Afroguyanesos

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de grup humàAfroguyanesos
Sam Hinds 2006.jpgEon Sinclair 2.jpg
Sam HindsForbes BurnhamEon Sinclair
Tipus ètnia
Població total 30,2% de la població de Guyana
Llengua anglès, Crioll guyanès
Religió Cristianisme, Islam, Rastafarisme, Obeah
Regions amb poblacions significatives
Guyana (Georgetown, Costa d'Essequibo)
Regne Unit, Canadà, Estats Units
Modifica les dades a Wikidata

Els afroguyanesos són els afroamericans de Guyana, que tenen avantpassats d'Àfrica Subsahariana i que van ser portats a la Guyana britànica per a treballar com a esclaus sobretot a ingenis sucrers.

Després de l'abolició de l'esclavitud a les colònies britàniques, els afroguyanesos van formar petites comunitats en les que vivien en comú. Quan van aconseguir la llibertat, no se'ls van atorgar terres com a compensació el treball que havien fet i això fou la llavor de futures tensions ètniques. Quan els terratinents podien utilitzaren a indis com a treballadors no remunerats a finals del segle XIX en lloc de donar feina als antics esclaus que s'havien emancipat anys enrere. Això va donar lloc a tensions interètniques.

A principis del segle XX la majoria de la població urbana del país eren afroguyanesos. Molts dels que vivien als pobles havien emigrat a les ciutats per a buscar-hi treball. Fins a la dècada de 1930, els afroguyanesos, sobretot els mulats eren el principal grup de professionals que no eren d'origen europeu. Però durant aquesta època, degut al reforç del racisme de les autoritats colonials, hi va començar a haver molts indis que van assolir la classe mitjana i van començar a competir amb els afroguyanesos per als treballs professionals.

Història[modifica]

Vegeu també: Coromantins

La Companyia Holandesa de les Índies Occidentals va tenir un paper molt actiu en la importació d'esclaus africans que van esdevenir elements claus de l'economia colonial. A la dècada del 1660 hi havia uns 2.500 esclaus a Guyana, on encara hi vivien uns 50.000 amerindis, la majoria dels quals havien fugit cap al rerepaís. Tot i que els esclaus africans eren considerats un element essencial en l'economia colonial, les seves condicions de treball eren brutals. Tenien un índex de mortalitat molt elevat i les males condicions en les que vivien van provocar més d'una dotzena de revoltes.

La revolta esclavista més famosa de Guyana fou l'Aixecament d'esclaus de Berbice (iniciada el 23 de febrer de 1763[1][2]) protagonitzada sobretot per coromantins. Aquest aixecament va succeir en dues plantacions que hi havia al riu Canje, a Berbice, on els esclaus revoltats van assolir el control de la zona. Com que les plantacions van caure en les mans dels esclaus, els europeus van fugir i només van romandre al país la meitat dels colons europeus que hi vivien. Hi va haver uns 3.000 afrodescendents revoltats que estaven liderats per Cuffy (personatge que en l'actualitat és considerat heroi nacional de Guyana) i que van fer trontollar el control de les Guaianes per part dels europeus. Els combatents alliberats foren vençuts per les tropes de les colònies franceses i britàniques veïnes els reforços que van arribar d'Europa.

Amb l'abolició de l'esclavitud, les condicions de vida dels afroguyanesos van variar radicalment. Tot i que el comerç d'esclaus fou prohibit a l'Imperi Britànic el 1807, l'esclavitud va continuar sent permesa durant més anys. A la Revolta de Demerara de 1823[3][4] entre 10 i 13.000 esclaus es van aixecar contra els seus propietaris a la colònia de Demerara-Essequivo.[5] Tot i que la revolta fou aixafada fàcilment,[5], en el moment de l'abolició encara continuava viva (1838).

L'abolició de l'esclavitud va tenir diverses conseqüències. La més significativa fou que molts antics esclaus van anar-se'n ràpidament de les plantacions. Alguns van emigrar cap a les ciutats al considerar que el treball agrícola era degradant i contradictori amb la llibertat. Alguns van abandonar els seus antics propietaris i van crear les seves pròpies comunitats reunint recursos per a comprar les finques abandonades. L'establiment de petits pobles va fer que les noves comunitats afroguyaneses tinguessin una oportunitat per a créixer i comerciar amb productes agraris. Això fou una extensió de l'antiga pràctica en la que els esclaus havien pogut quedar-se amb els diners que provenien de la venda de productes sobrants. Però el poder polític dels hisendats es va veure amenaçat pel sorgiment d'una classe camperola de mentalitat independent perquè ja no controlaven el monopoli de l'activitat econòmica de la colònia.

L'emancipació també va provocar la introducció de nous grups ètnics i culturals a Guyana. L'abandonament de les tasques agrícules dels afroguyanesos va provocar una escassetat de mà d'obra. Durant el segle XIX hi va haver diversos intents fallits d'atraure treballadors portuguesos de Madeira que no van reeixir. Aquests portuguesos no van treballar al camp i van ocupar-se en petits negocis independents i van esdevenir competidors de la nova classe mitjana afroguyanesa. Posteriorment es van importar treballadors indis per a treballar la terra.

Afroguyanesos notables[modifica]

Persones notables amb avantpassats afroguyanesos[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Smith, Simon David. Slavery, Family, and Gentry Capitalism in the British Atlantic: The World of the Lascelles, 1648-1834. Cambridge University Press, 2006, p. 116. ISBN 0-521-86338-4. 
  2. Cleve McD. Scott, "Berbice Slave Revolt (1763)", in Junius P. Rodriguez, Encyclopedia of Slave Resistance and Rebellion, Vol. 1, Westport, Ct: Greenwood Press, 2007, pp. 55-56.
  3. Smith, Raymond, T «History: British Rule Up To 1928» (en anglès). The Negro Family in British Guiana. Routhledge & Kegan Paul Limited [Londres], 1956 [Consulta: 20 octubre 2014].
  4. Sheridan, Richard B. The Condition of slaves on the sugar plantations of Sir John Gladstone in the colony of Demerara. New West Indian Guide, 76, 2002, p. 243-269 [Consulta: 20 octubre 2014]. 
  5. 5,0 5,1 Révauger, 2008, p. 105–106.
  6. Filipczak, D. «Memory and Myth: Postcolonial Religion in Contemporary Guyanese Fiction and Poetry. By Fiona Darroch». Literature and Theology, 24, 2010, pàg. 89. DOI: 10.1093/litthe/frq001.
  7. "Poet John Agard is selected for Queen's poetry medal", BBC News, 20 December 2012.
  8. «Terrenca Alli». boxrec.com. [Consulta: 20 octubre 2014].
  9. «Cliff Anderson». BoxRec. [Consulta: 20 octubre 2014].
  10. Lewis, Leona. Dreams. Hodder & Stoughton, 2009, p. 15. ISBN 978-0-340-91899-9 [Consulta: 29 maig 2010]. 
  11. Ellen, Barbara «Leona Lewis: 'I'm no pushover!'». The Guardian. Guardian Media Group, 25-10-2009 [Consulta: 7 febrer 2014].
  12. Spivey, Lisa «Rihanna, The New Cover Girl». Falta indicar la publicació, 72, 23, gener 2007, pàg. B.5. ISSN: 08904340.
  13. «Rihanna: Biography — Part 1 & 2». People. Time Inc [Consulta: 16 desembre 2008].
  14. Alan Byrne, "Thin Lizzy: Soldiers of Fortune", Firefly, 2004