcció d’aquest instrument polític de masses de les classes populars catalanes, s’han de tenir en compte almenys els aspectes següents: — L’arrelament en les lluites socials. Per a poder plantejar un avanç decidit en la construcció de la unitat Popular cal que, prèviament, l’Esquerra Independentista sigui present en les lluites socials de tal manera que la unitat Popular sorgeixi com una síntesi social de les diferents lluites existents o almenys com l’agrupació dels sectors més dinàmics del poble en lluita. Cal anar més enllà d’algunes lluites més o menys marginals i arrelar en el teixit social real. — La presència activa en els debats ideològics. Per a poder plantejar d’una manera seriosa la proposta de constitució de la unitat Popular cal que l’Esquerra Independentista sigui present en els debats polítics i ideològics principals, sotmetent a crítica la política local, nacional i internacional, de manera que es conformi un ampli corrent d’opinió que jugui a favor del desplegament d’una alternativa política popular amb nova força. — La maduració en la lluita institucional.
Per a poder plantejar, amb un fonament de pràctica política real, la unitat Popular cal que existeixi al si de l’Esquerra Independentista un desenvolupament suficient de l’experiència en la lluita institucional, de tal manera que l’activitat institucional posseeixi criteris clars d’intervenció ja consolidats en importants sectors de la militància que s’ha d’agrupar en la Unitat Popular.
— La consolidació d’una direcció política. La garantia de la constitució i de la perduració de la unitat Popular rau en la solidesa d’importants sectors al si de l’esquerra nacional (provinents de les diferents forces que hi conflueixin) que tinguin capacitat de militància i de reflexió polítiques, més enllà de la simple adhesió genèrica. Aquest gruix militant que anomenem «direcció» no s’ha de confondre amb una sola organització que tindria la funció d’orientar ella sola totes les tasques, sinó que s’ha d’entendre com un teixit militant dens i distribuït arreu que sigui capaç de sostenir la dinàmica del conjunt de la unitat Popular i d’encaminar de manera constructiva els debats interns. Que permeti el rellançament de les lluites, la renovació dels òrgans de direcció i que garanteixi, en definitiva, l’evolució i l’expansió de la unitat Popular cap als seus objectius.
Volem acabar aquest apartat alertant de dos errors que observem quan dins el nostre moviment es planteja la construcció de la unitat Popular Catalana: — No s’ha de confondre aquest projecte polític de masses per a l’agrupació de les forces populars, de tipus fonamentalment tàctic, amb una possible unitat estratègica de les forces de l’Esquerra Independentista, que seria tan sols un procés previ d’unitat necessari per a la construcció de la unitat Popular. — La unitat Popular no es construeix amb la unió de l’Esquerra Independentista amb altres organitzacions més o menys anticapitalistes que no han assumit els principis mínims de l’estratègia independentista, com ho mostra el fet que entre els seus objectius polítics i organitzatius prioritaris hi figurin, per exemple, l’assoliment de la III República espanyola o la creació d’organitzacions polítiques i sindicals d’àmbit estatal. Mostra les referències
^ Estelada Roja, text addicional.
