Nino Rota

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNino Rota
Nino Rota 1923.jpg
Biografia
Naixement3 desembre 1911
Milà (Itàlia)
Mort10 abril 1979 (67 anys)
Roma
Causa de mortCauses naturals (Trombosi coronària)
Lloc d'enterramentCementiri Monumental Verano (Roma)
FormacióCurtis Institute of Music (en) Tradueix
Conservatori de Milà
Universitat de Milà
Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Activitat
Camp de treballArts escèniques
OcupacióCompositor, director d'orquestra, professor, pianista, actor, guionista, compositor de bandes sonores, professor lector i músic
GènereÒpera, simfonia, música clàssica del segle XX, música en el cinema i música clàssica
InstrumentPiano

Lloc webLloc web
IMDB: nm0000065 Allocine: 38022 Allmovie: p109049 IBDB: 81707
Musicbrainz: d52ac009-4ed5-4d01-97d5-8280bb7dd460 Songkick: 259997 Discogs: 235382 Allmusic: mn0000416785 Find a Grave: 54844322
Modifica les dades a Wikidata

Giovanni Rota Rinaldi, conegut com a Nino Rota, (Milà, 3 de desembre de 1911 - Roma, 10 d'abril de 1979) fou un compositor italià especialment conegut per la seva feina com a compositor de música per a pel·lícules, d'entre les quals cal destacar El Padrí (1972) o Romeu i Julieta de Franco Zeffirelli (1968), a més d'un bon grapat de col·laboracions amb el director italià Federico Fellini.[1]

Rota demostrà una gran facilitat i fins i tot felicitat, amb algunes incursions creatives atrevides dins la dodecafonia. Tot i així, les seves composicions més conegudes estan relacionades amb la seva música per al cinema; va compondre les bandes sonores d’un gran nombre de pel·lícules del director italià Federico Fellini que abastaren el període des del 1950 fins al 1979.[2]

Carrera musical[modifica]

Rota va néixer en el si d'una família de músics de Milà. Fou un nen prodigi de renom: el seu primer "oratori", "L'infanzia di San Giovanni Battista", el va compondre als 11 anys.[3] Va estudiar al conservatori d'aquesta ciutat amb Giacomo Orefice,[1] i després va dur a terme un estudi seriós de composició amb Ildebrando Pizzetti i Alfredo Casella a la [Acadèmia Santa Cecília] de Roma, graduant-se el 1930.[2]

Més tard, el director Arturo Toscanini l'encoratjà a viatjar als Estats Units, on va viure de 1930 a 1932, per completar la seva formació sota el mestratge de Fritz Reiner, entre d'altres; tenia Rosario Scalero com a professor de composició.[2] El 1932 va tornar a Milà, on va realitzar una tesi sobre el compositor renaixentista i teòric de la música, Gioseffo Zarlino. Rota es va llicenciar en literatura per la Universitat de Milà; es va graduar el 1937 i va iniciar una carrera docent que va conduir a la direcció del Liceo Musicale a Bari, càrrec que va ocupar des de 1950 fins al 1978.[2]

El 1944, va escriure la primera partitura per a una pel·lícula, Zazà, dirigida per Renato Castellani. Va conèixer Federico Fellini quan aquest estava treballant en el seu primer film, Lo Sceicco Bianco, que va suposar l'inici d'una relació que donaria fruits tan reeixits com la música per a (1963). També va treballar en films de Luchino Visconti, com Il Gattopardo (1963).

Rota va ser nominat a un Oscar per la partitura d'El Padrí, però en descobrir-se que part de la música per a aquesta pel·lícula ja havia estat emprada, amb canvis, per ell mateix en una pel·lícula italiana quinze anys abans (Fortunella), el jurat va retirar la candidatura en decidir que no es podia incloure dins de la categoria de "música original". Amb tot i això, Rota va ser nominat dos anys més tard per la partitura de la segona part del film, ocasió en què sí que va guanyar l'Oscar, tot i que l'hagué de compartir amb Carmine Coppola, el pare del director, que també va compondre part de la música. A més a més de la seva coneguda música per al cinema, Rota també va compondre deu òperes, d'entre les quals destaca Il cappello di paglia di Firenze, cinc ballets i altres obres instrumentals.

Rota va tenir una filla, Nina Rota, de la relació amb la pianista Magda Longari.[4] Nino Rota va morir el 10 d'abril de 1979.[5]

Bandes sonores[modifica]

Anys 30[modifica]

  • 1933:

Treno popolare, direcció de Raffaello Matarazzo

Anys 40[modifica]

Anys 50[modifica]

Anys 60[modifica]

Anys 70[modifica]

Després de la seva mort, diverses de les seves composicions s'han utilitzat en pel·lícules i ficcions de televisió.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Nino Rota Music Catalogue».
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Slonimsky, p.1063
  3. Nicholas Slonimsky, The Concise Baker's Biographical Dictionary of Composers and Musicians (Simon & Schuster, London, 1988, ISBN 0-671-69896-6), p. 1063
  4. Videtti, Giuseppe. “Amarcord Nino Rota“, La Repubblica Milano, 20 April 2014.
  5. Kennedy, Michael (2006), The Oxford Dictionary of Music, 985 p., ISBN 0-19-861459-4

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nino Rota