Antoni Soler i Ramos

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntoni Soler i Ramos
El Escorial-Madrid.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1729 (<3 desembre 1729) Modifica el valor a Wikidata
Olot (Garrotxa) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 desembre 1783 Modifica el valor a Wikidata (53/54 anys)
Monestir de l'Escorial Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióMonjo jerònim, sacerdot catòlic, musicòleg, teòric musical, filòsof, compositor i organista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1756 Modifica el valor a Wikidata –
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de Sant Jeroni Modifica el valor a Wikidata
InstrumentClavicèmbal i orgue Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: bc94f2e1-e6e8-4fce-a767-8c98e910fa3a Discogs: 883759 IMSLP: Category:Soler,_Antonio Allmusic: mn0001387442 Modifica els identificadors a Wikidata

Antoni Soler i Ramos, també conegut com a Pare Soler[1] (Olot, Garrotxa, batejat el 3 de desembre de 1729El Escorial, Castella, 20 de desembre de 1783), fou un compositor i organista català, un dels màxims representants de la música per a teclat de la península Ibèrica a finals del Barroc i principis del Classicisme. És conegut especialment per les seves cèlebres sonates per a clavicèmbal i per la música de cambra, però també és autor d'una extensa producció vocal escrita al llarg de les tres dècades que va passar al monestir de l'Escorial.[2]

Biografia[modifica]

Els seus pares, Mateu Soler i Maria-Teresa Ramos, vivien de feia poc a Olot quan Antoni hi va néixer. Maria Teresa s'havia casat a Daroca (Aragó), d'on era filla, amb Mateu, natural de Porrera (El Priorat). El pare era músic de la Banda del regiment militar de Numància i en traslladar-se aquest regiment, de Daroca a Olot, tota la família Soler també s'hi traslladaria.[3] D'ell va rebre el jove Antoni les primeres lliçons de música.[4] Als sis anys entrà a formar part de l'escolania de Montserrat, on tingué com a mestre el pare Benet Esteve mentre que la funció d'organista era exercida per Benet Valls. Sota la tutela de tots dos es va iniciar Soler en l'estudi del solfeig en primer lloc, i de l'orgue i la composició posteriorment. A l'escolania hi va romandre entre vuit i deu anys; abans de fer els disset anys la va abandonar: aquesta era l'edat límit de permanència en l'escolania.[5]

El 1746 guanyà la plaça de mestre de capella a la seu de Lleida i abandonà el monestir. Sembla que també exercí de mestre de capella a la catedral de La Seu d'Urgell. El setembre de 1752 es trasllada al Monestir d'El Escorial[6] on professa com a monjo jerònim. Gràcies als contactes amb la cort, completà la seva formació amb Domenico Scarlatti i José de Nebra i fou nomenat professor de música de l'infant Gabriel de Borbó, fill de Carles III.

Obra musical[modifica]

Antu library-music.svg
Sonata en re major número 84, per a teclat

Fragment del concert per a dos instruments de tecla, número 1, en do major

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

Va escriure gran quantitat d'obres tant religioses com profanes. És un dels compositors europeus més importants de la segona meitat del segle xviii i la seva obra s'ha difós per tot el món d'ençà dels anys 1930.[1]

La seva producció musical s'enquadra en l'època de transició del Barroc al Classicisme, en l'anomenat estil galant, i està clarament dominada per les obres per a teclat. A més a més, també redactà una obra teòrica titulada Llave de la modulación y antigüedades de la Música (1762). Dins la seva producció destaquen:

A més d'intèrpret d'orgue es va interessar per la seva construcció. Destaca la seva activitat creadora, que podem dividir en sis apartats:

Música vocal en llatí: seguint dues branques. En primer lloc d'estil polifònic, encara que la major part de l'obra vocal religiosa en llatí es troba en el segon tipus, l'estil modern o harmònic.

Música vocal en espanyol: un total de 125 villancets en què el principi essencial de la seva construcció és la formació d'una gran forma composta de diverses parts en les quals es fa ús de diferents recursos compositius; combina fragments corals i solistes, instrumentals i vocals. Sol repetir o seqüenciar temes breus com a fórmula compositiva. Diferenciem dos tipus de villancets a la seva obra: aquells interpretats en festivitats religioses del monestir, emparentats amb l'estètica italiana i més complexos en el literal i el musical; i els villancets de Nadal, contraris als anteriors, ja que s'acosten a les formes populars espanyoles.

Música teatral: la seva finalitat era entretenir els col·legials i seminaristes, pel que no trobem influència italiana sinó de nou formes espanyoles. Moltes de les seves obres escèniques utilitzen textos de Calderón de la Barca.

Música per a tecla: arriba a un lloc de primer ordre. Apartant-se del llenguatge italià crea un de essencialment espanyol, incorporant elements del folklore espanyol. Fa servir en la seva obra per a tecla el llenguatge galant i clàssic, sobre sota Alberti, i en l'àmbit organístic es desenvolupa com un mestre contrapuntístic.

Música de cambra: aquestes peces s'allunyen del Barroc i es dirigeixen a l'estil galant. La seva obra consta de sis quintets, compostos per quatre cordes i un instrument de tecla, que van ser creats en la seva maduresa (1776). Els 6 concerts per a dos orgues reuneixen característiques semblants a les de les sonates per a clavicèmbal, no guardant relació amb el polifonisme.

Com a teòric va escriure un tractat sobre l'harmonia titulat Llave de la modulación y antigüedades de la Música, publicat per la comunitat jerònima de l'Escorial, a la qual està dedicat. Es divideix en dues parts en què ens parla de la teoria de la modulació, i reflexiona sobre la creació artística i el significat de les regles. Això és el més nou de la seva obra. A la segona part realitza un examen acústic dels intervals i l'escala. Aquesta obra provocà una forta polèmica per part del mestre de capella i compositor figuerenc Joan Baptista Bruguera i Moreres el qual estava molt en contra d'aquesta obra.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Carrer del Pare Soler». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 18 gener 2013].
  2. Pedrero-Encabo, Águeda «Semblanzas de compositores españoles, Nueva serie: Antonio Soler (1729-1783)». Revista de la Fundación Juan March, 402, 2011, pàg. 2-7.
  3. Estrada, Gregori. «La formació musical del pare Antoni Soler a Montserrat». Conferència.
  4. «Antoni Soler i Ramos». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Capdepón Verdú, Paulino. «Biografia». Real Academia de la Historia. [Consulta: 31 juliol 2019].
  6. «Disc sobre música hispànica». La mà de Guido. [Consulta: 23 novembre 2013].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Soler i Ramos