Antonio Escohotado Espinosa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntonio Escohotado Espinosa
Antonio Escohotado.jpg
(2014) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 juliol 1941 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort21 novembre 2021 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
Eivissa (Balears) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciótraductor, assagista, professor d'universitat, filòsof Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Nacional d'Educació a Distància Modifica el valor a Wikidata
Participà en
14 març 2018Manifest per la Història i la Llibertat Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

Lloc weblaemboscadura.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm1868063 Facebook: AEscohotado Twitter: AEscohotado Youtube: UCks2FdxaBZZFl4PTBAGz4Jw Modifica el valor a Wikidata

Antonio Escohotado Espinosa (Madrid, 5 de juliol de 1941 - Eivissa, 21 de novembre de 2021) va ser un filòsof, assagista i professor universitari espanyol, els treballs del qual es varen dirigir principalment als camps del dret, la filosofia i la sociologia.[1] Va obtenir certa notorietat pública a Espanya a causa de la seva posició antiprohibicionista de les drogues.[2]

Biografia[modifica]

Nascut a Madrid, va passar els primers deu anys de la seva vida a Rio de Janeiro, al Brasil, on el seu pare va ser agregat de premsa de l'ambaixada espanyola. Després d'aquesta estada a l'estranger, va passar «del tròpic pagà al nacionalcatolicisme dels nostres anys cinquanta».[3]

Ja a Madrid, va iniciar estudis de dret i de filosofia, però va acabar solament la llicenciatura jurídica, i es va doctorar amb una tesi sobre Friedrich Hegel, posteriorment editada amb el títol de La conciencia infeliz. Ensayo sobre la filosofía de la religión de Hegel per a la Revista de Occidente. Aquest va ser el seu segon llibre, després de Marcuse, utopía y razón (1969). El 1970 va abandonar el seu lloc a l'Institut de Crèdit Oficial, on treballava, i va passar a residir a Eivissa, on es va dedicar a l'estudi i la traducció fins al 1983, any en què va ingressar a la presó de Conca per possessió de cocaïna, uns fets que ell sempre va denunciar com un parany muntat per la policia. Va continuar treballant a la presó, on va redactar entre 1989 i 1999 la seva obra magna: Historia general de las drogas.[4]

Després de la seva estada a la presó, es va incorporar a la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) on va treballar, des de llavors, com a professor de dret, filosofia, sociologia i filosofia i metodologia de la ciència.

Trajectòria intel·lectual[modifica]

A més de l'activitat docent, es va dedicar a la traducció, l'assaig i la recerca. Va traduir al castellà Thomas Hobbes, Isaac Newton i Thomas Jefferson, i va divulgar l'obra de Thomas Szasz i Ernst Jünger.

Com a pensador i assagista, va ocupar-se d'una gran varietat d'àmbits. Com a filòsof, va ser un especialista en Aristòtil, filosofia presocràtica i filosofia de la ciència (Caos y orden, 1999). Va escriure també sobre sociologia del poder polític (Majestades, crímenes y víctimas, 1987) i pensament econòmic (Sesenta semanas en el trópico, 2003).

Políticament va ser un pensador singular en el panorama estatal, i no sempre ben comprès, ja que no s'inscrivia en el tradicional eix esquerra-dreta, sinó que es va centrar en la dicotomia entre llibertat i autoritarisme. Es va definir com un liberal clàssic, hereu per tant de David Hume, Adam Smith, John Stuart Mill i Thomas Jefferson, i va rebutjar l'utopisme i l'autoritarisme des de posicions pragmàtiques i racionalistes. Sovint va col·laborar en publicacions periòdiques, sobretot a El País i El Mundo.

Va morir el 21 de novembre de 2021 a Eivissa, a l'edat de vuitanta anys.[2][5]

Obres[modifica]

  • Marcuse, utopía y razón (1968, Alianza Editorial)
  • La conciencia infeliz. Ensayo sobre la filosofía de la religión de Hegel (1971, Revista de Occidente)
  • De physis a polis (1982, Anagrama)
  • Realidad y substancia (1986, Taurus)
  • Filosofía y metodología de las ciencias (1987)
  • Majestades, crímenes y víctimas (1987, Anagrama)
  • Historia general de las drogas (3 volums, 1989, Alianza)
  • El espíritu de la comedia (1991, Premi Anagrama d'Assaig)
  • Aprendiendo de las drogas: usos y abusos, prejuicios y desafíos (1995, Anagrama; publicat primer amb el títol El libro de los venenos el 1990, i el 1992 com Para una fenomenología de las drogas)
  • Rameras y esposas: cuatro mitos sobre el sexo y deber (1993, Anagrama)
  • Las drogas: de ayer a mañana (1994, Talasa)
  • Historia elemental de las drogas (1996, Anagrama)
  • La cuestión del cáñamo: una propuesta constructiva sobre hachís y marihuana (1997, Anagrama)
  • Retrato del libertino (1997, Espasa-Calpe)
  • Historia general de las drogas (amb l'apèndix «Fenomenología de las drogas», 1999, Espasa-Calpe)
  • Caos y orden (1999, Premi Espasa d'assaig)
  • Sesenta semanas en el trópico (2003, Anagrama)
  • Los enemigos del comercio (2008, Espasa-Calpe)
  • Los enemigos del comercio II (2013, Espasa-Calpe)
  • Frente al miedo (2015, Página Indómita)
  • Los enemigos del comercio III (2017, Espasa-Calpe)
  • Mi Ibiza privada (2019, Espasa-Calpe)
  • Hitos del sentido (2020, Espasa-Calpe).
  • La forja de la gloria (2021, Espasa Libros)

Referències[modifica]

  1. «On són els intel·lectuals d'esquerra? Amb Antonio Escohotado i Antonio Baños». TV3, 02-02-2019. [Consulta: 23 novembre 2021].
  2. 2,0 2,1 «Mor a Eivissa als 80 anys el filòsof i lliurepensador Antonio Escohotado». DiarideGirona.cat, 22-11-2021. [Consulta: 22 novembre 2021].
  3. «Autoexposición académica». [Consulta: 27 gener 2010]. (castellà)
  4. Sardà, Artur «Historia de las drogas, per Antonio Escohotado». Arxiu d'Etnografia de Catalunya, 0, 7, 12-02-2016, pàg. 245–247. DOI: 10.17345/aec7.245-247. ISSN: 2014-3885.
  5. «Mor Antonio Escohotado, filòsof i autor d’un dels llibres més importants sobre l’ús de les drogues». IB3.org, 22-11-2021. [Consulta: 21 novembre 2021].

Enllaços externs[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Josep Maria Colomer
El arte de la manipulación política
Premi Anagrama d'Assaig
1991
Succeït per:
José Antonio Marina
Elogio y refutación del ingenio
Precedit per:
Vicente Verdú Maciá
Señoras y señores
Premi Espasa d'Assaig
1999
Succeït per:
Lluís Racionero i Grau
El progreso decadente