Arraquió de Figala

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaArraquió de Figala
Nom original(grc) Ἀρραχίων Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle VI aC Modifica el valor a Wikidata
Figàlia (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Mort564 aC Modifica el valor a Wikidata
Olímpia (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPancratista Modifica el valor a Wikidata
Participà en
Jocs Olímpics Modifica el valor a Wikidata
Premis

Arraquió de Figala (en grec antic: Αρριχίων ο Φιγαλεύς) (Figàlia, segle VI aC - Olímpia, 564 aC) fou un pancratista arcadi, que va obtenir victòries als 52, 53 i 54 Jocs Olímpics de l'antiguitat. A la darrera fou mort pel seu rival, tot i així fou pujat al pòdium i coronat quan ja era mort.[1][2] Filòstrat l'esmenta com Arriquió i l'Africà com Ariquió. Fou descrit com «el pancratista més famós de tots».[3]

Trajectòria[modifica]

Pancratistes a l'Antiga Grècia

Fou el vencedor del torneig de pancraci, una art marcial que barreja boxa i lluita lliure, a la 52a i la 53a Olimpíada (572 aC i 568 aC, respectivament).[4] La seva lluita mortal fou descrita pel geògraf Pausànies i per Filòstrat el Jove.[3] Segons Pausànies:

« Per quan lluitava per l'òliba salvatge amb l'últim competidor que restava, independentment qui fos, aquest l'agafà primer, i va retenir Arraquió, abraçant-lo amb les cames i, al mateix temps, li estrenyí el coll amb les mans. Arraquió dislocà el dit del seu oponent, però morí d'ofec; però qui asfixià Arraquió es veié, al mateix temps, obligat a rendir-se a causa del dolor al dit del peu. Els èlides coronaren i proclamaren vencedor al cadàver d'Arraquió.[2] »

L'exposició de Filòstrat el Jove és més llarg. A la seva obra Imatges, un recorregut imaginari per una galeria d'art, Filòstrat el Jove descriu una pintura sobre la mort d'Arriquió.[5] En una traducció d'Arthur Fairbanks:

« D'acord amb l'antagonista d'Arraquió, després d'haver-lo atrapat pel mig, pensà matar-lo; ja havia posat l'avantbraç a la gola de l'altre per evitar la respiració, mentre, pressionant les cames als engonals i enfilant els peus a cada un dels genolls del seu adversari, evità la resistència d'Arraquió en ofegar-lo fins a la letargia de la mort i, així, induït començà a apoderar-se dels seus sentits. Però en el moment de relaxar la tensió de les cames, no pogué evitar la resistència d'Arraquió; com a darrer recurs picà amb la planta del peu dret (com a conseqüència de la qual el seu lateral dret estava atrotinat ja que el genoll penjava sense suport), i després amb l'engonal mantingué fort el seu adversari fins que ja no pogué resistir i, llançant el pes cap a l'esquerra mentre tancà el peu d'aquest últim dins del seu genoll, amb aquesta forta empenta exterior tragué el turmell de la seva presa.[6] »

Filòstrat d'Atenes escrigué a la seva obra Gymnasticus que el fracàs d'Arriquió per tombar al seu oponent fou culpa del seu entrenador, Eryxias, cridant-li: «Quin noble epitafi, "Mai va ser derrotat a Olímpia"».[3][7][8]

A Figàlia s'instal·là una estàtua en honor de la victòria d'Arraquió; de la qual es creu que és la mateixa que contemporàniament es mostra al museu d'Olímpia.[3][9][10] De les que estan datades, és una de les estàtues de victòria olímpica més antigues que es conserven.[11]

A la cultura[modifica]

La gesta atlètica fou el tema del poema, "Arrichion", de Jeanette Threlfall, en la que el poeta lamenta el fet que el prancratista visqué i morí abans que Sant Pau apòstol portés el cristianisme a Grècia.[12][13]

Referències[modifica]

  1. Brophy, Robert H. «Deaths in the Pan-Hellenic Games: Arrachion and Creugas». The American Journal of Philology. Johns Hopkins University Press, 99, 1978, pàg. 363–390. JSTOR: 293747.
  2. 2,0 2,1 Pausànies. «Description of Greece VIII.xl.1-2». Perseus Project. [Consulta: 13 setembre 2012].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Harris, H. A.. Greek Athletes and Athletics. Londres: Hutchinson & Co., 1964, p. 108. 
  4. Matz, David. Greek and Roman Sport: A Dictionary of Athletes and Events from the Eighth Century B.C. to the Third Century A.D.. McFarland & Co., 1991, p. 32. ISBN 978-0899505589. 
  5. Tyrrell, William Blake. The Smell of Sweat: Greek Athletics, Olympics, and Culture. Wauconda: Bolchazy-Carducci Publishers, Inc, 2004, p. 138–140. ISBN 0-86516-553-X. 
  6. Filòstrat el Vell; Filòstrat el Jove Imagines. Cambridge i Londres: Harvard University Press; William Heinemann Ltd, 1969, p. 153. 
  7. Nicholson, Nigel James. Aristocracy and Athletics in Archaic and Classical Greece. Cambridge: Cambridge University Press, 2005, p. 129. ISBN 978-0-521-84522-9. 
  8. «Ancient Olympics - Philostratus, Gymnasticus 21». KU Leuven, 2012. [Consulta: 18 setembre 2012].
  9. Hyde, Walter Woodburn. Olympic victor monuments and Greek athletic art. Washington DC: Carnegie Institution of Washington, 1921, p. 326–328. 
  10. Harker, Barry R. Strange Fire: Christianity and the Rise of Modern Olympism. Rapidan: Hartland Publications, 1996, p. 2. ISBN 0-923309-49-7. 
  11. Hyde, Walter Woodburn «The Oldest Dated Victor Statue». American Journal of Archaeology. Archeological Institute of America, 18, 1914, pàg. 156–164.
  12. J. T. «Arrichion». The Christian Lady's Magazine. Seeleys [Londres], 30, setembre 1848, pàg. 240–243.
  13. Threlfall, Jennette. Sunshine and Shadow. Poems. Londres: William Hunt & Company, 1873, p. 24–27.