Àguila peixatera

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula taxonòmicaàguila pescadora
Pandion haliaetus
Pandion haliaetus - Osprey.jpg
Enregistrament
Dades
Hàbitat Terra
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
IUCN 22694938
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreAccipitriformes
FamíliaPandionidae
GènerePandion Pandion
EspèciePandion haliaetus
(Linnaeus, 1758)
Distribució
Wiki-Pandion haliaetus.png
Modifica dades a Wikidata

L'àguila pescadora,[1] àguila d'estany o àguila peixetera (Pandion haliaetus) és un rapinyaire que és l'única espècie del gènere Pandion i de la família dels pandiònids (Pandionidae), segons moltes classificacions. Modernament alguns autors han separat una de les subespècies en una espècie diferent: Pandion cristatus.

Etimologia[modifica]

Segons la mitologia grega, Pandíon[2] és el nom de dos reis de la dinastia d'Erictoni, a Atenes, i fou el primer fill d'Erictoni i de Praxitea, una nàiade. Unit a Zeuxipe, la seva tia, va tenir dos fills, Erecteu i Butes, i dues filles, Procne i Filomela. Pandíon va donar al traci Tereu la seva filla Procne en matrimoni, després de rebre la seva ajuda en la guerra contra el tebà Làbdac. Però Tereu es va enamorar de la seva cunyada Filomela, la va violar i li va tallar la llengua. Procne, per castigar Tereu va matar el seu propi fill, Itis, i va fugir amb la seva germana. Tereu, en assabentar-se del crim, va perseguir les dues germanes i aquestes van demanar ajudar als déus i aquests les van transformar en ocells: Procne, en rossinyol, i Filomela, en oreneta. Tereu va ser transformat en una puput.

Hi havia algunes variants d'aquesta llegenda. Una d'elles feia de Filomela la dona de Tereu i invertia el paper amb el de la seva germana. És la versió generalment adoptada pels poetes romans, que fan de Filomela un rossinyol, i de Procne, una oreneta. Aquesta variant sembla més coherent amb l'etimologia de Filomela, nom que evoca la idea de la música. El segon rei d'Atenes anomenat Pandíon es besnét de l'anterior. El seu pare era Cècrops II, i la seva mare, Metiadusa. Va ser el vuitè rei de l'Àtica i en el seu regnat se situa l'arribada d'Orestes. Pandíon va tenir quatre fills amb Pília: Egeu, Pal·lant, Nisos i Licos. Nisos de Mègara tingué una filla, Escil·la, que va trair el seu pare per l'amor de Minos. En aquesta llegenda, Nisos va ser transformat en àliga marina i posteriorment la seva filla, per voluntat del déus, en martinet blanc (ciris).

Morfologia[modifica]

  • Té la part superior de color marró fosc i la inferior blanca amb taques fosques.
  • Fa uns 51-58 cm.
  • Quan vola mostra les ales llargues i anguloses, que bat lentament.[3]

Alimentació[modifica]

S'alimenta exclusivament de peixos, que captura -tant a les zones humides com a la mar- llançant-se en picat. Des del seu lloc de guaita es llença contra l'aigua quan els peixos, com ara les truites o els lluços, es troben prop de la superfície, tant al mar com als embassaments o als rius. Durant l'atac no arriba a cabussar-se del tot i s'ajuda amb unes escates que té als dits amb ungles llargues i corbes. Aquesta modificació, com la del bec ganxut i la del dit extern, que té una bona mobilitat per fer més pressió, li serveixen per subjectar millor les seues lliscadisses preses.

Costums[modifica]

Alguns individus són sedentaris i d'altres, estivals.

Reproducció[modifica]

Nia en els penya-segats i el volum de la posta és de 2-4 ous, normalment de 3. La femella pon de febrer a març, i els polls fan eclosió a mitjan març i resten dins el niu fins a la darreria de juny o començament de juliol.

Distribució geogràfica[modifica]

Als Països Catalans és un ocell que pot observar-se en migració tant primaveral com tardorenca, a la costa i a l'interior. Encara que antigament hi criava, avui només ho fa a Mallorca, Cabrera i en algunes localitats costaneres del continent.[4]

Classificació[modifica]

L'àguila peixatera és un cas poc comú en el sentit que és una espècie dispersa per gairebé tot el món. Hi ha quatre subespècies conegudes en general, malgrat que ITIS només en reconeix dues.

  • P. h. haliaetus (Linnaeus, 1758), d'Euràsia.
  • P. h. carolinensis (Gmelin, 1788), de Nord-amèrica. És més grossa, més fosca i amb el pit més clar que la subespècie haliaetus.
  • P. h. ridgwayi (Maynard, 1887), de les illes del Carib. Pit i cap molt pàl·lids en comparació a haliaetus, amb únicament una feble mascara al voltant dels ulls. No és migratòria.
  • P. h. cristatus (Vieillot, 1816), de la costa i alguns grans rius d'Austràlia i Tasmània. És la subespècie més petita. No és migratòria. Considerada una espècie diferent per alguns autors com ara Christidis & Boles 2008.[5]

Imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. Comissió dels Noms dels Ocells en Català. Diccionari dels ocells del món: Ocells no passeriformes. Termcat
  2. Ortega i Gonzàlez, Enric. Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans, 2017. ISBN 9788499653624. 
  3. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 37. ISBN 84-315-0434-X
  4. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 101. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6
  5. Classificació de la COI

Enllaços externs[modifica]