Circ de la Safor

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia físicaCirc de la Safor
Circ de la Safor.jpg
Tipologia muntanya
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia País Valencià
Localització País Valencià La Safor i la Vall d'Albaida
Serralada Serra d'Ador
Característiques
Altitud 1.013 m

Excursionisme i escalada
Ruta normal Des de l'Orxa, pel PR-V 42
38° 51′ 39″ N, 0° 15′ 11″ O / 38.860833°N,0.253056°O / 38.860833; -0.253056
Modifica dades a Wikidata

El Circ de La Safor (o del Asafor) és una espectacular muntanya valenciana de 1013 m d'altura, entre les poblacions de l'Orxa i Vilallonga, a cavall entre les comarques de la Vall d'Albaida i la Safor, a la qual dóna nom. Es troba emmarcada a la serra d'Ador i als peus del circ corre el riu d'Alcoi o Serpis.

L'espectacular forma de graderia amb imponents cresteries del Circ de la Safor recorda els circs glaciars que podem trobar als Pirineus.

Singularitats geològiques[modifica | modifica el codi]

El Circ de la Safor, tant pel tipus i edats de les roques, per les seves estructures i per les edats dels principals esdeveniments geològics, pertany a les Serralades Bètiques i dintre d'elles a l'anomenat Prebètic Nord-oriental o Extern, que s'estén des de la costa meridional de la Safor fins a les proximitats de Villena, passant pel Benicadell, Serra d'Agullent, etc.

Aproximadament, té una forma de ferradura oberta cap al Nord, amb una longitud màxima d'uns 2,4 km (de Sud a Nord, fins al riu) i una amplària màxima d'uns 2 km (d'Oest a Est).

Des del cim (1.013 m s.n.m.) fins a la base de la Pedrera Gran (200 m) hi ha un desnivell superior als 800 m, amb un fort pendent amb un valor mitjà d'un 44%, valor que, en la part més alta, especialment entre els 750 m i el cim augmenta de forma espectacular, acostant-se a la vertical, contribuint a donar una espectacular grandiositat a aquest paratge excepcional.

L'estructura de la Safor és una falla inversa per la qual les dolomies de l'interior del Circ i les dolomies i calcàries de les crestes de la part més alta, que són molt rígides, plenes d'esquerdes i molt permeables, han corregut cap al Nord sobre les margues grogues que són roques molt plàstiques (molt deformables) i impermeables.

Les peculiars propietats mecàniques d'aquests dos paquets de roques ens proporcionen l'explicació de com es va poder formar aquest espectacular circ: no és un cràter, ni una caldera, ni té res a veure amb fenòmens volcànics. Tampoc és d'origen glacial (encara que la seva forma recordi vagament la dels circs glacials).

Fauna[modifica | modifica el codi]

La riquesa faunística d'aquest lloc és molt alta a causa de la confluència en un espai no molt gran de diferents ecosistemes (parets rocoses, secans, cultius de cítrics, riu, etc.) i a la moderada pressió antròpica sobre ells.

Vegetació[modifica | modifica el codi]

Es tracta de la típica vegetació de muntanya mediterrània: arbres i arbustos en general perennifolis i escleròfils, és a dir, de fulles petites, dures i sovint espinoses, per a estalviar aigua al llarg del període estival. L'estructura de la vegetació varia segons la seva localització, podent distingir diversos estadis de degradació, depenent de l'acció dels incendis en aquests últims anys, així com de la seva situació en solana o ombria.

Així, a causa de l'acció dels repetitius incendis forestals ocorreguts en la zona, és escassa la seva vegetació arbòria. Únicament algunes pinedes de pi blanc o carrasco (Pinus halepensis) de poca extensió, juntament amb algunes agrupacions d'exemplars joves de carrasca (Quercus rotundifolia) que, de forma dispersa apareixen pel paratge, ens recorden el que en altres temps serien extenses formacions boscoses. Menys abundant és el freixe de flor (Fraxinus ornus), arbre caducifoli de fulles compostes, que prefereix els ambients humits i ombrós i es fa notori en primavera pel verd viu de les seues fulles noves i pel maig per la seua floració blanca.

Entre els arbustos abunda el llentiscle (Pistacia lentiscus) i la noguerola (Pistacia terebinthus), un arbust pròxim al llentiscle però caducifoli, amb fulles que recorden un anouer. Altres arbustos també abundants són el càdec (Juniperus oxycedrus), la coscolla (Quercus coccifera), l'argelaga (Ulex parviflorus), arbust fortament espinós i amb flors d'un color groc intens que donen color al paisatge hivernal; el bruc (Erica multiflora) de fulles reduïdes i flors de color rogenc també de floració hivernal i el margalló (Chamaerops humilis), única palmera autòctona de la península Ibèrica. A la primavera destaquen en el paisatge les grans flors blanques o roses de les estepes (C. albidus, C. salviifolius, C. monspeliensis). Entre les plantes aromàtiques, majoritàriament de la família de les labiades, són abundants el romaní (Rosmarinus officinalis) o la farigola (Thymus vulgaris). Altra espècie interessant és la savina negra (Juniperus phoenicea) un arbust modest de color verd fosc que viu a les escletxes del llocs rostos i rocallosos.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Circ de la Safor Modifica l'enllaç a Wikidata