Bitó comú

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaBitó comú
Botaurus stellaris
Botaurus stellaris (Marek Szczepanek).jpg
Bak Botaurus stellaris Poznan ZOO.jpg
Bitó comú del Zoològic de Poznań (Polònia).
Mèdia
Estat
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Animalia
Fílum Chordata
Classe Aves
Ordre Pelecaniformes
Família Ardeidae
Gènere Botaurus
Espècie Botaurus stellaris
(Linnaeus, 1758)
Distribució
Botaurus stellaris map.svg
Modifica dades a Wikidata
Il·lustració d'una parella de bitons comuns.

El bitó comú (bitó a les Balears i bitor al País Valencià) (Botaurus stellaris) és un ardeid molt solitari, sedentari i escàs als Països Catalans.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

  • Fa 75 cm de llargària.
  • Color marró, amb moltes taques més fosques. Potes verdes i bec robust.
  • Ales arrodonides.[1]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Nidificant escassíssim i molt localitzat (Aiguamolls de l'Empordà, Delta de l'Ebre, i Delta del Llobregat). Entre canyissos acondiciona un niu amb una pila de joncs i a l'abril-maig hi diposita de 4 a 6 ous que incuba al llarg de 15 dies i al cap de 2-3 setmanes els polls deixen el niu.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Viu en ambients amb vegetació espessa i a aigües encalmades, com els embassaments, llacs, etc.

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

Viu a les regions temperades d'Euràsia. Als Països Catalans es troba en regressió a causa de la dessecació de les zones humides mentre que abans, també, era caçat per la seua carn en alguns punts del Delta de l'Ebre. Als nostres països, és un hivernant regular en algunes zones humides com el Delta de l'Ebre i els Aiguamolls de l'Empordà, i molt més escàs en altres zones humides, com el Delta del Llobregat, i irregular a la resta de zones. En migració és regular però escàs en zones amb hàbitat adequat (per ex., Aiguamolls de l'Empordà), i molt irregular a la resta.

Costums[modifica | modifica el codi]

Emet crits en forma de brams que recorden els dels mamífers (origen del seu nom castellà avetoro) i el seu vol és lent i pausat, semblant al de l'òliba. A més, i en situacions de perill, es camufla perfectament, tot estirant el bec enlaire i restant immòbil en aquesta posició, perquè, d'aquesta manera, deixa al descobert una sèrie de ratlles obscures i clares en el coll que trenquen la seua silueta i la difuminen en el fons de tiges grogues i d'ombres fosques. Si, en aquests moments, les canyes es belluguen endutes pel vent, el bitó comú oscil·larà al mateix compàs. El resultat és sorprenent puix que aquest ocell, d'aquesta manera, es fa fonedís.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 81-82. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
  2. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 19. ISBN 84-315-0434-X.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]