Die tote Stadt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La ciutat morta
La ciutat morta a l'Òpera de Graz, 2015
La ciutat morta a l'Òpera de Graz, 2015
Títol original Die tote Stadt
Compositor Erich Wolfgang Korngold
Llibretista Erich Wolfgang Korngold i Paul Schott
Llengua original alemany
Font literària la novel·la curta Bruges-la-Morte, de Georges Rodenbach
Actes Tres
Catalogació Op. 12
Estrena absoluta
Data estrena 4 de desembre de 1920
Escenari

simultàniament a:
Stadttheater d'Hamburg

Stadttheater de Colònia
Director

Hamburg:Egon Pollack

Colònia:Otto Klemperer
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 12 d'abril de 2006 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors

(Hamburg i Colònia)

  • Paul, jove vidu (tenor) - Richard Schubert - Karl Schröder
  • Marietta, ballarina (soprano) - Annie Münchow - Joanna Klemperer
  • Brigitta, majordoma de Paul (mezzosoprano) - Maria Olszewska - Katherina Rohr
  • Fritz, actor que fa el paper de Pierrot (baríton) - Josef Degler - Karl Renner
  • Frank, amic de Pol (baríton) - Josef Degler - Karl Renner
  • Comte Albert, noble de Brussel·les - Richard Schubert - Karl Schröder
  • Gastone, ballarí (tenor) - Richard Schubert - Karl Schröder
  • Victorin, director d'escena (tenor) - Richard Schubert - Karl Schröder
  • Juliette, ballarina (soprano) - Maria Jeritza - Joanna Klemperer
  • Lucienne, ballarina (soprano) - Maria Olszewska - Katherina Rohr
  • Cor
Modifica dades a Wikidata

Die tote Stadt (La ciutat morta) és una òpera en tres actes d'Erich Wolfgang Korngold sobre llibret alemany del mateix compositor i Paul Schott (pseudònim del seu pare, Julius Korngold), basat en la novel·la curta Bruges-la-Morte (1892), de l'escriptor flamenc Georges Rodenbach.[1]

Erich Korngold va ser un nen prodigi en la música europea d'entreguerres a qui el nazisme va empènyer a fugir a Hollywood. Die tote Stadt és àmpliament considerada la seva obra mestra[2] i és una mostra impressionant del talent d'un compositor de només 23 anys, amb una riquesa melòdica, harmònica i orquestral aclaparadora al servei de la història d'una obsessió.[3] L'òpera tracta el conflicte entre el somni i la realitat, «la vida ardent contra la mort», entre el llanguiment malenconiós i la trivialitat. Die tote Stadt és plena de misteri simbòlic i visió psicoanalítica de tipus cinematogràfic, que planteja a través de la son el tema del miracle.[4]

La trama és un tremebund melodrama. El vidu Paul, sense consol des de la mort de Marie, es veu desbordat per la felicitat més inesperada en trobar a una dona, la ballarina Marietta, idèntica en el físic a aquella. L'artista, bella però vulgar, d'atractiu eròtic gairebé irresistible per a Paul, però també repulsiva quan la seva volubilitat la porta a ser cruel amb els sentiments de l'home, pel qual sent alternativament amor i sarcàstic menyspreu, és al mateix temps el viu retrat de Marie i el més oposat a les seves sublims virtuts.[5]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Erich Wolfgang Korngold només tenia 23 anys quan va compondre aquesta òpera

La novel·la de Georges Rodenbach, els protagonistes de la qual porten noms diferents a l'òpera, té connotacions simbolistes i quan es va presentar el 1892 va tenir una forta repercussió. Va exercir una certa influència sobre Maeterlinck, amb el seu gust per el immaterial, les relacions entre les persones i les coses, l'atmosfera de la narració, que Korngold va saber plasmar a la seva música.[6] Des de l'aparició de la novel·la i l'estrena de la peça teatral el 1904, fins a l'estrena de l'òpera el 1920, han passat uns quants anys en els que hi ha hagut una guerra mundial pel mig, tota una carnisseria que ha desmoralitzat Europa. Quan s'estrena Die tote Stadt queden pocs rastres del Simbolisme. I en òpera s'ha produït l'auge i el retrocés del verisme. En qualsevol cas, el verisme i la seva vocació realista té molt poca relació amb les somiadores visions simbolistes. Precisament, el Simbolisme va sorgir contra les limitacions del realisme emergent.[7]

Després de Mozart i Mendelssohn, Korngold va encarnar a principis del segle XX el miracle del nen prodigi. A la Viena de Freud i Schönberg, Adolf Loos i Gustav Klimt, el seu fulgurant ascens va fer córrer rius de tinta. Mahler va proclamar la presència d'un geni. Strauss es va confessar desarmat. Puccini, per la seva banda, va declarar: «Té tant de talent que podria donar-me'n la meitat i encara li'n quedaria el suficient».[4]

Die tote Stadt és l'obra més famosa d'aquest compositor nascut a Brno (1897) però educat a Viena, on el seu pare Julius va ser un crític musical influent. Tenia vint-i-tres anys quan Die tote Stadt es va estrenar amb èxit, però aviat va haver de sumar-se a la diàspora provocada pel nazisme i es va establir a Los Angeles. Aquí va crear una important escola com a músic de cinema, però els seus èxits anteriors van ser oblidats a Europa.[8]

Julius Korngold fou un temible crític vienès[3] que no amagà la seva oposició al nou esperit: Debussy i la Segona Escola de Viena. En el tristament cèlebre Diccionari dels jueus en la música (1940), els nazis van estigmatitzar la influència exercida per Julius Korngold sobre el món musical a fi d'afavorir els talents del seu fill. Lluny de passar a un segon pla després de l'adolescència d'Erich, el pare va seguir sent el seu conseller en cap i el seu interlocutor privilegiat. Va ser ell qui, sota el pseudònim Paul Schott i en col·laboració amb el seu fill, va redactar el llibret de La ciutat morta.[4]

En el moment en què s'estrena Die tote Stadt, encara viu Puccini, que no va estalviar elogis per al jove austríac. Richard Strauss està en ple èxit i plena maduresa havent acabat d'estrenar La dona sense ombra (1919). El mestre d'Erich Wolfgang, Alexander von Zemlinsky, se'n va en aquell moment a Praga, a ocupar el lloc de director del Teatre Alemany de Praga.[7] El jove Korngold es va emancipar de Mahler, Zemlinsky i Strauss. Endinsant-se en el camí de l'òpera no va trigar a fer ombra a l'il·lustre Franz Schreker, considerat en l'època com el successor de Wagner. Set anys després estrenaria Das Wunder der Heliane (1927), partitura sumptuosa que va marcar el seu arrelament en la tradició postromàntica i que segueix sent impossible d'interpretar per l'amplitud dels mitjans necessaris.[4]

Korngold va ser vilipendiat per la historiografia musical nacionalsocialista i va figurar en bon lloc en el Diccionari dels jueus en la música. La modernitat dels anys 1918-1933 només representava per als nazis el reflex d'una degeneració política, la porta oberta a les influències estrangeres com el jazz, la morbositat i la sexualitat sense fre. En condemnar la música de Korngold, van oblidar el vincle que l'unia a Richard Strauss. Només van voler veure en ell a un representant d'aquest llinatge de compositors que execraven i que va unir a Mahler amb Schreker i Zemlinsky.[4]

Representacions[modifica | modifica el codi]

La soprano moraviana Maria Jeritza tant pel seu físic com per la seva capacitat vocal va ser una de les més aclamades Marie/Marietta. Va defensar aquest paper tant a l'estrena de Die tote Stadt a la Staatsoper de Viena (1921) com a l'estrena al Metropolitan Opera House de Nova York el mateix any, el que suposà el seu debut en aquest important teatre

Quan Die tote Stadt va ser estrenada el 4 de desembre de 1920, Korngold tenia només 23 anys, i ja havia estrenat dues òperes curtes en un acte: Der Ring des Polykrates i Violanta. L'èxit d'aquestes dues primeres obres per a l'escena va ser tan gran que Die tote Stadt va ser objecte d'una feréstega discussió entre els teatres alemanys per a aconseguir-ne l'estrena. Finalment va tenir lloc una inusual doble estrena simultània: a l'Stadttheater d'Hamburg, amb direcció d'Egon Pollack; i a l'Stadttheater de Colònia, amb direcció d'Otto Klemperer. El tema de l'immens dolor per la pèrdua de l'estimada va connectar amb les audiències contemporànies de la dècada del 1920, que tot just acabaven de passar pel trauma de la Primera Guerra Mundial, i això va propiciar sense dubte la popularitat de l'òpera.

Die tote Stadt va ser un dels majors èxits operístics dels anys 1920. L'òpera es representà a Viena, Karlsruhe, Nova York, Frankfurt i Dresden l'any 1921, i a Praga, Zuric i Munic el 1922. Interpretada a Berlín el 1924 i el 1932, l'ascens al poder de Hitler (1933) acabà amb la trajectòria europea de Korngold a causa del seu origen jueu, i després de la Segona Guerra Mundial va caure completament en l'oblit.[9] Die tote Stadt va desaparèixer del mapa fins a les reposicions de la Volksoper de Viena (1967) i de la New York City Opera (1975).[10]

En els darrers anys, això no obstant, ha gaudit d'una brillant recuperació en els principals teatres d'arreu del món, sobretot després que el 2001 la programés l'Òpera de París. El 2006 es va presentar a Barcelona amb una coproducció del Gran Teatre del Liceu, del Festival de Salzburg, de la Staatsoper de Viena i de la Nederlandse Opera d'Amsterdam.

Argument[modifica | modifica el codi]

Portada del llibret publicat per Ricordi el 1921
Lloc: Bruges
Temps: finals del segle XIX

Al principi del primer acte i final del tercer assistim a esdeveniments reals. El final del primer acte, el segon acte complet i el principi del tercer corresponen al somni al·lucinat de Paul.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Paul viu obsessionat per la seva muller morta -Marie- en una casa de Bruges que ha convertit en un santuari. Arriba trasbalsat perquè ha trobat al carrer una dona que semblava la morta i l'ha convidat a casa. Quan arriba, Marietta es presenta com una alegre ballarina que és a Bruges amb uns còmics i que té una imatge diferent de la de la morta: vital, seductora i provocativa. Paul només veu la semblança i li demana que canti amb llaüt una cançó que l'omple de melangia. Els còmics, des del carrer, criden la seva companya i, quan Paul vol retenir-la, Marietta el rebutja en comprovar la semblança que té amb el retrat de la morta. En l'escena final s'inicia la seqüència onírica que ocupa la major part de l'òpera: el fantasma de Marie s'apareix a Paul i evoca l'amor que els va unir, però li anuncia que l'oblidarà per la força de l'absència.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Pels carrers de Bruges Paul passeja davant la casa de Marietta. Arriba la troupe de Marietta, que apareix amb Gaston davant l'entusiasme de tots, bescanta en Paul i sedueix a tothom alhora que es burla de la hipocresia de Bruges. Marietta representa una escena de Robert le diable: s'improvisa la resurrecció d'Héléna de l'òpera de Meyerbeer. Marietta s'ha estirat com si fos morta i s'aixeca i avança vers el personatge de Robert. Paul contempla l'escena mig amagat i ordena irritat de parar la comèdia. Recrimina a Marietta l'afany de seducció i li assegura que no l'estima, que només la imatge de la morta l'ha portat al desig. Marietta es mostra conciliadora i Paul aviat es rendeix en un petó.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Al saló de Paul, Marietta es burla davant el retrat de Marie de la nit d'amor que han passat. Entra el vidu dominat per la culpa. La ballarina torna a mostrar-se conciliadora, però la presència als carrers de la processó de la Santa Sang angoixa Paul. Paul mostra una mena d'èxtasi místic davant la cerimònia religiosa, però aquesta visió onírica es trenca per les burles de Marietta i l'exigència que es lliuri totalment a ella. La ballarina, però, canvia de to i es dol de les mostres d'ingratitud de Paul, que intenta foragitar-la. Marietta insulta la morta i Paul la llença a terra i l'estrangula.

A l'escena final Paul sembla despertar-se d'un terrible malson. Marietta irromp i troba un Paul absort en els seus pensaments. Surt amb recança i entra l'amic d'abans, al qual Paul confessa que no vol veure més aquesta dona. Es pregunta fins a quin punt el dol pels morts ha d'apartar-nos del món real. L'amic li proposa que se'n vagi de Bruges amb ell, i Paul s'acomiada del seu amor i se'n va lentament de l'escena. Les visions han estat una catarsi i Paul intentarà deixar la «ciutat morta» per refer la seva vida.[8]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Sublim i complexa, Die tote Stadt és una obra que ofereix una trama nova per a l'època en què va ser estrenada (1920) -somnis, fixacions, fetitxisme, assassinat-, però ofereix una partitura que renuncia a les innovacions de les avantguardes per seguir el camí del melodisme.[11] La partitura de Korngold mostra la influència tant de Richard Strauss com de Giacomo Puccini pel que fa a la voluptuosa i detallada orquestració i al lirisme vocal, respectivament.[12] Empra una gran orquestra, a la manera de Strauss, però omple Die tote Stadt amb abundància de belles i memorables melodies à la Puccini. En conjunt, la música mostra una intensitat consistent, certament al nivell de les millors i més representades òperes de Strauss.

Els dos fragments més famosos de l'òpera són Glück das mir verblieb o Cançó de Marietta (en l'òpera un duet per a tenor i soprano però que en concert es presenta habitualment com a una ària per a soprano) i l'encisadora ària per a baríton, Mein sehnen, mein wähnen.[13] Les parts dels dos personatges principals, Paul i Marie/Marietta són d'una extrema dificultat vocal. El tenor ha de romandre sobre l'escenari pràcticament al llarg de tota l'òpera — unes dues hores — i cantar constantment enfrontant-se a una orquestra gegantina. Però a diferència de les parts de tenor de Wagner, que requereixen gran resistència però no d'ostentacions vocals extremes, el paper de Paul a Die tote Stadt voreja constantment el límit superior de la seva tessitura, amb abundants si bemolls i la naturals, fent d'aquest paper un repte al qual pocs tenors poden enfrontar-se. L'alta tessitura de la part de Marietta és equiparable al paper de l'Emperadriu a La dona sense ombra de Strauss.

Les obres líriques creades per la generació de Korngold es van lliurar de bon grau al simbolisme de fi de segle, van privilegiar la introspecció en detriment de la vida real i van col·locar l'art i l'artista sobre un pedestal. Al final de l'obra el que es perfila és la vida. Desprenent-se de les fantasies vehiculades per Marietta, Paul s'allibera de Marie. De la mateixa manera que Zemlinsky i Schreker, l'escriptura de Korngold és deutora de l'impressionisme. La ciutat morta té influències de Mahler i El cant de la terra i de l'obra de Debussy. Hi ha també un somni puccinià embolicant l'òpera. Amb el seu recurs a colors tornassolats i funcions harmòniques que retarden indefinidament la resolució, la música de Korngold sembla ser la traducció de la renúncia, sense dir adéu al romanticisme i la tonalitat. Les sonoritats de campanes, igual que les sonoritats diàfanes del teclat que responen a l'opulència de les cordes (les cordes han de tenir uns efectius el més nodrits possible) concorren a l'establiment d'una atmosfera musical simbolista.[4]

Sobre un teixit de cordes i celesta s'inicia l'ària de Marietta en el primer acte, la més cèlebre de l'òpera. La que es coneix com a cançó de Marietta, Glück, das mir verblieb, que Paul reprèn alguns compassos abans del final, ha contribuït en bona mesura a l'èxit de La ciutat morta. Aquesta ària, impregnada d'un weltschmerz típicament vienès, ha estat objecte de gairebé vuitanta enregistraments.[4]

La música de Korngold és d'una riquesa orquestral comparable a la de Strauss. Es recrea en els mínims detalls de l'escena i dóna lloc a una textura més marcada per breus idees d'una gran riquesa plàstica que no pas per un llarg discurs simfònic. Les idees conductores, més aviat temes reminiscents que veritables leitmotiven wagnerians, donen unitat a una partitura en què l'harmonia és, per regla general, notablement més consonant que la de compositors com Strauss o Zemlinsky. L'origen centreeuropeu de Korngold no impedeix l'evident influència d'altres tradicions operístiques: en diversos moments l'oient no pot evitar pensar en Puccini (el grup de companys de Marietta no desentonaria al Quartier Latin de La Bohème). Apartant-se de les tendències dominants en l'òpera postwagneriana, el compositor no renuncia a les grans línies cantabile en les veus (passatges com la Cançó del llaüt del primer quadre o la de Pierrot del segon van ser immediatament adoptades com a peces en els recitals lírics). Aquest bel canto es fa compatible amb altres llenguatges, des dels valsos i altres músiques que suggereixen el frívol ambient dels artistes fins a les escenes d'al·lucinació (més fascinants en el seu luxe preciosista que realment terrorífiques) i la convincent violència de l'assassinat (resolt amb el recurs «en realitat era un somni»).[5]

Molt admirat per Berg, Puccini, i molts altres, Die tote Stadt és l'obra més duradora del compositor i una de les millors òperes de la seva època. Es troba entre diverses aigües, entre el romanticisme alemany i l'emergent Neue Sachlichkeit (Nou realisme) que va aconseguir el seu punt màxim en la dècada de 1920.[14]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc Director,
Teatre i orquestra
Segell
1952 Maud Cunitz,
Karl Friedrich
Fritz Lehmann [15]
1975 Carol Neblett,
René Kollo,
Hermann Prey,
Benjamin Luxon,
Rose Wagemann,
Gabriele Fuchs
Erich Leinsdorf,
Orquestra Simfònica de la Ràdio de Munic
RCA Records CD #87767(2)
1996 Katarina Dalayman,
Anders Bergstrom,
Ingrid Tobiasson,
Hilde Leidland,
Lars-Erik Jonsson
Leif Segerstam,
Orquestra Teatre Reial d'Estocolm
Naxos (gravació en viu)
2003 Angela Denoke,
Torsten Kerl,
Birgitta Svendén,
Yuri Batukov,
Barbara Beier,
Christian Baumgartel
Jan Latham-Koenig, Filharmònica d'Estrasburg, Opéra de Rhin DVD: Arthaus Music
2005 Angela Denoke,
Bo Skovhus,
Torsten Kerl,
Eberhard Lorenz,
Michael Roider
Donald Runnicles,
Orquestra Filharmònica de Viena
Orfeo

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alier, 2001, p. 386.
  2. Schoell, 2006, p. 95.
  3. 3,0 3,1 Cester, Xavier. «Salzburg dóna vida a 'La ciutat morta'». Avui, 23-08-2004. [Consulta: 17 juliol 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Huyn, Pascal. «Korngold, en busca del sonido lejano» (en castellà). La Vanguardia, 12-04-2006. [Consulta: 16 juliol 2016].
  5. 5,0 5,1 Estapé, Víctor. «El prodigio de un genio» (en castellà). La Vanguardia, 12-04-2006. [Consulta: 17 juliol 2016].
  6. Alier, 2001, p. 387.
  7. 7,0 7,1 Martín Bermúdez, Santiago. «Yo soy mi propia frontera Korngold y La ciudad muerta» (en castellà). Amigos de la Ópera Madrid. [Consulta: 18 juliol 2016].
  8. 8,0 8,1 «Representació de "Die tote Stadt" a "Una nit al Liceu"». ccma. [Consulta: 16 juliol 2016].
  9. Quintana, Josep Maria. «Assaig de l'òpera». [Consulta: 16 juliol 2016].
  10. Forsling, Göran. «Standing Ovations Greet Wermland Opera’s Die tote Stadt» (en anglès). seenandheard. [Consulta: 17 juliol 2016].
  11. Meléndez-Haddad, Pablo. «El Liceo estrena Die tote Stadt» (en castellà). ABC. [Consulta: 18 juliol 2016].
  12. Christopher Palmer, Grove online
  13. Schoell, 2006, p. 94.
  14. Staff, Rovi. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). allmusic. [Consulta: 17 juliol 2016].
  15. Detall de la gravació

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Die tote Stadt Modifica l'enllaç a Wikidata

Vegeu també[modifica | modifica el codi]