Concert per a piano en sol major (Ravel)
  | |
| Títol original | Concerto en sol (fr) |
|---|---|
| Forma musical | concert per a piano |
| Tonalitat | sol major |
| Compositor | Maurice Ravel |
| Creació | 1929 ↔ 1931 |
| Opus | 23 |
| Dedicat a | Marguerite Long |
| Instrumentació | piano i orquestra |
| Estrena | |
| Estrena | 14 gener 1932 |
| Escenari | París |
   | |
El Concert per a piano en sol major va ser compost per Maurice Ravel entre el 1929 i el 14 de novembre de 1931, tot i que, segons sembla, el primer i el darrer moviment reutilitzen material compost el 1914. Consta de tres moviments, amb una durada total de poc més de 20 minuts. Es va estrenar el 14 de gener de 1932, a la Sala Pleyel de París, amb el compositor dirigint l’Orquestra Lamoureux i Marguerite Long —dedicatària de l’obra— com a solista.[1]
Ravel va dir que en aquesta peça no pretenia ser profund sinó entretenir, a la manera de Mozart i Saint-Saëns. Entre les seves altres influències es troben el jazz i la música folklòrica basca.
En pocs mesos, l'obra es va sentir a les principals ciutats d'Europa i dels Estats Units. Ha estat enregistrada moltes vegades per pianistes, orquestres i directors d'arreu del món.
Origen i context
[modifica]Maurice Ravel va treballar en els seus dos concerts per a piano gairebé al mateix temps, entre 1929 i 1931: el Concert per a piano per a la mà esquerra (1929-1930) i el Concert en sol major per a piano (1929-1931), destinat al piano “a dues mans”. La idea d’un concert per a piano, però, venia de molt abans. Ja el 1906 havia comentat que n’esbossava un basat en temes bascos, amb el títol provisional de Zazpiak-Bat, i el 1913 explicava al seu amic Ígor Stravinski que hi tornava a treballar. El projecte quedà interromput a finals de 1914, quan, instal·lat al sud de França arran de la Primera Guerra Mundial, Ravel escrigué a Roland-Manuel que no podia continuar-lo perquè havia deixat els esbossos a París. L’obra ja no prosperà, tot i que alguns materials d’aquell antic projecte serien aprofitats més endavant en el Concert per a piano en sol major.[1]
La pianista Marguerite Long, gran intèrpret de Fauré, Debussy i del mateix Ravel, recordava una conversa mantinguda amb Ravel, que li digué que estava escrivint un concert per a ella, i li preguntà si li semblava bé que acabés en pianissimo i amb trinats. Long, encantada davant la perspectiva que aquell somni de virtuosa es fes realitat, respongué afirmativament. Després d’això, el projecte restà en suspens fins al 1927, coincidint amb el viatge de Ravel a Amèrica del Nord. Tot i així, encara passaria un any abans que el reprengués de debò, probablement després de rebre de Paul Wittgenstein l’encàrrec del Concert per a la mà esquerra. Mentrestant, ja es començaven a fer plans per a l’estrena del Concert en sol als Països Baixos: el Concertgebouw fins i tot l’anuncià per al 9 de març de 1931, amb el mateix Ravel com a solista.[1]
En realitat, Ravel havia acabat retirant, en part, aquell regal promès a Marguerite Long. L’èxit de la seva gira nord-americana l’havia animat a voler presentar ell mateix el nou concert com a solista. Però la seva salut ja flaquejava i, segons explicava Long, les hores dedicades a estudiar els Estudis de Chopin i Liszt l’esgotaven profundament. Fins i tot quan això era evident, Ravel continuava entestat a ser el primer intèrpret de la seva obra, i només la insistència dels amics el féu admetre les dificultats d’aquella empresa. Long recordava amb emoció el moment en què, l’11 de novembre de 1931, Ravel li telefonà des de Montfort-l’Amaury per anunciar-li que arribaria tot seguit amb el manuscrit. Quan entrà amb la partitura, ella, encara impressionada, anà de seguida a l’última pàgina per comprovar si hi trobava aquell final en pianissimo amb trinats que ell li havia anunciat anys abans. Però la sorpresa fou absoluta: el final s’havia convertit en un fortissimo amb novenes percudides.[1]
Quan la composició d’aquest concert ja entrava en la fase final, l’estiu de 1931, Ravel va lliurar al crític M. D. Calvocoressi una declaració destinada a ser publicada al London Daily Telegraph: «Planificar els dos concerts per a piano simultàniament fou una experiència interessant. Aquell en què jo apareixeré com a intèrpret és un concert en el sentit més veritable de la paraula: vull dir que està escrit molt en el mateix esperit que els de Mozart i Saint-Saëns. La música d’un concert hauria de ser, al meu parer, lleugera i brillant, i no aspirar a la profunditat ni als efectes dramàtics. S’ha dit d’alguns clàssics que els seus concerts no foren escrits «per» al piano, sinó «contra» el piano. Hi estic plenament d’acord. Havia pensat titular aquest concert Divertissement. Després em va semblar que no calia fer-ho, perquè el títol «Concert» ja hauria de ser prou clar».[2]
Es tracta de la darrera obra important del compositor, a qui poc després se li va declarar la malaltia cerebral que se'l va endur l'any 1937.
Moviments
[modifica]L'obra té tres moviments:
- Allegramente
- Adagio assai
- Presto
L'obra comença sobtadament amb el so d'un fuet. En les interpretacions del concert amb un segon piano que substitueix el paper de l'orquestra, s'acostuma a colpejar la tapa del teclat del piano, creant un so semblant al del fuet. L’orquestra és reduïda, però plena de colors molt definits, i el primer tema apareix al flautí, un instrument que habitualment serveix més per aportar brillantor tímbrica que no pas per presentar idees principals. El piano s’incorpora de seguida al moviment general, enmig d’una activitat viva i nerviosa, però aviat condueix cap a una melodia més lenta, sinuosa i seductora, amb un aire clarament jazzístic. Aquesta atmosfera recorda la Rhapsody in Blue de Gershwin i fa pensar en el desig inicial de Ravel d’atreure el públic nord-americà amb aquesta obra durant la seva gira de 1928.
L’Adagio és una de les pàgines més extraordinàries del concert. La seva calma profunda pot evocar les meditacions suspeses de les Gymnopédies de Satie. El piano comença sol i, durant gairebé tres minuts, desplega una mena de vals lent, tot i que el joc subtil de ritmes creuats pot amagar-ne aquesta naturalesa a una primera escolta. La música sembla quedar fora del temps, fins que l’orquestra entra suaument a través de les fustes. Aleshores el corn anglès introdueix un contracant serè sota la filigrana del piano. Ravel afirmà que havia pres com a model el moviment corresponent del Quintet per a clarinet de Mozart, tot i que la relació sembla més espiritual que literal: tots dos comparteixen una atmosfera pacífica, una mica nostàlgica, en compàs ternari.
El moviment final, concís i d’energia irresistible, encarna de ple aquella idea raveliana d’un concert «lleuger i brillant». Ravel hi estableix diversos vincles amb el primer moviment. Les figures inicials del piano en recorden l’escriptura, però ara el solista ja no actua com un simple element integrat en el conjunt ni com un company de cambra: pren el protagonisme de manera clara i decidida.[2] Trenca l'encanteri en un tour de force breu i vertiginós, amb una figuració de moviment perpetu ja insinuada al primer moviment i que ara pot recordar els exercicis de Czerny que ressonen als passadissos dels conservatoris. Els accents jazzístics tornen a aparèixer amb força, i un nou cop de fuet contribueix a donar unitat a l’obra abans que el concert conclogui amb un impacte rotund del bombo.[3]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 Keller, James M. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 21 maig 2026].
- 1 2 Steinberg, Michael. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 22 maig 2026].
- ↑ Keller, James M. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 22 mig 2026].