El llac blau

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaEl llac blau
The Blue Lagoon Modifica el valor a Wikidata
Lgoon.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióRandal Kleiser Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióRandal Kleiser Modifica el valor a Wikidata
GuióDouglas Day Stewart i Henry De Vere Stacpoole (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
MúsicaBasil Poledouris Modifica el valor a Wikidata
FotografiaNéstor Almendros Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeRobert Gordon (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ProductoraColumbia Pictures Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorColumbia Pictures Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1980 Modifica el valor a Wikidata
Durada101 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Pressupost4.500.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Recaptació58.853.106 $ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enThe Blue Lagoon (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Gènerecinema romàntic, pel·lícula per a adolescents, coming-of-age, drama, survival film (en) Tradueix, melodrama i pel·lícula basada en una novel·la Modifica el valor a Wikidata
Temavirginitat, embaràs i pubertat Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióOceania Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0080453 Filmaffinity: 716465 Allocine: 43556 Rottentomatoes: m/blue_lagoon Mojo: bluelagoon Allmovie: v6267 TCM: 23833 TV.com: movies/the-blue-lagoon Modifica els identificadors a Wikidata

El llac blau[1] (títol original en anglès: The Blue Lagoon) és una pel·lícula estatunidenca de 1980 dirigida per Randal Kleiser i remake de la de 1949, protagonitzada per Brooke Shields i Christopher Atkins, que està basada en la novel·la de Henry De Vere Stacpoole The Blue Lagoon, de 1908. La partitura musical va ser composta per Basil Poledouris i la fotografia va ser de Néstor Almendros. Ha estat doblada al català.[1]

La pel·lícula narra la història de dos nens menuts en un paradís illenc tropical al Pacífic Sud. Sense l'orientació ni les restriccions de la societat, es produeixen canvis emocionals i físics a mesura que arriben a la pubertat i s'enamoren.

Va ser durament criticada pels crítics, que van menysprear tant el guió i la seva execució com l'actuació de Shields; tanmateix, la fotografia d'Almendros va rebre elogis. No obstant això, va ser nominada al premi Saturn a la millor pel·lícula de fantasia, Almendros va rebre una nominació l'Oscar a la millor fotografia[2] i Atkins va ser nominat al premi Globus d'Or a la nova estrella de l'any - actor;[3] en canvi, Shields va guanyar el premi inaugural Golden Raspberry a la pitjor actriu pel seu treball a la pel·lícula.[4]

Argument[modifica]

A finals de l'època victoriana, dos cosins petits, Emmeline (Elva Josephson) i Richard Lestrange (Glenn Kohan), i el cuiner d'una galera, Paddy Button (Leo McKern), sobreviuen a un naufragi en el sud de l'oceà Pacífic i són arrossegats pel mar fins a una illa deserta. Paddy cuida dels nens i els prohibeix per "la llei" que vagin a l'altra banda de l'illa, ja que hi ha trobat restes de sacrificis humans sagnants en un altar, i també els adverteix que no mengin unes baies vermelles. Poc després, el cuiner mor després d'una borratxera i els nens s'han de valdre per ells mateixos, i van a una altra part de l'illa per tal de reconstruir casa seva.

Els anys passen, i Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins) creixen, i els seus cossos comencen a patir els canvis propis de l'adolescència, fet que desperta en ells una curiositat natural envers l'altre. L'experiència, però, és estressant per a ells a causa de la manca d'educació sexual; ella s'espanta amb la seva primera menstruació i no deixa que ell inspeccioni el que creu que és una ferida. Aquests canvis i la curiositat que senten els duen a iniciar innocentment els seus primers jocs sexuals. Tots dos aprenen a enfrontar-se a les dificultats que ofereix la convivència, la vida a l'illa, i la possibilitat de marxar-ne, sense saber si tornaran a la civilització algun dia.

Repartiment[modifica]

  • Bradley Pryce: Little Paddy Lestrange
    • Chad Timmermans: Paddy infant
  • Leo McKern: Paddy Button
  • William Daniels: Arthur Lestrange
  • Alan Hopgood: Capità
  • Gus Mercurio: oficial

Producció[modifica]

La pel·lícula era un projecte personal de Randal Kleiser, que admirava la novel·la original des de feia temps. Va contractar Douglas Day Stewart, que havia escrit The Boy in the Plastic Bubble, per escriure'n el guió i es va trobar amb el director australià Richard Franklin, que buscava feina a Hollywood. Això li va donar la idea d'utilitzar un equip de rodatge australià, que Franklin va ajudar a supervisar.[5]

El llac blau es va rodar a Jamaica i Nanuya Levu, una illa privada de les Fiji.[6] La flora i la fauna que apareixen en la pel·lícula inclouen una sèrie d'animals de diversos continents. Com a resultat, les iguanes filmades a les Fiji eren una espècie fins llavors desconeguda pels biòlegs; així ho va notar l'herpetòleg John Gibbons quan va veure la pel·lícula i després de viatjar a l'illa on es van filmar les iguanes; va descriure la iguana crestada de les Fiji (Brachylophus vitiensis) el 1981.[7]

Brooke Shields tenia 14 anys quan va aparèixer a la pel·lícula.[8] Totes les seves escenes de nu van ser interpretades per la coordinadora d'especialistes de la pel·lícula Kathy Troutt, de 32 anys.[9] Shields va fer moltes de les seves escenes on apareixia en topless amb els cabells enganxats als pits.[10][11] Atkins tenia 18 anys quan es va filmar la pel·lícula, i va interpretar les seves pròpies escenes de nu (que incloïen una breu nuesa frontal).[12][13][14]

Rebuda[modifica]

Crítica[modifica]

Té un 9% a Rotten Tomatoes sobre 22 comentaris. El consens crític diu: "Una peça d'encantadora porqueria, El llac blau és una fantasia entremaliada que també és massa casta per ser veritablement entretinguda".[15] Entre les crítiques més habituals, hi havia el ridículament retrat idíl·lic de com es desenvoluparien els nens fora de la societat civilitzada,[16][17][9] l'acumulació no complerta dels nadius de l'illa com a una amenaça culminant[16][9] i la manera com la pel·lícula, tot provocant un encant lasciu, oculta de manera notòria totes les activitats sexuals.[16][17]

Roger Ebert va donar a la pel·lícula una estrella i mitja de quatre, al·legant que "possiblement podria haver-se fet de manera interessant, si s'hagués fet un intent seriós d'explorar què podria passar realment si dos nens de 7 anys naufraguessin en una illa. Però aquesta no és una pel·lícula realista. És una història d'amor extremadament idealitzada, en la qual els nens viuen en una cabana que sembla una caseta de lluna de mel del Club Med, mentre que els indígenes cometen sacrificis humans a l'altra banda de l'illa". També va considerar que el final va ser una flagrant evasió de responsabilitat.[16] Ell i Gene Siskel van seleccionar la pel·lícula com un dels seus "gossos de l'any" en un episodi de 1980 de Sneak Previews.[18] Time Out va comentar que la pel·lícula "parlava d'"amor natural";[4] però, a banda de "fer-ho a l'aire lliure", no hi ha res de natural en els dos infants (no afectats pels vincles de la societat des dels seus primers anys), que segueixen els patrons de matrimoni i joc de rols tradicional".[17] Gary Arnold, de The Washington Post, va referir-se de manera similar a la pel·lícula com "una pintoresca rapsòdia per aprendre habilitats, jugar a les casetes, anar a nedar, gaudir de l'escenari i començar a sentir-se sexi en la solitud tropical"; va ridiculitzar especialment la incapacitat persistent dels personatges principals de fer inferències òbvies.[9]

No passa el test de Bechdel, segons el qual en una obra hi ha d'haver un mínim de dos personatges femenins amb nom (n'hi ha només un), que parlin l'una amb l'altra en algun moment, i que sigui sobre quelcom que no sigui un home.[19]

Taquilla[modifica]

Malgrat la crítica, la pel·lícula va ser un èxit comercial, amb més de 58 milions de dòlars d'ingressos[20] partint d'un pressupost de 4,5 milions de dòlars.[21][22]

Guardons[modifica]

Premis

Nominacions

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 El llac blau a Ésadir
  2. El llac blau als Oscars
  3. El llac blau als Globus d'Or
  4. 4,0 4,1 King, James. Fast Times and Excellent Adventures: The Surprising History of the '80s Teen. London: Constable, 2018 [Consulta: 8 gener 2020]. 
  5. Scott Murray, "The Blue Lagoon: Interview with Randal Kleiser", Cinema Papers, juny-juliol de 1980 [pàgs. 166-169, 212] (anglès)
  6. McMurran, Kristin. «Too Much, Too Young?» (en anglès). People, 11-08-1980. [Consulta: 28 abril 2013].
  7. Robert George Sprackland. Giant lizards (en anglès). Neptune, New Jersey: T.F.H. Publications, 1992. ISBN 0-86622-634-6. 
  8. Bender, Abbey «Sexualized Innocence: Revisiting The Blue Lagoon» (en anglès). RogerEbert.com, 04-03-2019.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Arnord, Gary. «Depth Defying» (en anglès), 11-07-1980. [Consulta: 6 juny 2018].
  10. The Blue Lagoon (DVD Special Edition), 1999
  11. «SCREEN ARCHIVES ENTERTAINMENT» (en anglès). [Consulta: 7 gener 2018].
  12. McMurrin, Kristin. «Too Much, Too Young?» (en anglès). People, 11-08-1980.
  13. «Christopher Atkins: Poster Child for Gay Rights Movement?» (en anglès). The Advocate, 09-01-2009.
  14. «Chris Atkins» (en anglès). HollywoodShow.com.
  15. «The Blue Lagoon» (en anglès). Rotten Tomatoes. [Consulta: 7 gener 2018].
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 Ebert, Roger. «The Blue Lagoon Movie Review & Film Summary (1980) - Roger Ebert» (en anglès). [Consulta: 7 gener 2018].
  17. 17,0 17,1 17,2 FF. «The Blue Lagoon (1980)» (en anglès). Arxivat de l'original el 10 octubre 2010.
  18. «Sneak Previews: Worst of 1980» (en anglès). [Consulta: 7 gener 2018].
  19. El llac blau a Bechdel test (anglès)
  20. El llac blau a Box Office Mojo
  21. El llac blau a The Numbers
  22. El llac blau a l'American Film Institute

Vegeu també[modifica]