Combat de Sant Celoni
| Guerra dels Trenta Anys | |||
|---|---|---|---|
  Combat de Sant Celoni Combat de Sant Celoni (Catalunya) | |||
| Tipus | batalla  | ||
| Data | 21 de maig de 1640 | ||
| Coordenades | 41° 42′ N, 2° 30′ E / 41.7°N,2.5°E | ||
| Lloc | Sant Celoni, Vallès Oriental | ||
| Estat | Espanya | ||
| Resultat | Victòria catalana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
El Combat de Sant Celoni fou un dels episodis de la Guerra dels Trenta Anys a Catalunya.
Antecedents[modifica]
Al segle xvii, l'imperi espanyol s'enfronta al Regne de França i Catalunya esdevé territori de combat. L'any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l'exèrcit reial (entrats a Catalunya a causa de la Guerra dels Trenta Anys amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l'algutzil Miquel de Montrodon[1] per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l'algutzir trobà la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes el 3 de maig desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos.
El combat[modifica]
El terç d'infanteria de Mòdena de Leonardo Moles es va dirigir a Sant Celoni fugint de Riudarenes on havien cremat l'església per reunir-se amb el tros de cavalleria de Fernando Chirino de la Cueva, però foren atacats pels revoltats que perseguien als italians.
En arribar a Sant Celoni villa no emmurallada, els italians decidiren preparar la seva defensa i varen fer barricades a totes les entrades a la població. Malgrat tot els catalans revoltats varen introduir-se a la vila per les cases més perifèriques i dispararèn al terç italià des de les finestres que donaven a l'interior de la vila.
Els revoltats van prendre la vila, i mentre que la cavalleria va poder fugir de la batalla arribant a Barcelona,[2] la infanteria italiana fou pràcticament anihilada i els supervivents van fugir, perseguits pels catalans, en direcció al Besòs i es van haver de protegir el convent de Sant Jeroni de la Murtra. Des d'allà, Chirino fugí a Blanes, on hi havia estacionat un terç[3] i abandonà la tropa, que fou capturada, desarmada i conduïda a les Drassanes de Barcelona, on serien retinguts.
Conseqüències[modifica]
Els camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i posaren en llibertat Francesc de Tamarit[4] juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Els revoltats, acampats a Sant Celoni prepararen un assalt a Blanes, on es refugiaven els terços castellans comandats per Dalmau III de Queralt, i aquest decidí l'evacuació al Rosselló, i en no poder embarcar la cavalleria, Juan de Arce va dirigir-la al nord sortint el 27 de maig, cremant Montiró el 30 de maig, i refugiant-se a la ciutadella de Roses l'endemà.[5] Pocs dies després, la revolta a Barcelona continuaria, i durant els aldarulls del Corpus de Sang, el virrei va morir.
Referències[modifica]
- ↑ En Guàrdia 36 - Guerra dels segadors: la batalla de Montjuïc Arxivat 2010-01-27 a Wayback Machine.
- ↑ (castellà) Tercios. Org, Fernando Chirino de la Cueva Arxivat 2008-09-24 a Wayback Machine.
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992. ISBN 978-84-321-1882-1.
- ↑ Massot i Muntaner, Josep; Pueyo, Salvador; Martorell, Oriol. Els segadors: himne nacional de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 1993, p.19. ISBN 8478264647.
- ↑ Elliott, John Huxtable. La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya. Universitat de València, 2006, p.434. ISBN 843706344-2.
Bibliografia[modifica]
- Rubí de Marimón, Ramón (2003). Relación del lebantamiento de Cataluña 1640–1642. Barcelona: Fundació Pere Coromines. ISBN 84-7256-808-3.