Arikara

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Territori dels arikara

Els arikara són una tribu índia que parla una de les llengües caddo (hoka-sioux), el nom de la qual prové del pawnee pariki "banya", però que s'anomenaven tanish "els homes". Vivien al curs superior del Missouri, entre el riu Cheyenne (Dakota del Sud) i Fort Berthold (Dakota del Nord). Actualment comparteixen la reserva de Fort Berthold amb hidatsa i mandan.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Pel 1700 hi havia uns 4.000, potser juntats amb omaha i mandan, ja que Lewis i Clark els xifraren en 2.600 el 1804, però foren reduïts a 700 el 1860 i a 682 el 1950. Augmentaren a un miler el 1980, dels quals 200 parlaven la llengua caddo, i potser eren uns 2.000 el 1990.

Costums[modifica | modifica el codi]

Se'ls considerava experts conreadors de blat de moro, amb el qual comerciaven per obtenir carn i mantes. També conreaven pèsols, carabasses, tabac i gira-sol, feina encarregada a les dones, mentre els homes caçaven uapitís, cérvols i búfals. Assimilaren alguns elements de les civilitzacions de les planures, però eren sedentaris i eren coneguts com a "menjadors de blat de moro".

Vivien a ciutats semipermanents de cases cobertes de terra i duien barrets de pell de llúdria. Les activitats de la vila eren controlades amb referència a una maça sagrada que era en mans d'un sacerdot. Aquest ofici i el càrrec de cabdill tendia a mantenir-se en possessió d'uens poques i primordials famílies.

Els càrrecs més baixos estaven associats amb l'organització militar, dansa i societats curatives, com la Germandat del Bisó. Juntament amb altres tribus de la planura, practicaven l'autotortura com a prova de virilitat en cerimònies tribals de la dansa solar.

Història[modifica | modifica el codi]

El seu passat, com el de les altres tribus caddo, és relacionat amb la cultura dels Mount Builders del baix Mississippi. Se separaren dels skidi pawnee en el segle XVIII, i emigraren cap al Nord, al Missouri superior, juntament amb mandan i hidatsa. Cap al 1804 foren visitats pels exploradors nordamericans Lewis i Clark, després que per la Compra de Louisiana del 1803 el seu territori passés a sobirania dels EUA.

Van ser un obstacle per a la colonització blanca. Una lluita contra els comerciants que acabà amb la mort de 13 comerciants usa a mans de pawnee i arikara el 1823 va donar com a resultat la primera campanya nordamericana contra els indis. Endemés de la guerra, una epidèmia de verola el 1831 els va reduir notablement.

Delegació mandan i arikara, 1874

Pe aquest motiu, el 1851 van marxar cap a Heart River, i el 1860 marxaren amb hidatses i mandans a Fort Berthold, on es federaren el 1870 i on el 1885 foren disseminats en granges individuals. El 1950 la construcció de Garrison Dam i el fet de trobar petroli a Willinston Basin els va forçar a cercar una nova llar. Se'ls considerava experts conreadors de blat de moro, amb el qual comerciaven per obtenir carn i mantes. També conreaven pèsols, carabasses, tabac i gira-sol, feina encarregada a les dones, mentre els homes caçaven uapitís, cérvols i búfals. Assimilaren alguns elements de les civilitzacions de les planures, però eren sedentaris i eren coneguts com a "menjadors de blat de moro".

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arikara Modifica l'enllaç a Wikidata


  • Campbell, Lyle. (1997). American Indian languages: The historical linguistics of Native America. New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-509427-1.
  • Mithun, Marianne. (1999). The languages of Native North America. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-23228-7 (hbk); ISBN 0-521-29875-X.