Vés al contingut

Alfabet occità

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula sistema d'escripturaAlfabet occità
Tipusalfabet derivat del llatí Modifica el valor a Wikidata
Llengüesoccità Modifica el valor a Wikidata

L'alfabet occità és una varietat de l'alfabet llatí.

Llista i ordre de les lletres

[modifica]

Segons la norma clàssica occitana (en curs d'estudi al Conselh de la Lenga Occitana), l'alfabet occità té 23 lletres dins l'ordre següent:

A B C D E F G H I J (K) L M N O P Q R S T U V (W) X (Y) Z

Les lletres K, W i Y es considera que són forasteres i només s'empren en mots d'origen foraster, no gaire adaptats a l'occità, com ara whisky, watt, Kenya. Amb tot s'insereixen dins l'ordre alfabètic internacional.

Noms de les lletres

[modifica]

Els noms de les lletres són:

Lletra Nom: ortografia Nom: fonètica
(pronúncia estàndard mitjana,
per defecte
)
Nom: fonètica
(altres pronúncies regionals,
indicades si són diferents
)
A a a [ˈa]
B b be, be (n)auta [ˈbe, ˈbe ˈ(n)awto̞ ] alv. [ˈbə, ˈbə ˈ(n)awto̞ ], niç. va. [ˈbe, ˈbe ˈ(n)awta]
C c ce [ˈse] alv. [ˈsə]
D d de [ˈde] alv. [ˈdə]
E e e [ˈe] alv. [ˈə]
F f èfa [ˈɛfo̞ ] alv. llem. [ˈefo̞ ], niç. va. [ˈɛfa]
G g ge [ˈdʒe] alv. [ˈdzə], llem. [ˈdze], gas. [ˈʒe]
H h acha [ˈatʃo̞ ] alv. llem. [ˈatso̞ ], niç. va. [ˈatʃa]
I i i [ˈi]
J j ji [ˈdʒi] llem. [ˈdzi]
(K k) ca [ˈka]
L l èla [ˈɛlo̞ ] alv. llem. [ˈelo̞ ], niç. va. [ˈɛla]
M m èma [ˈɛmo̞ ] alv. llem. [ˈemo̞ ], niç. va. [ˈɛma]
N n èna [ˈɛno̞ ] alv. llem. [ˈeno̞ ], niç. va. [ˈɛna]
O o o (ò) [ˈu (ˈɔ)]
P p pe [ˈpe] alv. [ˈpə]
Q q cu [ˈky] alv. [ˈkjy]
R r èrra [ˈɛrro̞ ] alv. llem. [ˈero̞ ], niç. [ˈɛʀa], va. [ˈɛra], pro. [ˈɛʀo̞ ]
S s èssa [ˈɛso̞ ] alv. llem. [ˈeso̞ ], niç. va. [ˈɛsa]
T t te [ˈte] alv. [ˈtə]
U u u [ˈy]
V v ve, ve bassa
(gas. ve, ve baisha)
[ˈbe, ˈbe ˈβaso̞ ] alv. [ˈvə, ˈvə ˈbaso̞ ], llem. pro. [ˈve, ˈve ˈbaso̞ ], niç. va. [ˈve, ˈve ˈbasa]
gas. [ˈbe, ˈbe ˈβaʃo̞ ]
(W w) ve dobla [ˈbe ˈðuplo̞ ] alv. [ˈvə, ˈvə ˈdublɔ], llem. pro. [ˈve, ˈve ˈdublo̞ ], niç. va. [ˈve, ˈve ˈdubla]
gas. [ˈbe, ˈbe ðuˈβlo̞ ]
X x ixa [ˈitso̞ ] alv. llem. pro. gas. [ˈikso̞ ], niç. va. [ˈiksa]
(Y y) i grèga [ˈi ˈɣrɛɣo̞ ] alv. llem. [ˈi ˈgrego̞ ], pro. [ˈi ˈgrɛgo̞ ], niç. va. [ˈi ˈgrɛga]
Z z izèda [iˈzɛðo̞ ] alv. llem. [iˈzedo̞ ], pro. [iˈzɛdo̞ ], niç. va. [iˈzɛda]

Els noms de les lletres són femenins: una èfa, una ce, la te. Eventualment, també, poden ésser masculins: un èfa, un ce, lo te. En aquest cas, els noms femenins be nauta (B), ve bassa (V), ve dobla (W) i i grèga (Y) esdevenen al masculí be naut, be bas, ve doble i i grèc.

L'elisió és freqüent davant d'un nom de lletra que comença per una vocal, segons l'ús atestat per Frederic Mistral en Lou Tresor dóu Felibrige: l'èfa, l'i (més clàssic que la èfa, la i).

Signes diacrítics

[modifica]

Qualques signes diacrítics serveixen per modificar o precisar la pronúncia de les lletres de l'alfabet occità.

  • L'accent greu (accent grèu) (_̀) es pot trobar sobre à, è, ò.
  • L'accent agut (_́) es pot trobar sobre á, é, ó, í, ú.
  • La dièresi (lo trèma) (¨) es pot trobar sobre ï, ü.
  • La cedilla (cedilha) (¸) es pot trobar sota la ç trencada.
  • El punt volat (ponch interior o en gascó punt interior) (·) es pot trobar entre les consonants següents: n·h i s·h. S'utilitza en gascó.

Bé cal notar que els signes diacrítics són obligatoris sobre les majúscules tal com sobre les minúscules. Aquesta regla ajuda a precisar la lectura: Índia, Àustria, Sant Çubran, FÒRÇA, SOÏSSA, IN·HÈRN (i no pas India*, Austria*, Sant Cubran*, FORCA*, SOISSA*, INHERN* ).