Cas nominatiu: diferència entre les revisions
m Robot inserta {{Autoritat}} |
m Correcció |
||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{MF|data=febrer de 2014}} |
{{MF|data=febrer de 2014}} |
||
{{millorar text|data=febrer de 2014}} |
|||
{{Taula de casos}} |
{{Taula de casos}} |
||
El '''cas nominatiu''' és un [[Declinació gramatical|cas gramatical]] per als noms.<ref>{{GEC|0196663|nominatiu}}</ref> Alguns escriptors en [[llengua anglesa]] usen el terme '''cas subjectiu''' en lloc de nominatiu, per a remarcar les diferències entre el nominatiu bàsic i la manera com s'utilitza en anglès. |
El '''cas nominatiu''' és un [[Declinació gramatical|cas gramatical]] per als noms.<ref>{{GEC|0196663|nominatiu}}</ref> Alguns escriptors en [[llengua anglesa]] usen el terme '''cas subjectiu''' en lloc de nominatiu, per a remarcar les diferències entre el nominatiu bàsic i la manera com s'utilitza en anglès. |
||
Línia 7: | Línia 6: | ||
El nominatiu marca, generalment, el subjecte d'un verb o el seu atribut. El cas nominatiu es troba al [[llatí]] i al [[Grec modern|grec]], entre altres llengües. En català, el nominatiu només es reflecteix, com els altres casos llatins, en els pronoms personals (''jo, tu, ell/ella, nosaltres, vosaltres, ells/elles''). Quant a la primera i la segona persona del plural, la terminació "-altres" és característica del nominatiu i s'afegí durant l'[[edat mitjana]] quan feien de subjecte. D'aquí l'oposició nosaltres/nos i vosaltres/vos. |
El nominatiu marca, generalment, el subjecte d'un verb o el seu atribut. El cas nominatiu es troba al [[llatí]] i al [[Grec modern|grec]], entre altres llengües. En català, el nominatiu només es reflecteix, com els altres casos llatins, en els pronoms personals (''jo, tu, ell/ella, nosaltres, vosaltres, ells/elles''). Quant a la primera i la segona persona del plural, la terminació "-altres" és característica del nominatiu i s'afegí durant l'[[edat mitjana]] quan feien de subjecte. D'aquí l'oposició nosaltres/nos i vosaltres/vos. |
||
El nominatiu és la forma més comuna i natural per a certes parts de la parla, tals com els noms, adjectius, pronoms i menys sovint els numerals i els participis, i a vegades no indiquen cap relació especial amb altres parts del discurs. Per tant, en algunes llengües el cas nominatiu no està marcat, és a dir, és l'arrel de la paraula mateixa. |
El nominatiu és la forma més comuna i natural per a certes parts de la parla, tals com els [[Substantiu|noms]], [[Adjectiu|adjectius]], [[Pronom|pronoms]] i menys sovint els [[Numerals en català|numerals]] i els [[Participi|participis]], i a vegades no indiquen cap relació especial amb altres parts del discurs. Per tant, en algunes llengües el cas nominatiu no està marcat, és a dir, és l'arrel de la paraula mateixa. |
||
En |
En llengües nominatives-absolutives, el cas nominatiu marca el subjecte d'un [[verb transitiu]] o el subjecte voluntari d'un [[verb intransitiu]], però no un subjecte involuntari d'un verb intransitiu (pel qual s'utilitza el [[cas absolutiu]]). |
||
==Referències== |
==Referències== |
Revisió del 14:52, 24 nov 2016
L'article o secció necessita millores de format. |
El cas nominatiu és un cas gramatical per als noms.[1] Alguns escriptors en llengua anglesa usen el terme cas subjectiu en lloc de nominatiu, per a remarcar les diferències entre el nominatiu bàsic i la manera com s'utilitza en anglès.
El nominatiu marca, generalment, el subjecte d'un verb o el seu atribut. El cas nominatiu es troba al llatí i al grec, entre altres llengües. En català, el nominatiu només es reflecteix, com els altres casos llatins, en els pronoms personals (jo, tu, ell/ella, nosaltres, vosaltres, ells/elles). Quant a la primera i la segona persona del plural, la terminació "-altres" és característica del nominatiu i s'afegí durant l'edat mitjana quan feien de subjecte. D'aquí l'oposició nosaltres/nos i vosaltres/vos.
El nominatiu és la forma més comuna i natural per a certes parts de la parla, tals com els noms, adjectius, pronoms i menys sovint els numerals i els participis, i a vegades no indiquen cap relació especial amb altres parts del discurs. Per tant, en algunes llengües el cas nominatiu no està marcat, és a dir, és l'arrel de la paraula mateixa.
En llengües nominatives-absolutives, el cas nominatiu marca el subjecte d'un verb transitiu o el subjecte voluntari d'un verb intransitiu, però no un subjecte involuntari d'un verb intransitiu (pel qual s'utilitza el cas absolutiu).
Referències
- ↑ «Cas nominatiu». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.