Alí Paixà Tepedelenli

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAlí Paixà Tepedelenli
Dupré - Ali Pasha.jpg
Dades biogràfiques
Naixement c.1750
Tepelenë
Mort 24 de gener de 1822 (71/72 anys)
Ioànnina
Causa de mort Trauma balístic
Sepultura Fethiye Mosque
Ètnia Albanesos
Activitat professional
Ocupació Polític
Dades familiars
Fills Veli Pasha
Modifica dades a Wikidata

Alí Paixà de Tepelenë (conegut també com a Alí Tepeleni, i el Lleó de Ioànnina) (Tepelenë, ara Albània, 1740[1] - Ioànnina, ara Grècia, 24 de gener[2] de 1822), d'origen turc i albanès, fou un alt dignatari otomà, governador de la regió grega de l'Epir. Intentà fer-se sobirà independent a la zona que tenia sota el seu control.

Origen[modifica | modifica el codi]

Alí va néixer en una poderosa família turca. La versió de que descendien d'un dervix emigrat des de Kütahya (Anatòlia occidental) no està demostrada. El seu avi i el seu pare tingueren importants càrrecs de l'Imperi Otomà a Tepelenë, al nord de l'Epir (en territori actualment albanès). El seu pare va morir sent Alí un infant i aquest va ser criat per la seva mare, que era de la regió de Konitza, on una guerra constant es desenvolupava entre dos caps locals rivals. La mare fou capturada i violada precisament en el curs d'aquest enfrontament entre clans.

Cap al 1764 o 1770, segons les fonts,[1] es casà amb la filla del paixà de Delvinë, que li donà dos fills.

Sembla que va ser el capitost d'una banda de partisans, amb la que hauria fet diverses operacions armades, i també hauria participat en conflictes entre senyors locals, i també entre un d'aquests i els suliotes, la minoria albanesa cristiana de l'Epir, el 1772.[1]

Cap al 1775, fou capturat pel paixà de Berat, Kurt Paixà, però es posà al seu servei i el 1776 li donà la victòria en un conflicte amb el paixà de Shkodër.[1] Després tornà a la vida de bandoler, i va exercir temporalment de recaptador d'impostos, mantenint contactes, tant amb els martolos cristians com amb els mercenaris musulmans, de manera que es va fer realment ric. Alhora, tenia l'habilitat de mantenir la conflictivitat permanent a la regió per tal de desacreditar el governador local i oferir els seus serveis a les autoritats imperials. Fins i tot va fer amistat amb les colònies costeres de la República de Venècia, que li van procurar la recomanació del bailo venecià a Istanbul, i el 1784 fou nomenat paixà. El primer que va fer per aprofitar la seva nova posició de poder fou venjar la seva mare massacrant la població de Khormovo.[1] Aquest mateix any fou nomenat governador de Delvinë i tot seguit de Ioànnina, però en fou deposat de seguida per les protestes de la població, i hagué de ser expulsat precisament per Kurt Paixà.[1]

Governador otomà[modifica | modifica el codi]

Tanmateix, la Sublim Porta el devia necessitar, perquè el 1786 fou nomenat governador de Trikala, i el 1787 s'apoderà definitivament de Ioànnina, a la mort de Kurt Paixà.[1] Aquest estat sobirà de facto fou reconegut pel soldà al final d'aquest any.[1] En esclatar les hostilitats amb els austríacs, va participar amb distinció a la guerra; després va participar en la repressió d'una revolta a Sèrbia.

Governant semi-independent[modifica | modifica el codi]

El 1790 va caure en desgràcia i va perdre el càrrec de comandant dels Colls, però va conservar el seu govern i per les seves habilitats militars la Porta va ignorar que havia engrandit la seva jurisdicció sense autorització. El 1792, després de la pau amb Àustria, va ser nomenat amb el seu fill Weli al-Din, com a comandants conjunts dels Colls amb l'encàrrec d'impedir als albanesos de passar a Rumèlia on havien estat utilitzats fins aleshores per reprimir a les bandes de bandits i en lloc de millorar la situació havien augmentat el bandidatge i el conflicte a la zona. Poc temps després va sufocar la revolta d'Osman Pazvantoğlu, i en recompensa el seu fill Mukhtar va obtenir el sandjak d'Eghriboz (illa de Negroponte o Eubea) i la regió de Karli.

Els austríacs durant la guerra havien instigat als grecs de Suli (suliotes) a revoltar-se contra Turquia; entre 1792 i 1802 Ali Paixà els va haver de combatre i li fou complicat de sotmetre'ls. El 1797 el tractat de Campo Formio va transferir les illes Jòniques i els enclavaments costaners de Prevesa, Parga, Vonitza i Brutinto, que pertanyien a l'extinta República de Venècia, a la sobirania francesa[3] i es va crear el departament de Corcyre (departament de Còrcira) tot i que no hi va haver annexió oficial a l'Imperi francès. Alí Paixà va enviar llavors tropes per ajudar els otomans i russos a conquerir Corfú, ocupació conclosa el 3 de març de 1799[4] i va aprofitar per ocupar Butrint i obtenir alguns triomfs sobre els francesos que li van permetre seguidament entrar a Prevesa i Vonitza. Per l'acord de 1802 els quatre districtes foren incorporats al sandjak de Janina.

Alí Paixà fou nomenat llavors wali de Rumèlia on els albanesos enviats temps enrere a la província per lluitar contra els bandits, i altres, s'havien revoltat a Edirne. Va obtenir un assenyalat èxit aconseguint el retorn a la legalitat de molts dels caps del bandits i rebels però els ayans rumelis no van quedar satisfets, ja que tenien interès en el manteniment de l'anarquia, i van aconseguir la seva deposició el 1803; Alí fou enviat al sandjak de Trikala i poc després al de Janina, mentre el govern de Rumèlia passava a Ibrahim Pasha, abans mutasarrif d'Iskhödra (Scutari). Ibrahim tenia molta influència sobre els grecs del nord, igual com Alí la tenia sobre els toscs o grecs del sud.

Amb la represa de la guerra contra els suliotes el 1803, Alí Paixà va ocupar el territori i exterminar als supervivents tret dels que van escapar a Parga.[5] El 1807, per la pau de Tilsit, l'estat autònom de les Set Illes (Heftanesos) constituït el 2 d'abril del 1800 sota protectorat de Rússia i de l'imperi Otomà, fou entregat a França, es va declarar l'annexió a aquest país i la creació del departament de Còrcira (13 de setembre de 1807); però els francesos planejaven recuperar també els quatre districtes que havien perdut al mateix temps que les illes; Butrint, Prevesa, Vonitza i Parga.

Parga fou la primera a ser ocupada i van iniciar la revolta dels grecs de Trikala que el fill d'Alí, Mukhtar, va poder reprimir. Entre 1808 i 1809 Alí va concertar aliances matrimonials amb el mutasarrif d'Awlonya, tres filles del qual es van casar amb dos fills i un nebot d'Alí. El 1810 va provocar una revolta a Awlonya i amb l'excusa d'anar en ajut del seu consogre es va apoderar del sandjak; el sultà Mehmet II es va veure en l'obligació de nomenar a Mukhtar, fill d'Ali, com a nou governador d'Awlonya. El 1811 Alí es va apoderar del govern d'Argyrocastron (Egiri) i va envair el país dels ghegs albanesos, tot amb el disgust de la Porta. A Albània Alí va derrotar els ghegs i va poder ocupar les fortaleses de Tirana i Peklinje i els sandjaks d'Okhri i Elbasan que va afegir als seus dominis.

Davant l'amenaça que suposava l'oposició a la seva política per part de la Porta, es va voler fer perdonar i quan el 1809 es va reprendre la guerra contra Rússia va enviar molts soldats a les ordes dels seus fills Mukhtar i Weli, a lluitar pel sultà. També va ajudar als britànics a ocupar les illes Jòniques, illes que foren ocupades entre 1809 i 1814 durant la Campanya de l'Adriàtic (1807-1814) excepte Corfú que no fou ocupada fins al 26 de juny de 1814.[6] El 1819 Alí es va apoderar de Parga.

En aquest temps es van produir diverses circumstàncies: els grecs de Phanar (Barri del Fanar, coneguts per fanariotes) el volien eliminar per facilitar el seu projecte de revolta al Peloponès; el poderós ministre (nishandji) otomà Halet Efendi el volia també eliminar com a distracció per allunyar al sultà del projecte de dissoldre els geníssers; i es va produir una temptativa d'assassinat d'Alí per part de Pasho Ismail Bey, un antic servidor de Weli Pasha; finalment fou cessat l'abril de 1820 com a governador comandant del Colls, i tots els sandjaks excepte el de Janina fora del qual va rebre orde de retirar totes les tropes; Weli Pasha va perdre el seu govern de Trikala. Els governador de les províncies veïnes van rebre l'orde de preparar les seves forces per si s'oposava a aquestes decisions i Kurshid Ahmed Pasha (més tard governador de Morea) va ser nomenat comandant en cap de les forces dels governadors fronterers amb Alí i una petita flota es va enviar a la costa albanesa. Alí va respondre signant un acord amb els caps de la rebel·lió grega i va intentar promoure revoltes a les illes de la mar Egea, a Sèrbia i als principats danubians. La Porta va respondre amb la revocació del seu rang de visir i del càrrec de governador del sandjak de Janina i li va ordenar anar a viure amb la seva família a Tepedelen.

La caiguda[modifica | modifica el codi]

Casa on va ser assassinat

Ràpidament les tropes otomanes van ocupar totes les possessions del rebel, excepte Janina, on la fortalesa, ben proveïda de menjar, podia resistir un setge. Els otomans van haver d'assetjar Janina. Tres dels seus fills i un nét que governaven districtes en nom del pare/avi es van rendir. Alí va saber promoure un motí entre les forces albaneses que l'assetjaven i mercès a la revolta de grecs i dels suliotes va poder resistir dos anys. Finalment el 1822 es va haver de rendir amb la condició de salvar la vida i poder retirar-se a un monestir de la rodalia. Khurshid Pasha li va concedir però Halet Efendi el va desautoritzar. Alí, assabentat que en cas de ser atrapat seria executat, va provar de fugir però va morir d'una ferida en la fugida el 24 de gener de 1822.

Posteritat[modifica | modifica el codi]

La seva biografia se'ns mostra envoltada de moltes llegendes, que ell mateix fou el primer interessat a difondre, i fins i tot a inventar, a fi de fer créixer el terror que inspirava en els seus adversaris. Les aventures que va explicar al Cònsol de França a les Illes Jòniques, Julien Bessières, van ser tot seguit reinterpretades i amplificades per Alexandre Dumas (pare) a la seva sèrie de novel·les Les Crimes célèbres, i fins i tot el personatge apareix novel·lat a El comte de Montecristo. El final del paixà de Ioànnina és un dels elements principals que permeten al comte de Montecristo prendre's la revenja de Fernand Mondego, esdevingut comte de Morcerf: com que Fernand havia estat al servei d'Alí Paixà, i com que havia contribuït a la seva caiguda tot fent creure que havia intentat salvar-lo, Montecristo presentà el testimoni d'Haydée, la filla del paixà, a qui tenia sota la seva protecció, per fer-lo quedar malament davant la Cambra dels pars.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Skiotis, Dennis N. «From Bandit to Pasha: First Steps in the Rise to Power of Ali of Tepelen, 1750-1784». International Journal of Middle East Studies, 2, 3, juliol 1971, pàg. 219 – 244.
  2. El 24 de gener, segons el calendari julià, aleshores vigent a Grècia.
  3. Esdaile, Charles J. Las guerras de Napoleón: Una historia internacional, 1803-1815 (en castellà). Editorial Critica, 2009, p. 57. ISBN 847423753X. 
  4. Wrigley, W. David. The diplomatic significance of Ionian neutrality, 1821-31 (en anglès). P. Lang, 1998, p. 50. ISBN 0820406961. 
  5. Davenport, Richard A. The life of Ali Pasha of Tepebni, Vizier of Epirus (en anglès). Tegg, 1837, p. 162. 
  6. Gardiner, Robert (editor). The Victory of Seapower (en anglès). Caxton Editions, 2001 [1998], p. 181. ISBN 1-84067-359-1. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • J. Von Hammer, Histoire de l'Empire Ottoman
  • R. A. Davenport, Life of Ali Pasha, 1837
  • G. Remerand, Ali de Tepelen, París 1928
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alí Paixà Tepedelenli Modifica l'enllaç a Wikidata