Emili Casanova Herrero

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaEmili Casanova Herrero
Naixement 1956 (1956-00-00) (60–61 anys)
Agullent
Alma mater Universitat de València
Ocupació professor
Modifica dades a Wikidata

Emili Casanova Herrero (Agullent, 1956) és un filòleg valencià. Doctorat en Filologia Hispànica per la Universitat de València l'any 1981 amb una tesi sobre "El lèxic d'Antoni Canals", dirigida pel Dr. Manuel Sanchis Guarner, amb la qual obtingué el Premi Extraordinari de Doctorat. Ha sigut professor ajudant de la Universitat de Navarra (1978-1980), ajudant de la de València (1980-1981), encarregat de curs (1981-1984) i titular des del curs 1984-1985 fins ara. Ha sigut també professor de valencià de Ciències de la Informació del CEU San Pablo de València des del curs 1986-1987 al 1999-2000.

És Premi Faraudo de Sant Germain, de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha codirigit el PATROM-Patronimia Romanica, projecte de l'IEC coordinat amb la resta de llengües romàniques, i amb el professor Vicent Rosselló, el I Mestratge de Toponímia (1990-1991) en una universitat europea. Ha sigut subdirector de l'Atles Lingüístic de la Comunitat Valenciana.

Membre de més de 10 associacions científiques europees, com l'AILLC i l'ICOS, acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i membre de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Ha sigut membre del Consell General de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana des de l'any 1982 fins al 2000 i president de la Federació d'Instituts d'Estudis Comarcals.

Les seues publicacions es poden agrupar en diversos temes:

  • Onomàstica, tant de toponímia com d'antroponímia, on destaquen els estudis sobre els llinatges valencians a través de la història, els gentilicis i les monografies toponímiques sobre diversos noms.
  • Gramàtica històrica, on destaquen els estudis destinats a explicar la formació de les particularitats del valencià, com la combinació dels pronoms de tercera persona o la conjunció final per a què.
  • Lèxic històric, en especial els dedicats a autors com Antoni Canals, Martorell o Corella, i lèxic actual, dedicat a escriptors com Valor i Estellés, i lexicògrafs com Ferrer Pastor i Fabra.
  • Dialectologia sincrònica, especialment centrada en les comarques centrals.
  • Llengua dels mitjans de comunicació i el seu model lingüístic.
  • Edicions de texts, de diverses èpoques, com les Memòries d'un capellà del segle XVIII, o l'Espill de Consciència (segle XIV).
  • L'obra de Joan Coromines, tant la lèxica com l'onomàstica
  • Sobre la llengua de la Decadència
  • Sobre la interferència entre el valencià i el castellà.
  • Altres, com estudis sobre llenguatge administratiu, traducció de texts literaris i estudis d'història local.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]