Cinema quinqui

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Eloy de la Iglesia

Es coneix popularment com a cinema quinqui a l'Estat espanyol el subgènere cinematogràfic que narra les vivències i aventures de coneguts delinqüents (gairebé sempre joves o molt joves) que han aconseguit la fama gràcies als seus delictes comesos. Aquest gènere es va fer molt popular a la fi dels anys 1970 i a principis dels 1980, on va assolir la seva màxima esplendor[1] a causa de la gran inseguretat ciutadana que vivia el país en aquella època a causa dels efectes de la segona crisi del petroli i l'extensió dels consum d'heroïna entre el jovent,[2][3] per la qual cosa es van rodar multitud de pel·lícules i sagues, una gran majoria a càrrec de dos directors: José Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia.[4][5]

Característiques[modifica]

És molt freqüent que en les pel·lícules de cinema quinqui un delinqüent habitual es converteixi en actor i que s'interpreti a si mateix o a un altre delinqüent (a qui coneix o ha conegut) pretenent donar-li així un major realisme a la cinta.

Moltes d'aquestes pel·lícules són biogràfiques o pseudobiogràfiques, centrades a narrar la vida d'un determinat delinqüent, així com el seu entorn, les seves malifetes, la situació d'exclusió social soferta, tortures sofertes en comissaria, etc. És comú presentar al delinqüent (sovint pertanyent a les ètnies gitana o merchera) com un personatge noble i fidel a uns determinats valors com la lleialtat grupal, l'amor a una determinada dona «arrabassada» a vegades per un clan o grup social rival, o la preocupació pel benestar de la seva família.

El tema central del cinema quinqui és la delinqüència i la marginalitat que l'envolta. Això es presenta com una cosa normal el món de la droga i el que l'envolta.[6] Tal és així que no és estrany veure en aquestes pel·lícules toxicòmans preparant la dosi de «cavall» (heroïna), «xutant-se-la» (injectant-se-la-), «col·locats» (drogats) o amb «el mono» (síndrome d'abstinència).

En algunes d'aquestes pel·lícules es mostra el protagonista en situacions en les quals delinqueix amb l'objectiu d'ajudar econòmicament a la seva família. No és estrany tampoc veure escenes eròtiques i fins i tot veure als protagonistes tenint sexe[6] o mostrant la seva cara més romàntica. També existeix una important crítica social i atac directe a molts estaments socials als quals s'acusa de corrupció o privilegiats: polítics, forces de seguretat, classes adinerades, consumisme, etc

Un altre tema habitual relacionat amb la delinqüència és el robatori de cotxes (roben per exemple molts Seat 124, Seat 1430, Seat 131 i Seat 132, Chrysler 150, Chrysler 180 o Renault 12 i les posteriors persecucions que transcorren per carreteres secundàries o grans ciutats entre els quinquis i la «bòfia» (Policia Nacional)

En l'argot utilitzat en aquestes pel·lícules es pretén imitar l'habitual dels barris humils i d'ambients delictius, i també s'utilitzen algunes paraules del caló. Un dels personatges més famosos va ser Juan José Moreno Cuenca «El Vaquilla» (1961-2003), del que es va fer un biopic.

Les pel·lícules del cinema quinqui[modifica]

Perros callejeros 1977.jpg

Dins del cinema quinqui va haver-hi diversos directors, però per sobre de tots i a causa del nombre de pel·lícules que van rodar per a aquest gènere cal destacar les filmografies del barceloní José Antonio de la Loma (1924-2004), considerat el «pare del cinema quinqui», i del basc Eloy de la Iglesia (1944-2006).[7]

Filmografia de José Antonio de la Loma[modifica]

Filmografia d'Eloy de la Iglesia[modifica]

Filmografía d'altres directors[modifica]

Altres pel·lícules[modifica]

Altres[modifica]

Actors del cinema quinqui[modifica]

Per ordre de defunció (tots van morir de sobredosis):

Referències[modifica]

  1. «Manel se pasan al cine quinqui de los setenta en su último videoclip». , 19-11-2013 [Consulta: 4 maig 2014].
  2. Llopis, Enric. «La Cultura Quinqui, “borrón” de la Transición» (en castellà). El Viejo Topo. [Consulta: 23 febrer 2021].
  3. Martínez, Layla. «Glorificar lo quinqui para que nada cambie». El Salto, 07-04-2019. [Consulta: 23 febrer 2021].
  4. Carretero, Nacho. «Quinquis: un vistazo rápido a las barriadas españolas de los 80» (en castellà). Jot Down Cultural Magazine. [Consulta: 23 febrer 2021].
  5. Rosado, Ricardo. «Las mejores películas del cine quinqui para celebrar el estreno de 'Quinqui Stars' en FlixOlé» (en espanyol europeu). Fotogramas, 08-05-2020. [Consulta: 23 febrer 2021].
  6. 6,0 6,1 Europa Press «Madrid acoge una exposición del cine 'quinqui' de los años 80». , 08-07-2010 [Consulta: 4 maig 2014].
  7. Jiménez, Pepo «Chocolate, lechugas y cine quinqui». , abril 2012 [Consulta: 4 maig 2014].
  8. «El estigma de La Mina a través del cine quinqui» (en castellà), 04-10-2019. [Consulta: 23 febrer 2021].
  9. Casas, Quim. «'Deprisa, deprisa', 40 años de un clásico del cine quinqui» (en castellà), 12-02-2021. [Consulta: 23 febrer 2021].
  10. Moltó, Daniel «El cine 'quinqui' renace en los barrios de Alicante». , 31-03-2012 [Consulta: 4 maig 2014].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]