Émile Buré

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaÉmile Buré

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement6 març 1876 Modifica el valor a Wikidata
Dreux (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort31 maig 1952 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Saint-Mandé (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióLycée Janson-de-Sailly Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista polític Modifica el valor a Wikidata
Premis

Émile Buré (Dreux, 6 de març de 1876 - Saint-Mandé, 31 de maig de 1952)[1] va ser un periodista polític francès de la primera meitat del segle XX. Va ser director dels diaris L'Éclair (1919-1925), L'Avenir (1925-1928)[2] i L'Ordre (1929-1940 i 1945-1948),[3] i dels setmanaris Vendémiaire (1935-1938) i France-Amérique (1943-1944).

Biografia[modifica]

Com a estudiant va sovintejar els cafès del Barri Llatí de París i es va convertir en socialista, sobretot sota la influència de Jean Longuet.[4][5] El 1898 va signar un recurs demanant la revisió del Cas Dreyfus.[6][7] Amic d'Aristide Briand,[8][9][10] va formar part de la fracció d'esquerres del Partit Socialista Francès de Jean Jaurès.[11]

El 1903 Georges Clemenceau el va contractar a L'Aurore com a editor.[4][12] També va col·laborar amb Cahiers de la Quinzaine de Charles Péguy.

Més endavant, Buré va atacar el socialisme radical d'Édouard Herriot[13] i va denunciar el règim dictatorial de la Unió Soviètica dels anys 1920.[14][15][16]

A la dècada del 1930 era partidari d'una dreta moderada, contrari a l'extrema dreta[17] i a la prohibició de la francmaçoneria.[18] L'Ordre va ser l'únic diari de dretes que va desaprovar el discurs antisemita de Xavier Vallat contra Léon Blum el 1936.

Esdevingut un patriòtic furibund, va reclamar una aliança francosoviètica contra l'Alemanya de Hitler a partir de 1934, la qual la dreta anticomunista va rebutjar, amb l'excepció d'Henri de Kérillis. El 1935, amb altres periodistes, va acompanyar Pierre Laval a Moscou, aleshores ministre d'Afers Exteriors, que havia anat a discutir amb Ióssif Stalin el tractat francosoviètic d'assistència mútua.[19] Va denunciar l'Acord de Múnic el 1938.[20] A diferència de Kérillis,[21] va ser hostil a Francisco Franco per la seva oposició a Hitler i Benito Mussolini.[22][23] De la mateixa manera, el 1938 va denunciar la burgesia francesa que «desitja la pau a tota costa amb Hitler i Mussolini per la seva por al comunisme.[24] L'any 1939 va condemnar el Pacte Mólotov-Ribbentrop[25] i «l'obediència servil dels comunistes francesos respecte a Stalin».[26]

Segona Guerra Mundial[modifica]

Arran de la Segona Guerra Mundial va marxar de França el juny de 1940. Embarcat a Bordeus, va anar primer a Londres[27] i després es va traslladar als Estats Units d'Amèrica l'octubre de 1940.[28] Va ser desposseït de la nacionalitat francesa el 6 de setembre de 1940 pel règim de Vichy.[29] Des de maig de 1943, Buré va coeditar un setmanari gaullista, France-Amérique, a Nova York amb l'advocat i polític d'esquerres Henry Torrès. Aquest periòdic s'edità als locals de la delegació de França Lliure al 626 de la Cinquena Avinguda.

De tornada a França el novembre de 1944 després d'una visita a Alger,[30] va rellançar el seu diari L'Ordre, que va reaparèixer el febrer de 1945.[31] El mateix any es va distanciar del general Charles de Gaulle i el va criticar quan va fundar Reagrupament del Poble Francès el 1947.[32] El mateix any va prendre partit a la Guerra Civil grega signant un manifest al costat d'altres coneguts militants del Partit Comunista Francès com Frédéric Joliot-Curie, Louis Aragon, Picasso, Paul Éluard o Elsa Triolet denunciant implícitament la intervenció estatunidenca. Amic del president txec Edvard Beneš, va deplorar la desaparició de la democràcia a Txecoslovàquia[33] però es va negar a denunciar el cop d'estat de 1948.[34]

D'altra banda, es va mostrar favorable a la presència colonial francesa en el context de la Guerra d'Indoxina i la Guerra de Corea,[35] fet que ja defensava contra els anticolonialistes en els seus editorials a L'Ordre.[36]

Referències[modifica]

  1. ↑ Acte de naissance d'Emile Buré, cote 3E134 047, acte consultable en ligne, image 376/516
  2. ↑ L'Avenir, 18 novembre 1925, "A nos lecteurs", Le Grand écho du Nord de la France, 19 novembre 1925
  3. ↑ L'Ordre. Paris: s.n., 1929. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Bernard Auffray, op. cit., août 1980
  5. ↑ Rouger, Hubert (1875-1958) Auteur du texte. Encyclopédie socialiste, syndicale et coopérative de l'Internationale ouvrière ; 3, 9-12. La France socialiste. Tome 3 / par Hubert-Rouger (en francès), 1912-1921. 
  6. ↑ Simon Epstein, Les Dreyfusards sous l'Occupation, Albin Michel, 2001, Les Nouvelles littéraires, 23 avril 1932
  7. ↑ «Le XIXe siècle : journal quotidien politique et littéraire / directeur-rédacteur en chef : Gustave Chadeuil» (en francès), 25-01-1898. [Consulta: 8 juny 2023].
  8. ↑ Les Nouvelles littéraires, 23 avril 1932
  9. ↑ Les Temps nouveaux, Le Mouvement socialiste, 26 avril 1902
  10. ↑ Le Mouvement socialiste, 1899, Le Mouvement socialiste, 15 octobre 1899
  11. ↑ «Le Populaire : journal-revue hebdomadaire de propagande socialiste et internationaliste ["puis" socialiste-internationaliste]» (en francès), 18-03-1931. [Consulta: 8 juny 2023].
  12. ↑ Jean-Baptiste Duroselle, Clemenceau, Fayard, 2012, La Petite Gironde, 17 février 1923, E. Buré, "Comment j'ai appelé Clemenceau Le Tigre", France Amérique, 22 août 1943
  13. ↑ «L’Avenir» (en francès), 27-11-1925. [Consulta: 8 juny 2023].
  14. ↑ «L’Avenir» (en francès), 07-09-1927. [Consulta: 8 juny 2023].
  15. ↑ Sophie Cœuré, La grande lueur à l'Est : Les Français et l'Union soviétique, Seuil, 1999
  16. ↑ E. Buré, La politique de la présence, L’Avenir, 14 mars 1928, Ibid., 18 mars 1928
  17. ↑ L'Action française, 20 mars 1934, Comoedia, 21 octobre 1936
  18. ↑ «Le Petit Marocain» (en francès), 15-08-1934. [Consulta: 8 juny 2023].
  19. ↑ «Archives - Actualités, vidéos et infos en direct» (en francès). [Consulta: 8 juny 2023].
  20. ↑ Bernard Auffray, op. cit, septembre 1980
  21. ↑ Boulic, Jean-Yves; Lavaure, Annik. Chapitre 11. « Croquemitaine se dégonflera » (en francès). Rennes: Presses universitaires de Rennes, 2015-07-09, p. 167–180. ISBN 978-2-7535-2494-1. 
  22. ↑ L'Humanité, 29 octobre 1936, Le Populaire, 6 avril 1937
  23. ↑ L'Humanité, 17 novembre 1935, Le Populaire, 4 avril 1937, Ibid., 26 avril 1938, Ibid., 24 septembre 1938,Ibid., 30 décembre 1938
  24. ↑ «L'Ordre» (en francès), 17-12-1938. [Consulta: 8 juny 2023].
  25. ↑ Jean Pierre-Bloch, Jusqu'au dernier jour. Mémoires, Albin Michel, 1983
  26. ↑ L'Homme libre, 20 septembre 1939, Ibid., 5 octobre 1939
  27. ↑ «Paris-presse, L’Intransigeant» (en francès), 13-01-1950. [Consulta: 8 juny 2023].
  28. ↑ «| RetroNews - Le site de presse de la BnF» (en francès). [Consulta: 8 juny 2023].
  29. ↑ «Journal officiel de la République française. Lois et décrets» (en francès), 07-09-1940. [Consulta: 8 juny 2023].
  30. ↑ L'Aube, 23 novembre 1944, L’Écho d’Alger, 8 octobre 1944, Salut à Emile Buré, Ibid., 20 septembre 1944, M. Emile Buré est arrivé à Alger, Ibid., 18 septembre 1944
  31. ↑ «L'Ordre» (en francès), 18-11-1945. [Consulta: 8 juny 2023].
  32. ↑ E. Buré, Ne précipitions pas le jugement, L'Ordre, 11 avril 1947, E. Buré, Position du général de Gaulle, L'Ordre, 5 septembre 1947
  33. ↑ «L'Ordre» (en francès), 25-02-1948. [Consulta: 8 juny 2023].
  34. ↑ E. Buré, Sang-froid dans le tumulte, L'Ordre de Paris, 12 mars 1948, E. Buré, Guerre-révolution, guerre-suicide, L'Ordre de Paris, 10 avril 1948
  35. ↑ Emile Buré, Les bonnes relations sino-russes ne furent jamais de longue durée, Paris-presse, L’Intransigeant, 6 décembre 1950
  36. ↑ E. Buré, La question coloniale, L'Ordre, 25 septembre 1945, E. Buré, Notre empire en danger, L'Ordre de Paris, 30 avril 1948
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Émile_Buré&oldid=32483202»