Carlos Rojas Vila
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 12 agost 1928  Barcelona |
| Mort | 8 febrer 2020 (91 anys) Greenville (Carolina del Sud) |
| Sepultura | Cementiri de Maçanet de Cabrenys[1] |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | novel·lista, assagista, professor d'universitat |
| Ocupador | Universitat Emory |
| Gènere | Novel·la i assaig |
Premis | |
Carlos Rojas Vila (Barcelona, 1928 - Greenville, Carolina del Sud, 8 de febrer de 2020) fou un escriptor català, notable assagista i novel·lista autor de més de vint títols. Se'l considera membre de la generació "nens de la guerra", i bona part de la seva obra va estar marcada per la guerra civil, així com també el seu desenvolupament personal i intel·lectual.[2]
Biografia[modifica]
Era fill del metge colombià Carlos Rojas Pinilla i germà del general Gustavo Rojas Pinilla, president de Colòmbia entre 1953 i 1957. Carlos, llicenciat en Filosofia i Lletres el 1960, va preferir marxar lluny del franquisme. Fou professor de literatura espanyola a Escòcia i, des del 1957,[2] la universitat d'Emory a Atlanta (Geòrgia).
Entre els seus assaigs destaquen Diálogos para otra España (1966), Por qué perdimos la guerra (1969), Diez figuras de la guerra civil española (1973) i La guerra civil vista por los exiliados (1975). Com a novel·lista sobresurten De barro y esperanza (1957), El futuro ha comenzado (1958), Adolfo Hitler está en mi casa (1965), Auto de Fe (1968), Aquelarre (1970) i Azaña, una biografía sobre el president de la II República espanyola.[2] Després vingueren Memorias inéditas de José Antonio (1977) i El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos (1980), guanyadores de premis. De la dècada del 1990 destaquen les seves novel·les El jardín de Atocha (1990) i Proceso a Godoy (1992).
Vinculat per la família materna a Maçanet de Cabrenys, hi passava temporades i va triar-ne el cementiri com a lloc de repós.[3]
Obres[modifica]
|
|
|
Guardons[modifica]
- 1958: Premi Ciutat de Barcelona per El asesino de César[2]
- 1968: Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles per Auto de Fe.[2]
- 1973: Premi Planeta per Azaña[2]
- 1977: Premi Ateneo de Sevilla per Memorias inéditas de José Antonio
- 1980: Premi Nadal de novel·la per El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos[2]
- 1984: Premi Espejo de España per El mundo mítico y mágico de Picasso
Referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
- «Conferències impartides a l'Ateneu Barcelonès» (audio). l'Arxiu de la Paraula. Ateneu Barcelonès, 1993. Arxivat de l'original el 21 de maig 2015. [Consulta: 28 octubre 2014].
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Luis de Castresana y Rodríguez El otro árbol de Guernica |
Premi Nacional de narrativa 1968 |
Succeït per: Luis Berenguer Marea escorada |
| Precedit per: Jesús Zárate Moreno La cárcel |
Premi Planeta 1973 |
Succeït per: Xavier Benguerel i Llobet Icaria, Icaria... |
| Precedit per: José Luis Olaizola Sarriá Planicio |
Premi Ateneo de Sevilla 1977 |
Succeït per: José Salas y Guirior Un viento que pasa |
| Precedit per: Germán Sánchez Espeso Narciso |
Premi Nadal de novel·la 1979 |
Succeït per: Juan Ramón Zaragoza Rubira Concerto grosso |
| Precedit per: Rafael García Serrano La gran esperanza |
Premi Espejo de España 1984 |
Succeït per: Santiago Lorén Esteban Memoria parcial. |
- Escriptors barcelonins contemporanis en castellà
- Premis Espejo de España
- Guanyadors del Premi Planeta
- Premis Nacionals de narrativa de les Lletres Espanyoles
- Morts a Carolina del Sud
- Professors de la Universitat Emory
- Novel·listes barcelonins contemporanis en castellà
- Naixements del 1928
- Alumnes barcelonins de la Universitat de Barcelona
- Persones de Maçanet de Cabrenys