Carrer de Montcada

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Carrer Montcada)
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «carrer Montcada (Tortosa)».
Infotaula d'edifici
Carrer de Montcada
Carrer Montcada1-Barcelona(Catalonia).jpg
Dades bàsiques
Tipus carrer
Característiques
Estil arquitectura gòtica, arquitectura del Renaixement i arquitectura barroca
Altitud 4 m
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona

41° 23′ 05″ N, 2° 10′ 53″ E / 41.38483°N,2.18131°E / 41.38483; 2.18131
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 26 desembre 1947
Identificador

45-CH

IPAC: 49
Bé d'interès cultural
Identificador RI-53-0000015
Modifica dades a Wikidata

El carrer de Montcada és un carrer de Barcelona que va ser obert a mitjan segle XII per la família Montcada per tal de comunicar els barris barcelonins de la Bòria i Vilanova del Mar, que posteriorment s'unirien en el barri de la Ribera. Actualment aquest carrer constitueix el nucli d'arquitectura civil medieval més important de la ciutat.[1] És una obra de Barcelona declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.[2]

Anteriorment hi havia un camí, probablement conegut amb el nom de des Cadafalch[3] que sortia del Portal Major de la ciutat i passava pel Vallès en direcció a Roma, on als voltants vivien families de pescadors, així com mariners i altres treballadors relacionats amb el mar. Va ser al segle XII quan Guillem Ramón de Montcada decidí urbanitzar la zona. Fins al moment, una part important de la part baixa del carrer, la més propera al mar, formava part d'una antiga necròpolis sorgida al voltant del temple que hi havia on actualment es troba Santa Maria del Mar. Els terrenys eren propietat dels Montcada i ben aviat es convertí en la via burgesa per excel·lència de la ciutat medieval. Nombrosos palaus es van bastir entre els segles XIV i XVIII.

Descripció[modifica]

El carrer de Montcada, tot i que molt alterat per reformes successives i restauracions recents, constitueix un nucli d'arquitectura civil bàsicament medieval, d'interès i qualitat sense parió a la ciutat de Barcelona. El seu traçat, que comença a la placeta d'en Marcús i que acaba al passeig del Born, fou dividit en dos trams per l'obertura, el 1853, del carrer de la Princesa. És al segon tram on hi ha una concentració pràcticament ininterrompuda de palaus de gran interès arquitectònic.[2]

El Palau dels Marquesos de Llió, al núm. 12, és un edifici del segle XIV, refet al segle XVIII, que conserva el magnífic pati gòtic, amb elements renaixentistes a finestres i portes. Actualment estatja el Museu Rocamora d'Indumentària.[2]

El Palau Berenguer d'Aguilar, al núm. 15, és des del 1963 seu del Museu Picasso. Tot i que conserva vestigis anteriors, com unes notables pintures murals del segle XIII, al·lusives a la conquesta de Mallorca (avui al MAC), l'edifici respon bàsicament a la reforma efectuada pel noble Joan Berenguer d'Aguilar al segle XV, probablement sota el mestratge de Marc Safont, i del qual destaca el magnífic pati. Posteriorment ha estat modificat diverses vegades, fins a la seva adequació com a museu (1960-63). El Museu fou ampliat el 1970 amb l'edifici contigu, conegut com a Palau del Baró de Castellet (al núm. 17) i, més recentment, el 1981 amb el Palau Meca, al núm. 19.[2]

La casa Cervelló-Giudice, al núm. 25, és un edifici del segle XV, reformat al segle següent, amb una façana d'estructura renaixentista que conjuga encara amb elements decoratius gòtics. A l'interior hi ha un magnífic pati, amb una escala coberta amb arcs rampants. Des del 1974 és seu de la galeria Maeght.[2]

El Palau Dalmases, al núm. 20, fou renovat totalment al segle XVII, i només conserva alguns elements anteriors, com la capella d'estil gòtic flamíger del segle XV. L'element més notable és el pati, amb una magnífica escala coberta amb un porxo rampant sobre columnes salomòniques, ornades amb caparrons i garlandes, obra mestra de l'escultura barroca catalana del segle XVII. Actualment és seu d'Òmnium Cultural.[2]

Història[modifica]

El carrer de Montcada fou traçat a partir de mitjan segle XII amb la finalitat de comunicar la Bòria amb la Vilanova de la Mar, dos antics ravals inclosos dins la segona muralla de la ciutat en època de Jaume I. Conegut amb el nom actual des del 1283, aquest carrer, més ample i recte que els de la ciutat vella, es va convertir en el centre de la vida senyorial barcelonina dels segles XIV al XVIII.[2] Una sèrie de forts terratrèmols el 1428 van esquerdar els murs d'algunes cases del carrer, que van haver de ser restaurades i es va haver d'enderrocar algun dels pisos més alts. Els anys d'esplendor del carrer van ser durant els segles XV i XVI, esdevenint un carrer de caràcter burgès, on es trobaven nobles, aristòcrates i mercaders adinerats i es feien construir grans casals que posteriorment esdevindrien palaus.

La fi de l'expansió marítima i comercial dels catalans per la Mediterrània al segle XVI comportà la decadència gradual del barri de la Ribera, i quan el comerç atlàntic reprengué a finals del segle XVIII, el carrer Ample succeí el carrer de Montcada com a centre de la nova burgesia. El procés de decadència del carrer s'accelerà al segle passat amb l'edificació de l'Eixample. Els antics palaus senyorials foren compartimentats i convertits en cases de pisos.[2]

Amb l'obertura del carrer Princesa el 1853, el carrer que començava a la capella romànica de Marcús, del segle XII i finalitzava a la plaça del Born va ser dividit en dos. Durant el segle XVIII va començar el declivi del caràcter burgès del carrer.[4] Amb la creació del Mercat del Born el 1874, moltes de les cases i petits palaus del carrer van començar a ser utilitzats com a naus d'emmagatzematze.

La rehabilitació del carrer, iniciada els anys 1930, fou impulsada a partir del 1953 per l'Ajuntament de Barcelona, que en restaurà els edificis més notables, adaptant-los per a museus i altres usos culturals.[2] El Pla Cerdà i la construcció de l'Eixample van provocar que durant la segona meitat del segle XIX, moltes de les famílies adinerades marxessin a viure cap a una zona més alta de la ciutat. L'obertura de la Via Laietana l'any 1907 fou un dels altres grans detonants que va provocar una decadència residencial al barri.[1]

El declivi de la zona era tan accelerat que el 1930 es va crear la Societat d'Amics del carrer de Montcada per tal de preservar-lo.[5] Aquesta societat estava formada, entre d'altres, pel Marquès de Villalonga (llavors propietari del Palau Dalmases), Manuel Rocamora i Vidal, Gustau Gili (vivia al carrer Princesa), el doctor Agustí Duran i Sanpere i A.Florensa.[6]

Amb el naixement d'aquesta societat, el 1947 es va aconseguir declarar el carrer com a conjunt Monumental-Històrico-Artístic per l'Estat espanyol, cosa que va provocar que gradualment l'Ajuntament de Barcelona fos adquirint i restaurant edificis de la zona.[4] La mateixa societat va adquirir-ne alguns edificis, el primer dels quals seria el Palau Aguilar, lloc on el 1963 es va inaugurar el Museu Picasso. Posteriorment amb les ampliacions d'aquest, va anar ocupant altres palaus del carrer.

Edificis[modifica]

Placa del carrer

Actualment hi trobem magnífics exemples de l'arquitectura gòtica civil barcelonina com són els palaus Berenquer d'Aguilar (seu del Museu Picasso), Cervelló-Giudice (Galeria Maeght), Dalmases, Marquesos de Lió (Disseny Hub Barcelona, antigament seu del Museu Tèxtil i d'Indumentària), etc., tots curosament restaurats i convertits en seus de galeries i museus.

Museus[modifica]

Hi ha diversos museus al Carrer de Montcada:

Intervenció arqueològica[modifica]

El 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica a la Placeta de Montcada, consistent en el seguiment de l’obertura d’una rasa per documentar la possible presència de restes arqueològiques, va concloure amb resultats negatius. La rasa realitzada tenia 35 m de llarg, amb una amplada aproximada de 80 cm. i una profunditat de 70 cm. El control de les obres no proporcionà cap tipus de resta arqueològica. Les mateixes característiques de la intervenció; l’escassa profunditat a què s’instal·là la canalització, la reduïda amplada de les rases i l’abundant presència de serveis, dificultaren l’obtenció de resultats. Els resultats negatius, però, són vàlids únicament fins a la profunditat màxima que es va assolir durant el desenvolupament de l’obra.[7]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carrer de Montcada Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 Fitxa del Carrer de Montcada al web del Museu Picasso
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «Carrer de Montcada». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].
  3. Museu Picasso (1984) p.15
  4. 4,0 4,1 «Museu Picasso». A: Museus Singulars de Catalunya. Diàfora, 1979. ISBN 978-84-85205-32-5. 
  5. «carrer de Montcada». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. Museu Picasso (1984) p.14
  7. «Carta arqueològica de Barcelona». Web (CC-BY-SA) via (OTRS). Servei d'Arqueologia de Barcelona. [Consulta: 22 juliol 2014].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]