Aglaia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula personatgeAglaia
20140416 corfu218.JPG
Modifica el valor a Wikidata
TipusCàrites Modifica el valor a Wikidata
Context
MitologiaReligió a l'antiga Grècia Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeHefest Modifica el valor a Wikidata
MareEurínome Modifica el valor a Wikidata
PareZeus i Hèlios Modifica el valor a Wikidata
FillsMorfeu, Euclea, Eupheme, Euthenia i Philophrosyne Modifica el valor a Wikidata
GermansEufròsine i Talia Modifica el valor a Wikidata
Altres
Part deCàrites Modifica el valor a Wikidata
Aglàïe,[1] una de les Càrites

En la mitologia grega, Aglàïe o Aglàïa (en grec antic Ἀγλαΐα -ΐας, Ἀγλαΐη -ΐης 'la que brilla', 'l'esplendorosa', 'l'esplèndida';[2] llatí Aglaia -ae, Aglaiē -ēs)[3] era la més jove i bella de les tres Càrites. Simbolitzava la intel·ligència, el poder creatiu i la intuïció de l'intel·lecte. Era filla, com les seves germanes Eufròsine i Talia, de Zeus i de l'oceànide Eurínome, o d'Helios i Egle.

Les Càrites o Gràcies viuen a l'Olimp en companyia de les Muses, amb les quals de vegades formen cors. Pertanyen al seguici d'Apol·lo, el déu músic. Acompanyen tot sovint Atena, deessa de les tasques femenines i de l'activitat intel·lectual, i també Afrodita, Eros i Dionís.

Així com la tradició més difosa és la d'Hefest casat amb la deessa Afrodita, en d'altres és esposa d'Aglaia, i segons la tradició òrfica foren pares d'aquests personatges:

  • Euclea (Εὔκλεια), deessa de la bona reputació i la glòria.
  • Eufema (Εὐφήμη), deessa del correcte discurs.
  • Eutenea (Εὐθηνία), deessa de la prosperitat i la plenitud.
  • Filofròsine (Φιλοφροσύνη), deessa de l'amabilitat i la benvinguda.[4]

Bibliografia[modifica]

  • [Pseudo-Virgili]: Apèndix virgiliana. Volum II: Elegies a Mecenas. L'Agró. Minúcies. L'almadroc. Últims poemes. Text revisat i traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984. Pàgs. 176-177.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aglaia
  1. El mot és tetrasil·làbic en llatí. L'adaptació al català, doncs, ha d'ésser: Aglàïa
  2. En Miquel Dolç 1984, pàg. 176, comenta: «El „déu del Cintos“ (cf. Aetna 5, n. 2) és Apol·lo (Febus); Bacus, el déu del vi i de la disbauxa; Aglaie, la més jove de les tres Gràcies, personificacions de l'encís i de la bellesa».
  3. Mot tetrasil·làbic: Āglăĭă, Āglăĭē, cf. el vers: «Cȳnthĭŭs ĕt Mūsae, Bācchŭs ĕt Āglăĭē» ‘Apol·lo i les Muses, Bacus i Aglàïe’. Appendix virgiliana. Epigrames. IX. Ad M. Velerium Messalam Corvinum, vers 60. La traducció d'en Miquel Dolç 1984, pàgs. 176-177 fa: «Quant a nosaltres, si podem, en la nostra humilitat, moure una lloança als poemes que amb tu compongueren els déus, el déu de Cintos (=Apol·lo) i les Muses, Bacus i Aglaie, si podem, en un poema nacional, atènyer Cirenes i les sals gregues, ja ens hem avançat a les nostres esperances mateixes. Això és prou: no tinc res de comú amb el poble groller».
  4. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 88. ISBN 9788496061972.