Carrera a peu
 | |
| Esport | atletisme  |
|---|---|
| Tipus | locomoció terrestre, esport i exercici físic |
| Variants | disciplina esportiva |
La carrera a peu és una forma de desplaçament terrestre que permet a un ésser humà o a un animal moure's ràpidament a peu. En termes esportius es defineix com la forma de caminar durant la que en algun moment tots els peus estan separats del sòl en un moment donat.[1]
Açò contrasta amb caminar, on un peu està sempre en contacte amb el sòl, les cames es mantenen principalment rectes i el centre de gravetat salta periòdicament cap endavant com si fos un pèndol invertit. El terme córrer pot definir tota una varietat de velocitats des del fúting fins a l'esprint. Les competicions sortiren a partir de diferents festivals religiosos en àrees diverses. l'orien de les curses, o del córrer com a competició, el podem trobar molt probablement en els Jocs Olímpics que es disputaren en l'antiga Grecia a partir del 776 aC.[2]
L'origen del córrer en els humans cal buscar-lo en primer lloc en l'evolució que va portar a practicar el bipedisme a l'espècie humana. El bipedisme, i conseqüentment la marxa i la postura alçada dels humans va suposar tota una sèrie de millores i avantatges com a espècie.[3]
Els historiadors creuen que la cursa competitiva es va desenvolupar com a part de les festivitats religioses en molts llocs diferents del món. Així a Egipte, a Àsia, a la regió de la vall del Rift d'Àfrica o a Amèrica del Nord.
Entre els grecs l'esport en general, i la carrera de competició en particular, gaudien d'un prestigi especial.[4]
Articles relacionats[modifica]
Notes[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carrera a peu |
- ↑ «córrer». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Olympic Games» (en anglès). Encyclopædia Britannica.
- ↑ Gómez-Castanedo, Alberto «Cuándo y por qué nos hicimos bípedos». Revista de Arqueología 01/, 256, 2002, pàg. 18-23 [Consulta: 27 juny 2015].
- ↑ Diem, Carl. Historia de los deportes (Vol.I). Barcelona: Luis de Caralt, Ed., 1966, p. 140.