Arrebato

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de pel·lículaArrebato
Fitxa tècnica
Direcció Iván Zulueta
Protagonistes
Producció Nicolás Astiárraga i Augusto Martínez Torres per a Nicolás Astiarraga P.C.
Guió Iván Zulueta
Música Iván Zulueta i Negativo
Fotografia Ángel Luis Fernández, en color
Dades i xifres
País Espanya
Data d'estrena 1979
Durada 105 min
Idioma original Castellà
Color en color
Temàtica
Gènere Drama, cinema fantàstic i cinema de terror
Més informació
IMDb Fitxa 7.3/10 stars
FilmAffinity Fitxa 7.3/10 stars
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Arrebato és una pel·lícula de l'any 1979 dirigida per Iván Zulueta i protagonitzada per Eusebio Poncela, Cecilia Roth i Antonio Gasset.[1]

Argument[modifica]

El director José Sirgado (Eusebio Poncela) se sent insatisfet amb la seua nova pel·lícula de terror. Addicte a l'heroïna, és un home infeliç i angoixat. A més, ha trencat amb Ana Turner (Cecilia Roth), la seua amant argentina i actriu dels seus films. Deixa la sala de muntatge i travessa la ciutat. Al seu pis, obre un paquet enviat per Pedro (Will More), un noi a qui va conèixer temps enrere. Conté una cinta, una clau i un rotlle de pel·lícula de pas estret. Sirgado s'injecta droga i escolta el relat de Pedro sobre la seua insòlita experiència amb la càmera de cinema. Una càmera capaç de posseir i vampiritzar tot allò que filma.[1]

Context històric i artístic[modifica]

Arrebato és, potser, la més torbadora, febril i extrema pel·lícula de tot el cinema espanyol. El cartellista i cineasta donostiarra Iván Zulueta havia rodat en format reduït films de caràcter underground i contracultural, debutant en el llargmetratge amb un insòlit film musical: Un, dos, tres, al escondite inglés (1969). Però amb Arrebato encara va anar més lluny, endinsant-se de ple en una al·lucinada travessia cap a les parts més fosques de la percepció. Seria una experiència única, obsessiva i arriscada, i una obra enigmàtica, d'argument transgressor, tosquedat plàstica i narrativa dispersa. Zulueta la va realitzar amb intemperància i precarietat: un molt petit equip tècnic i només cinc milions de pessetes, en part aportats per l'arquitecte lleonès Nicolás Astiárraga. Entreteixint les nocions possessives, el poder de la imatge cinematogràfica i la càrrega de les drogoadiccions, la pel·lícula també es refereix o al·ludeix a les paranoies artístiques i la idea del suïcidi. Tan estranya i malaltissa com hipnòtica i apassionant, i habitada per personatges patètics i neguitejats, aquesta fou l'obra àlgida i terminal d'Iván Zulueta.[1]

Melodrama de l'angoixa i inquietant mostra de cinema fantàstic, el film assenyala algunes idees sobre la naturalesa vampírica del cinema i comparteix torbacions i dolors gairebé autobiogràfics. La càmera pot afeblir i matar. El cinema pot ésser com un monstre tortuós, engolidor i destructiu. Pel·lícula de culte per excel·lència, roman en la cúspide de les rareses audiovisuals i descobreix el retrat en brut del món del també crònicament vampiritzat Zulueta: cinema, heroïna i autodestrucció. Després d'ésser refusada pel Festival Internacional de Cinema de Canes, la pel·lícula va ésser vista per una minoria d'espectadors. Anys després és considerada una obra de culte, maleïda i essencial.[1]

Frases cèlebres[modifica]

«
"Jo creia estar a la vora l'arravatament absolut, iniciant el meu camí a la glòria. Durant el viatge en tren em vaig sentir envaït per una estranya eufòria. El viatge de Segòvia a Madrid va resultar com anar de Venus a Plutó. Les velocitats se sumaven, restaven, multiplicaven. Tants ritmes, tots diferents, mai vistos per mi. Encara que pressentits, en realitat eren els de sempre. Només que a favor, no en contra. El cas és que ara els sentia, passaven. En qualsevol cosa descobria tresors, i en qualsevol cosa sentia un èxtasi, o si més no, a mi m'ho semblava. El cas és que vaig instal·lar-me en les alçades d'uns apartaments i em vaig dedicar a fer-ho tot meu. Jo no volia relacionar-me amb la gent, tu ja ho saps; volia que la meua relació es produís exclusivament a través del cinema: filmar i projectar. Però, és clar, a mesura que vaig anar filmant noves imatges, no vaig tindre més remei que parlar, convèncer, convidar-los a menjar, a beure... En fi, com tu ja saps, jo no puc fer aquestes coses sense ajuda. Bé, no ens enganyem; la veritat és que necessitava plaer. No necessitava cap ajut, sinó plaer addicional." (Will More interpretant Pedro)[1]
»

Curiositats[modifica]

Premis[modifica]

  • 1981]]: Fantasporto (Premi de la crítica, Premi al millor actor i Premi al millor guió).[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 243.
  2. 2,0 2,1 2,2 Trivia - IMDb (anglès)
  3. Filmaffinity (anglès)

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]