Test de Bechdel

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
La il·lustradora Alison Bechdel, que va descriure per primer cop el test a la seva tira "Dykes to Watch Out For"

El test de Bechdel (també conegut com a test de Bechdel/Wallace, Bechdel rule, Bechdel's law o Mo Movie Measure) és un conjunt de normes per a avaluar el masclisme principalment en pel·lícules i en altres mitjans com ara còmics, obres de teatre, etc.[1] El test es va popularitzar en el còmic Dykes to Watch Out For (o DTWOF), obra d'Alison Bechdel, tot i que la seva invenció s'atribueix a Liz Wallace, una amiga de l'autora del còmic.[1] La primera aparició del test fou el 1985, en una tira còmica anomenada The Rule, que va ser publicada en la pàgina 22 del còmic DTWOF.

A Suècia, alguns cinemes informen per a cada pel·lícula que projecten, si aquesta compleix el test, i els films aptes segons aquest criteri es marquen amb una A majúscula per promoure la igualtat de gènere.[2]

S'han proposat tests similars com el test de Mako Mori, i el test de Bechdel de persones de color.[3]

Origen[modifica]

La mateixa Bechdel [4] esmenta com a precedent inspirador [5] l'assaig Una cambra pròpia (1929), on Virginia Woolf criticava que en la major part de la literatura de ficció la presència d'un personatge femení es devia només al seu vincle amb un personatge masculí existent, i la rellevància del personatge femení derivava d'aquest vincle:

« Totes aquestes relacions entre dones, vaig pensar tot evocant l'esplèndida galeria de dones fictícies, són massa simples. (...) I vaig intentar recordar algun cas en el curs de les meves lectures en què dues dones estiguessin representades com a amigues. (...) Elles són ara, i ho foren llavors, mares i filles. Però gairebé sense excepció les mostren a causa de la relació que tenen amb els homes. Era estrany pensar que totes les grans dones de ficció fossin, fins al dia de Jane Austen, vistes no només des de l'altre sexe, sinó també únicament en la seva relació amb l'altre sexe. I que petita és aquesta part en la vida d'una dona...[6] »

Criteris[modifica]

El personatge de Mako Mori, interpretat per Rinko Kikuchi a la pel·lícula Pacific Rim, té un arc narratiu propi.

En la tira còmica The Rule, un dels personatges femenins diu que només accedeix a veure una pel·lícula si aquesta compleix les condicions següents:

  1. A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
  2. Aquests personatges han de parlar l'una amb l'altra en algun moment.
  3. Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes parlen sobre el seu pare).[7] Una variant del test exigeix que, a més a més, ambdues dones siguin personatges amb nom.[8]

Si s'apliquessin a la inversa (és a dir, als homes), aquestes tres simples regles donarien com a resultat que pràcticament totes les pel·lícules estrenades acompleixen el requisit per als homes. Per altra banda, si s'aplica segons el seu disseny original, resulta sorprenent la quantitat de pel·lícules que no superen el test.

Existeixen altres tests semblants, com l'anomenat principi de la barrufeta [9] que analitza les pel·lícules en les quals, en el grup de persones que hi apareixen, els membres masculins solen tenir alguna característica que els defineixi (com en els barrufets, per exemple, el filòsof, el que canta malament, el bromista, el que té mala sort, el jardiner, etc.) mentre que només hi ha un membre femení, la particularitat del qual és ser dona o noia i que no té cap altra característica especial.

Impacte[modifica]

Rebuda i reacció davant el test[modifica]

Des del naixement del test, el seu ús s'ha anat popularitzant com una manera senzilla de destacar l'escassa presència femenina en la indústria cinematogràfica. Malgrat ser una prova molt poc exigent, el resultat d'aplicar-la a les pel·lícules més cèlebres és significatiu; i existeixen nombroses webs de crítica de cinema i projectes feministes[10] que realitzen llistes de pel·lícules en funció de si passen o no l'examen, amb resultats que demostren una desigualtat sistemàtica.

Algunes de les pel·lícules famoses que no passen el test són la trilogia original de La guerra de les galàxies, la saga d'El senyor dels anells, Avatar, les pel·lícules de Harry Potter, El cavaller fosc, Terminator Salvation, Shrek, Els caçafantasmes, El gran Lebowski, la saga de Pirates del Carib, la sèrie Homes de negre, Pulp fiction, Top Gun i Esmorzar amb diamants. L'estudi de l'abundant llista de pel·lícules que no superen el test és un important argument que demostra la visió androcèntrica de la major part de la indústria del cinema, el fet que sovint s'ignora el punt de vista femení i que no es reflecteix la realitat pel que fa a la proporció de dones en la societat.

El diari Ara va fer el 2014 una anàlisi sobre diverses pel·lícules de cinema català per veure si passaven o no el test de Bechdel. Entre les que passen el test hi ha Tots volem el millor per a ella, Pa negre, 3 bodas de más, La plaga i Eva. Entre les que no passen la prova, Els últims dies, The Impossible i Mentre dorms.[11]

Entre el 2000 i el 2016, el 45% de les 108 pel·lícules nominades a la Millor Pel·lícula en els Premis Oscar no superaren el test de Bechdel, mentre que nou de les 16 pel·lícules que guanyaren el premi el pogueren superar.[12]

Una crítica al mètode[modifica]

Davant la gran acceptació que va rebre aquest test, van sorgir postures dissidents a la seva utilització. A continuació s'exposarà una d'aquestes.

Considerant que el cinema no es compon solament pels diàlegs sinó que també implica la creació de personatges tant física com psicològica, a més de la composició d'espais, ambients i tot per la complementació de la creació d'un argument, d'uns fets, s'ha de considerar que només analitzant-ne la quantitat de dones que apareixen i si parlen o no entre elles i sobre homes, deixa de banda l'anàlisi de molts altres eixos i dimensions del masclisme en la producció cinematogràfica. En relació amb la influència d'aquest test Jennifer O'Meara afirma que el discurs que envolta les dones al cinema s'estructura cada vegada més al voltant de les metàfores de la veu. En els últims cinc anys, "The Bechdel Test", que mesura el diàleg cinematogràfic femení utilitzant una fórmula quantitativa simple, s'ha convertit en un fenomen de molta repercussió digital.  Malgrat haver-se originat amb un dibuixant de còmics en lloc d'estudiar cinema, el "test" d'Alison Bechdel s'empra freqüentment per estudiar la imatge de les dones al cinema. Considerant els criteris que implica que una pel·lícula superi el Test de Bechdel, segons la Jennifer O'Meara la prova és massa-simplística i, donat el seu origen en tires còmiques, mai va ser plantejat com un model seriós per a l'anàlisi de la representació de gènere en la disciplina cinematogràfica.[13]Tot i això, ja s'ha pogut observar en l'apartat anterior que aquest va tenir una gran rebuda i repercussió mediàtica. D'aquesta manera, va ser i segueix essent molt utilitzat per la qualificació dels films.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Funny Like a Guy: Anna Faris and Hollywood's woman problem» p. 55. Condé Nast, 11-04-2011.
  2. «Swedish cinemas take aim at gender bias with Bechdel test rating» (en anglès). The Guardian, 06-11-2013. [Consulta: 29 novembre 2014].
  3. Romano, Aja «The Mako Mori Test: ‘Pacific Rim’ inspires a Bechdel Test alternative» (en anglès). The Daily Dot, 18-08-2013 [Consulta: 19 novembre 2017].
  4. Garber, Megan. «Call it the 'Bechdel-Wallace test'» (en anglès). The Atlantic. [Consulta: 17 abril 2019].
  5. Brooks, Rebecca Beatrice. «How Virginia Woolf inspired the Bechdel test» (en anglès). The Virginia Woolf Blog. [Consulta: 17 abril 2019].
  6. Woolf, Virginia. A Room of One’s Own (en anglès). South Australia: University of Adelaide Press., 2015 [Consulta: 17 abril 2019]. 
  7. Ulaby, Neda. National Public Radio. The 'Bechdel Rule,' Defining Pop-Culture Character (en anglès). National Public Radio, 2008-09-02. 
  8. «The Bechdel Test, AKA, The Mo Movie Measure» (en anglès). Arxivat de l'original el 2008-10-17. [Consulta: 30 maig 2013].
  9. Chemaly, Soraya «Is Smurfette Giving It Away? What the Smurfette Principle Teaches Your Kids About Girls» (en anglès). Huffington Post, 19-12-2011 [Consulta: 17 abril 2019].
  10. «Bechdel Test Movie List» (en anglès). Bechdeltest.com.
  11. Serra, Xavi «El cinema català aprova justet el test de Bechdel». Ara, 09-08-2014, pàg. 04-05 (Ara estiu).
  12. Sánchez, Raúl «Casi la mitad de las premiadas a mejor película en los Oscar no supera el test de Bechdel» (en castellà). El Diario.es, 29-02-2016 [Consulta: 17 abril 2019].
  13. O’Meara, Jennifer «What “The Bechdel Test” doesn’t tell us: examining women’s verbal and vocal (dis)empowerment in cinema». Feminist Media Studies, 16, 6, 01-11-2016, pàg. 1120–1123. DOI: 10.1080/14680777.2016.1234239. ISSN: 1468-0777.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]