Usuari:Ibj ibj/Bisbe

Un bisbe (del llatí episcopus; del grec επίσκοπος, vigilant) és un religiós cristià que ha rebut l'orde de l'episcopat -el grau més elevat del sacerdoci cristià- i que té entre les seves funcions el lideratge i supervisió dels pastors o sacerdots, governar una diòcesi, impartir el sagrament de l'orde, confirmar als fidels o consagrar esglésies, entre d'altres.

Dins el cristianisme, les esglésies catòlica, ortodoxa i anglicana i algunes esglésies luteranes afirmen que els bisbes són successors dels apòstols de Jesús i que és a través de la consagració episcopal com es manté ininterrompuda la successió apostòlica.

D'acord amb el seu origen etimològic, un bisbe s'encarrega del control i vigilància del compliment de les lleis eclesiàstiques en el territori de la seva jurisdicció o diòcesi.

Alguns dels distintius que identifiquen els qui han rebut l'orde episcopal són la mitra, l'anell pastoral -símbol de la seva unió amb l'Església- i el bàcul pastoral -símbol de pastor del poble cristià-.

Característiques

Els bisbes s'encarreguen del govern i cura d'una Església local a través de l'organització territorial que divideix les Esglésies en diòcesis o províncies. Aquestes, s'estructuren habitualment al voltant d'una ciutat on resideix l'església principal, la catedral, on es troba la càtedra de la qual n'és titular el bisbe i des d'on presideix les celebracions litúrgiques i administra els sagraments.

El Nou Testament recull les qualitats dels qui són cridats a presidir una comunitat cristiana. La Primera carta a Timoteu recull uns requisits que són seguits per totes les confessions cristianes, amb excepció del que planteja en la qüestió del celibat.

«	Això que et dic és digne de crèdit: aspirar a ser el pastor d'una comunitat és desitjar una noble tasca. El pastor d'una comunitat ha de ser irreprensible, marit d'una sola muller, sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar, no donat al vi, ni violent, sinó de bon tracte, enemic de les baralles i del diner; ha de saber portar bé la pròpia casa i fer-se obeir i respectar pels fills. Perquè si algú no sap portar la pròpia casa, com podria tenir cura d'una església de Déu? El pastor d'una comunitat no ha de ser un que tot just s'ha convertit, no fos cas que la supèrbia l'encegués i caigués en la mateixa condemna del diable. Cal també que tingui una bona anomenada entre els qui no creuen, per no caure en el deshonor ni en els paranys del diable.	»
— 1 Tm 3,1-7, Nou Testament

El pensador Isidoro de Sevilla va concebre, al segle VII, l'episcopat com el major grau del clericat i va distingir els bisbes entre quatre classes:

• Els patriarques, pares dels prínceps, els més eminents dels pares, que ocupen el primer lloc com és el cas dels patriarques de Roma, Constantinopla, Antioquia, Jersualem i Alexandria.
• Els arquebisbes, prínceps dels bisbes, el més important dels bisbes, que desenvolupquen una funció viceapostòlica i presideix als bisbes metropolitans i la resta de bisbes.
• Els metropolitans, que integren l'episcopat, com a bisbes ubicats per sobre de la resta, denominats així per la importància de la capital de la província que se'ls ha confiat.
• Els bisbes.

Originalment, els bisbes eren elegits pel clericat i els fidels diocesans per aclamació. Les dificultats derivades d'aquest procediment van donar a lloc a abusos en el sistema electiu i van passar a ser escollits només pels clergues. Progressivament es va anar centralitzant el nomenament de bisbes i es va traslladar aquesta responsabilitat en els preveres dels capítols catedralicis. En certes èpoques, els governants dels països proposaven una terna -dret de presentació de tres candidats- i el papa n'escollia un. Es tractava d'una prerrogativa dels governants seculars per evitar que les seves diòcesis fossin regides per prelats que no assistien a la seva seu episcopal (és el cas del privilegi obtingut pels Reis Catòlics a Espanya davant l'ambició de clergues italians per obtenir els beneficis de les riques seus hispàniques). Avui en dia, els bisbes són nomenats de format directa pel papa en el cas de l'Església catòlica o el patriarca en el cas de l'Església ortodoxa i copta. A l'Església d'Anglaterra els bisbes són escollits per un procediment democràtic i complex que compta amb la supervisió del Comitè de Nomenaments de la Corona i del primer ministre del Regne Unit.

Els bisbes a l'Església catòlica

El Col·legi Episcopal

Els bisbes catòlics integren el Col·legi Episcopal i, encapçalats pel summe pontífex, tenen la potestat suprema i plena damunt l'Església catòlica exercida a través de Concili Ecumènic o bé a través de l'acció conjunta dels seus membres dispersos pel món.

A l'Església catòlica, els bisbes són considerats successors dels apòstols i són constituïts pastors en l'Església perquè siguin mestres de la doctrina, sacerdots del culte sagrat i ministres per al govern. Tenen la funció de santificar, ensenyar i governar que exerceixen en comunió jeràrquica amb el cap de l'Església i els membres del Col·legi Episcopal.

Es diferencia entre els bisbes diocesans als quals ha estat encomanada la cura d'una diòcesi i la resta que reben el nom de bisbes titulars.

Són nomenats lliurement pel papa d'entre els preveres i membres dels instituts de vida consagrada que els bisbes d'una província eclesiàstica consideren que són més aptes per a l'episcopat. Els bisbes de forma particular també tenen el dret de donar a conèixer a la Seu Apostòlica els noms dels preveres que considerin dignes i idonis per al càrrec episcopal. Actualment no es poden concedir privilegis d'elecció, de nomenament, de presentació o de designació de bisbes a les autoritats civils d'un país.

El Codi de Dret canònic estableix les condicions que han de reunir els candidats a l'orde episcopal. Han de ser homes excel·lents per la fermesa de la fe, de bons costums, pietosos, han de tenir zel per les ànimes i que tinguin saviesa, prudència i virtuts humanes així com les altres qualitats que els facin aptes per a exercir el càrrec. També han de ser bona fama, tenir al menys 35 anys d'edat i per a la designació han d'haver passat 5 anys des de la seva ordenació presbiteral. Han d'haver obtingut el doctorat o almenys la llicència en sagrada escriptura, teologia o dret canònic o almenys han de ser veritablement experts en aquestes matèries.

Els candidats promoguts a l'episcopat són consagrats bisbes dins els tres mesos des de la designació i abans que prenguin possessió del seu ofici. Han d'emetre la professió de fe i prestar jurament de fidelitat envers la Seu Apostòlica.

Els bisbes diocesans

Els bisbes diocesans representen la diòcesi que els ha estat confiada, són els titulars de tota la potestat ordinària, pròpia i immediata per exercir la seva tasca pastoral i els pertoca regir l'Església diocesana amb potestat legislativa, executiva i judicial. Les potestat executiva pot ser exercida personalment pels bisbes o també a través de vicaris generals o episcopals. La potestat judicial pot ser exercida personalment o a través d'un vicari judicial. Tenen la funció de defensar la unitat de l'Església i l'obligació de promoure la disciplina comuna i l'observança de totes les lleis eclesiàstiques. Estan obligats a residir a la diòcesi llevat del cas de visita o de la celebració de concilis, del Sínode dels bisbes o de la Conferència Episcopal a què hagin d'assistir.

Als 75 anys d'edat han de presentar la renúncia del seu càrrec al summe pontífex, també ho poden fer aquells a causa de malaltia o per una altra causa greu que el converteixi en menys idoni per complir el seu ofici. Quan la renúncia ha estat acceptada conserva el títol de bisbe emèrit de la seva diòcesi.

Els bisbes coadjutors i auxiliars

Els bisbes auxiliars

A petició d'un bisbe diocesà, sempre que les necessitats pastorals de la diòcesi ho aconsellin, es poden constituir un o més bisbes auxiliars, sense dret a successió. En certes circumstàncies un bisbe auxiliar pot ser proveït de facultats especials. En cas de quedar vacant la seu episcopal, l'auxiliar conserva aquells poders i facultats que tenia quan la seu estava ocupada fins que el nou bisbe no hagi pres possessió.

Els bisbes coadjutors

Els bisbes coadjutors són nomenats per iniciativa pròpia de la Santa Seu i succeeixen el bisbe diocesà de la diòcesi on han estat assignats en cas de renúncia o defunció de l'ordinari. També poden estar dotats de facultats especials.

Assisteixen al bisbe diocesà en tot el govern de la diòcesi i el supleixen en cas d'absència o impediment.

La seu impedida

Quan un bisbe diocesà es troba totalment impossibilitat per a exercir la tasca pastoral a la diòcesi per captiveri, relegació o incapacitat i ni tan sols per carta no es pot comunicar amb els seus diocesans es dóna la situació de seu episcopal impedida. En aquest cas el govern de la diòcesi correspon al bisbe coadjutor, si n'hi ha; si no n'hi ha o està impedit li pertoca al bisbe auxiliar o al vicari general o episcopal o a un altre sacerdot, d'acord amb l'ordre establert pel bisbe diocesà just al prendre possessió de la diòcesi. En cas que no es pugui sol·lucionar per aquesta disposició del bisbe diocesà pertany al Col·legi de Consultors elegir el sacerdot que ha de regir la diòcesi que comunicarà immediatament a la Santa Seu la situació de seu impedida. Si l'impediment es deu per raó d'una pena eclesiàstica, el metropolità o, en el seu defecte o tractant-se d'ell mateix, el sufragani més antic de promoció ha de recórrer tot seguit a la Santa Seu perquè ho solucioni.

406 § 1. El Bisbe coadjutor, i també el Bisbe auxiliar esmentat al c. 403 § 2, ha de ser constituït Vicari general pel Bisbe diocesà; a més, el Bisbe diocesà ha d’encomanar-li, amb preferència als altres, allò que pel dret requereix un mandat especial. § 2. Llevat que les lletres apostòliques no hagin disposat una altra cosa i restant ferma la prescripció del § 1, el Bisbe diocesà ha de nomenar l’auxiliar o els seus auxiliars Vicaris generals o almenys Vicaris episcopals, que depenguin exclusivament de la seva autoritat, o del Bisbe coadjutor o del Bisbe auxiliar esmentat al c. 403 § 2.

40

Redactats anteriors

En la Iglesia católica es un bautizado, aunque en la práctica suele ser un sacerdote, que recibe el sacramento del orden sacerdotal en su máximo grado, que es el episcopado. Considera al obispo como el miembro de la Iglesia que ha recibido la plenitud del sacerdocio ministerial por el sacramento del orden, sucesor de los apóstoles y pastor encargado del gobierno de una diócesis; en virtud de la colegialidad, comparte con el papa y con los demás obispos la responsabilidad sobre toda la Iglesia católica.

De hecho, el papa es ante todo el obispo de Roma.

Quan un sacerdot és ordenat bisbe se li atorga una diòcesi sobre la qual té poder. Depèn directament de Roma i el Papa, tot i que està sota la influència d'altres estaments eclesials com els cardenals. El Papa és el bisbe de Roma.

 l'Església Catòlica, un bisbe és un ministre ordenat que té la plenitud dels sagraments de l'orde sacerdotal i és responsable d'ensenyar doctrina, governar els catòlics dins la seva jurisdicció, i santificar el món i representar l'Església. Els catòlics consideren que l'origen del càrrec de bisbe està en els apòstols, creient que l'Esperit Sant els dotà d'un carisma especial durant la Pentacosta. Els catòlics creuen que aquest carisma especial s'ha transmès mitjançant la successió continuada de bisbes mitjançant la imposició de les mans al sagrament de l'orde sacerdotal.

Els bisbes diocesans, coneguts com a eparques a les Esglésies Catòliques Orientals, són destinats a governar regions locals que a l'Església catòlica són conegudes com a diòcesi dins de l'Església Llatina i com eparquia al ritu oriental. Els bisbes són coneguts col·lectivament com el Col·legi episcopal i poden tenir títols addicionals com arquebisbe, cardenal, patriarca o papa. El 2009 hi havia aproximadament uns 5.100 bisbes a l'Església Catòlica

El modo que sigue la Iglesia católica es el siguiente: El nuncio apostólico de cada país reúne información en cada provincia eclesiástica del país sobre los candidatos al episcopado, enviándola a la Santa Sede. Una vez estudiado cada caso, se procede a la elección. El nuncio consulta al sacerdote si acepta su elección como obispo. Una vez que el presbítero ratifica su deseo, se emite la bula y se hace público el nombramiento episcopal. En algunos casos, suele emitirse un decreto de la Congregación para los Obispos, si es designado auxiliar de una diócesis y titular de otra extinta, siendo este documento, sellado por el papa con el sello de plomo.

Según la Iglesia católica, los obispos son los sucesores de los apóstoles, y como tales, son constituidos como pastores para que sean maestros de la doctrina, sacerdotes del culto sagrado y ministros para el gobierno.​ El obispo tiene la plenitud del sacerdocio, con potestad total, por la que gobierna una iglesia local o particular en comunión con el papa. El obispo en cada diócesis ocupa el centro de la iglesia local, y, ayudado por su presbiterado, tiene autoridad máxima en materia de magisterio, santificación y gobierno. El obispo tiene también la responsabilidad de la pastoral de la diócesis.

El obispo que está a cargo de una diócesis se le conoce también como obispo ordinario u obispo diocesano.

Los obispos titulares,​ llamados obispos in partibus infidelium, son aquellos que no tienen responsabilidad territorial y se los designa para ayudar a algún obispo ordinario como obispos auxiliares u obispos coadjutores. Para proceder a su consagración se los crea "titulares" de una antigua diócesis, que esté hoy desaparecida. También se consagran obispos titulares a quienes forman la jerarquía de la Curia romana y de la diplomacia de la Santa Sede, sin responsabilidades en la cura de almas.

Los arzobispos y patriarcas son, en realidad, obispos a cargo de una sede metropolitana (archidiócesis), con la misma plenitud de orden que aquellos de sus compañeros que tienen el título de una diócesis local, pero con diferente función "administrativa" en las denominadas provincias eclesiásticas o agrupaciones de diócesis. En la práctica, es una distinción honorífica más que otra cosa, que también se da algunos obispos destacados, de territorios históricamente importantes pero sin ser sede metropolitana (Barcelona hasta hace poco o La Seo de Urgel -por designación pontificia 'ad casum' por corresponderle el principado de Andorra-, ambas en España) y a algunos cargos de la curia así como a los Nuncios Apostólicos, a quienes se les designa como obispos titulares pero de alguna antigua sede con carácter metropolitano.

Los obispos forman, junto con el papa, quien es a su vez obispo de Roma, el colegio episcopal, en el que este último ostenta la primacía: «En virtud de su oficio, el Romano Pontífice no sólo tiene potestad sobre toda la Iglesia, sino que ostenta también la primacía de potestad ordinaria sobre todas las iglesias particulares y sobre sus agrupaciones, con lo cual se fortalece y defiende al mismo tiempo la potestad propia, ordinaria e inmediata que compete a los obispos en las iglesias particulares encomendadas a su cuidado»