El "cavaller" al capdavant d'un grup de venedors ambulants ha de ser capaç de salvar la terra on viuen, per fer-ho s'endinsa en una sèrie d'episodis còmics i surrealistes dels quals sempre surt guanyador amb el famós lema. "Ghe pensi mi". Els seus resultats gairebé sempre impliquen les desventures del comissari de reconstrucció com a efecte secundari. Finalment aconsegueix salvar el terreny de l'expropiació per a la construcció del metro. El cavaller és finalment arrestat i endut per dos "ghisa" milanesos.
[...] la pel·lícula provoca rialles freqüents; després hi ha l'enlluernament habitual de les dones boniques, encapçalades per Silvana Pampanini, o aquell tros d'escot baix que, segons els autors de les nostres comèdies, és indispensable per a la seva fortuna.
L'elecció de Tino Scotti com a protagonista de la història va ser correcta. La màscara de l'actor milanès es presta més que cap altra a aquell mimetisme volcànic que mou una mica tota la pel·lícula; i la seva actuació dinàmica i contundent actua com un so paral·lel als moviments de titelles del personatge. El so, per tant, s'afegeix naturalment a la imatge i l'equilibra, sense fer sentir el seu propi pes. No és que la pel·lícula estigui exempta d'aquelles exuberàncies verbals que els mateixos autors han aportat com a llegat de la seva experiència com a periodistes humorístics: un major control del diàleg hauria ajudat, sens dubte, a l'expressió cinematogràfica de la bogeria argumental que subjau a l'obra; però, sens dubte, entre els molts intents italians de pel·lícula purament còmica, aquest È arrivato il cavaliere és sens dubte dels pocs que es pot dir que tenen un gran èxit. [...] Tot l'arc de la història està ple de trucs intel·ligents, que, en el seu formalisme, aconsegueixen entretenir plenament amb una comicitat excel·lent. [...]
Tota la història inspirada en una comèdia grotesca, com la que estava de moda als primers temps de l'era muda, va ser contada per Steno i Monicelli amb una facilitat de trucs que de vegades eren bastant cursis, però generalment divertits i amb un actitud entusiasmada i una mica de titella que sovint aconsegueix rialles felices del públic. La mesura, però, s'observa poques vegades i, a la llarga, el remolí ininterromput de situacions de farsa posa a prova la paciència de l'espectador exigent. Cal recordar, però, la interpretació de Tino Scotti que, amb aquesta pel·lícula, sembla voler introduir un nou gènere de comèdia, trepitjant clarament el motlle de Ridolini i del primer Charlot, però aquí i allà també força original.
[...] la pel·liculeta es desenvolupa entre una línia i una altra, força cansada malgrat un cert ritme superficial. El principal defecte de certes pel·lícules [...] consisteix precisament en el fet que el pla serveix als directors més com a vinyeta il·lustrativa [...] que com a element cinematogràfic.
↑Bruno Ventavoli. Al diavolo la celebrità. Steno dal Marc'Aurelio alla televisione: 50 anni di cinema e spettacolo in Italia. Edizioni Lindau, 1999, p. 62. ISBN 9788871802800.
