Oasiamèrica

Cultures d'Oasiamèrica

Oasiamèrica és el nom d'una gran àrea cultural d'Amèrica del Nord precolombina. S'estén des del territori de Utah, als Estats Units fins al sud de Chihuahua, en Mèxic, i des de la costa de Sonora del golf de Califòrnia fins a la vall del riu Bravo. Deu el seu nom a la seva posició com a àrea intermèdia entre les altes cultures mesoamericanes i les cultures dels nòmades del desert aridoamericana.

A diferència dels seus veïns del desert, els oasiamericans van ser agricultors, encara que les condicions climatològiques no els permetien una agricultura molt eficient i per això havien de recórrer a la caça i a la recol·lecció per complementar la seva subsistència. Van construir grans llogarets a Nou Mèxic i la zona arqueològica de Casas Grandes, a Chihuahua. Aquesta zona tenia una gran importància a causa de llurs moderns sistemes hidràulics. El seu apogeu es va donar entre 1205 i 1261, i va ser abandonada cap a 1340.

Oasiamèrica és terme derivat de la conjunció d'oasi i Amèrica. Es tracta d'un territori agrest, marcat per la presència de les muntanyes Rocoses i la Sierra Madre Occidental. A l'orient i al ponent d'aquestes enormes serralades s'estenen les grans planures àrides dels deserts de Sonora, Chihuahua i Arizona. En el seu moment de major expansió, Oasiamèrica cobria una part la superfície dels actuals estats mexicans de Chihuahua i Sonora, així com d'Arizona, Utah, Nou Mèxic, Colorado, Nevada i Califòrnia, als Estats Units.

No obstant això que es tracta d'un territori sec, Oasiamèrica està solcada per alguns corrents d'aigua com els rius Yaqui, Bravo, Colorado, Gila, i Casas Grandes. La presència d'aquests corrents (i algunes llacunes que es va empassar el desert al llarg dels anys), així com el seu clima indubtablement més benigne que el de la regió aridoamericana oriental, va ser la que va permetre el desenvolupament de les tècniques agrícoles importades de Mesoamèrica.

La regió d'Oasiamèrica és rica en jaciments de turquesa, un dels materials suntuaris més utilitzats per les altes cultures de Mesoamèrica. Això va permetre l'establiment de relacions d'intercanvi entre aquestes dos grans àrees culturals.

Característiques de les cultures oasiamericanas

L'origen de l'àrea cultural oasiamericana té lloc uns dos mil anys després de la separació de Mesoamèrica i Aridoamèrica. Alguns dels pobles aridoamericans practicaven el cultiu com una activitat complementària de la seva economia de caça i recol·lecció. Aquests pobles, entre els quals es troben els pertanyents a la Tradició del Desert, van arribar a convertir-se en veritables agricultors. El procés de la introducció de l'agricultura a la zona desèrtica del nord de Mèxic i el sud dels Estats Units va ser gradual i dilatat: cap a l'any 600 dC. (període que coincideix amb l'època de l'ocàs de Teotihuacan), alguns grups havien adquirit recentment les tècniques agrícoles.

Se sap de la pràctica agrícola, almenys des de l'any 3500 aC., que és la data donada per a les restes de blat de moro fòssil trobats a Bat Cave, Arizona. Atès que les restes més antigues de blat de moro a Amèrica del Nord daten de l'any 5000 aC., sembla que la hipòtesi de la importació de l'agricultura des del sud és correcta. El que no és possible assentar encara és qui eren els portadors de la tecnologia agrícola i quin paper van tenir en el desenvolupament de les altes cultures oasiamericanes.

Un còdol de turquesa, un dels principals productes comercials del Oasiamericans

Es proposen almenys tres hipòtesis sobre el naixement de les cultures oasiamericanes. Una, de caràcter endogen, assenyala que es tracta d'un desenvolupament cultural independent que té les seves arrels en la més remota antiguitat. Des d'aquest punt de vista, afavorits per un millor clima (cosa realment relativa, atès que la diferència climàtica entre la zona oasiamericana i la aridoamericana no és tan evident), els antics pobles del desert haurien pogut fer un descobriment de l'agricultura similar al que va ocórrer a Mesoamèrica.

Un segon plantejament pressuposa que els portadors de la cultura mesoamericana haurien emigrat cap al nord. Així, Oasiamèrica seria una derivació dels seus veïns meridionals. En aquest sentit, el desenvolupament de les cultures oasiamericanes, com el de les del nord de Mesoamèrica, haurien estat relacionades amb grups que originalment habitaven en l'Occident de Mèxic. L'evidència arqueològica apunta al fet que grups de filiació uto-nahua haurien portat l'agricultura a la regió oasiamericana. Encara que les tècniques agrícoles haguessin estat importades del sud, els pobles oasiamericans van construir una civilització amb característiques particulars, que va mantenir relacions amb els agricultors de Mesoamèrica.

Nombroses són les petjades de la relació entre les dues grans regions culturals d'Amèrica del Nord. Per exemple, la turquesa que tant apreciaven els mesoamericans, provenia gairebé tota ella de la regió sud de Nou Mèxic i Arizona. Alhora a Paquimé, lloc pertanyent a la cultura Mogollon, s'han trobat estructures cerimonials relacionades amb la religió mesoamericana, com el joc de pilota, i una quantitat important d'esquelets d'ara, que amb tota seguretat van ser portades des de les selves del sud-est de Mèxic.

Àrees culturals

Al territori abastat per osisamèrica es van desenvolupar tres grans cultures: l'Anasazi, la Hohokam i la Mogollon, que van conviure amb altres cultures veïnes, amb les quals compartien trets culturals: Fremont, Pataya i Trincheras.

Anasazi

Article principal: Anasazi

Bol de ceràmica de Canyó del Chaco (Nou Mèxic). Pertany a la fase Pueblo III.

Lloc arqueològic de Canyó del Chaco, un dels principals llocs de la cultura anasazi.

La cultura anasazi va florir a la regió coneguda com les Quatre Cantonades. És a dir, en la confluència dels estats de Utah, Arizona, Nou Mèxic i Colorado, un territori poblat de boscos de junípers, que els antics pobladors van saber aprofitar, ja que els recursos vegetals obtinguts per la recol·lecció, escassejaven la meitat de l'any, entre novembre i abril. L'anasazi és una de les societats més complexes que hagin vist la llum al territori oasiamericà, i se suposa que són els avantpassats dels actuals indis pueblo (zuñi i hopi).

L'anazasi és sens dubte, la més estudiada de la cultures precolombines dels Estats Units. Les recerques arqueològiques han establert una seqüència de desenvolupament cultural des d'un temps anterior al primer segle aC, fins a 1540, que els indis poble van ser finalment sotmesos a la Corona espanyola. Aquest llarg període comprèn les fases Cesteros (basketmakers) I, II i III, i Pueblo I, II, III, i IV. La fase Cesteros I, anterior a l'any 100 aC., marca la transició dels pobles anasazi entre la vida nòmada i el sedentarisme agrícola, basat en el cultiu del blat de moro (introduït a la regió cap a l'any 750 aC.). En la fase Cesteros II, els anazasi es van establir a coves i abrics rocosos, i en la fase Cesteros III (400-700 dC.) van construir els primers assentaments urbans semisubterranis, de fins a quatre habitatges de planta circular.

L'inici del període Pueblo està marcat pel desenvolupament de la ceràmica. La característica principal d'aquesta és el predomini de peces de color blanc o vermell amb dissenys en color negre. Durant la fase Pueblo I (700-900 dC.), els anazasi van desenvolupar els seus primers sistemes d'irrigació, i van substituir la seva habitació semisubterrània de la fase anterior per cases construïdes de paredat. La fase Pueblo II (900-1100 dC.) està marcada per la construcció de grans obres d'arquitectura, entre les quals destaquen els multifamiliars de diversos pisos, construïts alguns d'ells en els penya-segats. La següent fase, Pueblo III (1100-1300 dC.) va ser l'escenari de la màxima expansió de l'agricultura anasazi i de la construcció de grans xarxes de comunicació regional que finalment s'enfonsarien en la fase Pueblo IV, quan el sistema es contreu, els grans centres queden en l'abandó i molts dels habitants de la regió tornen a una economia basada en la recol·lecció i la cacera.

Una dona hopi arregla el pentinat d'una jove soltera de la seva tribu.

Els motius de la decadència de la cultura anasazi són encara desconeguts. S'associa aquest fet amb la perllongada sequera que va assolar la regió entre els anys 1276 i 1299. El període comprès entre aquestes dates i l'arribada dels espanyols a Arizona és profundament desconegut. Quan els europeus van arribar a les terres de la regió anasazi, aquesta estava poblada pels indis pueblo, que no conformaven una unitat ètnica: entre ells es troben els zuñi, sense parents propers; els hopi, parlants d'una llengua uto-asteca; els tewes i tiwes eren kiowa-tano i els navajos, atapascans. L'arribada d'aquests últims és un misteri, l'única cosa que se sap és que procedien de Canadà, i que eren un grup de caçadors que va acabar per assimilar-se a la cultura dels nadius oasiamericans.

La religió dels indis poble estava basada en el culte a les divinitats vegetals i de la fertilitat terrestre. Creien que les kachina, éssers sobrenaturals, havien sorgit a la superfície terrestre pel sipapu, o centre del món, en el moment de la creació dels éssers humans. El culte en les societats pueblo s'organitzava per mitjà de corporacions secretes conformades exclusivament per homes, que es reunien en les kiva. Els membres de les societats secretes podian representar les kachina per a efectes del culte religiós.

El riu Gila va ser de vital importància en el desenvolupament de la cultura hohokam.

Hohokam

Article principal: Hohokam

En comparació dels seus veïns del nord anasazi, els pobles portadors de la cultura hohokam són desconeguts. Van ocupar els terrenys desèrtics d'Arizona i Sonora. El territori dels hohokam és solcat per dos grans corrents d'aigua, que són el riu Colorado i el riu Gila, que emmarquen l'àrea nuclear en ple cor del desert de Sonora. Es tracta d'un dels ecosistemes que imposen més difícils condicions a l'agricultura i a la vida humana, a causa de les altes temperatures i l'escassa pluviositat. Per això, els hohokam es van veure impel·lits a construir sistemes d'irrigació i canalitzar els rius Salat i Gila en una xarxa de sèquiess que assoliren fins a 10 km de longitud i una profunditat de diversos metres, que impedia l'evaporació de l'aigua. Amb base en aquestes obres de reg, els pobles hohokam van poder obtenir fins a dues collites de blat de moro a l'any, que complementaven amb l'explotació de la pitahaya i les beines del mezquite. D'aquests recursos obtenien farina, mel, licors, i fusta.

Els principals assentaments d'aquesta cultura van ser Snaketown, Casa Grande, Red Mountain i Pueblo de los Muertos, tots ells localitzats al territori d'Arizona. Una branca dels hohokam és coneguda com a cultura Trincheras, nom del seu lloc més representatiu, localitzat al desert de Sonora, i que guarda pel que fa als primers algunes diferències. Els hohokam vivien en petits llogarets d'uns quants centenars de persones. El tipus d'habitatge era molt semblant al de la fase Cesteros III dels anazasi: semisubterrània, encara que de planta allargada. La ceràmica hohokam es distingeix de la pròpia dels seus veïns anasazi i mogollon pel predomini del color negre amb decoració vermella. També els distingeixen altres artefactes, com els adorns de petxina (importada de les costes de Califòrnia i Sonora) treballats amb l'àcid produït per la fermentació de la pitahaya; i les seves destrals, taujanes i altres instruments d'indústria lítica.

Els arqueòlegs discuteixen quins van ser els orígens i la identitat ètnica dels portadors de la cultura hohokam. Alguns assenyalen que el desenvolupament d'aquesta cultura va ser endogen (aliè a les influències estrangeres), i per exemple, assenyalen que Snaketown va tenir els seus inicis l'any 300 aC. Per a uns altres, la cultura hohokam és producte d'una migració meridional, provinent de Mesoamèrica. Per defensar aquesta postura, indiquen que les primeres mostres de ceràmica hohokam daten del 300 dC. (època en la qual hauria estat fundada Snaketown), i que abans d'aquest temps, no s'han trobat indicis d'un desenvolupament ceràmic autònom a la regió. D'igual manera, altres avançaments tecnològics com les obres de reg, o alguns trets culturals com la cremació dels morts semblen haver tingut el seu origen en l'Occident de Mesoamèrica.

El desenvolupament de la cultura hohokam és dividit en quatre períodes: Pioner (300 aC.-550 dC.); Colonial (550 dC - 900 dC); Sedentari (900-1100 dC); i Clàssic (1100-1450 dC.). La construcció de l'obres de reg va començar en el període Pioner, que els hohokam construïen les seves cases semisubterrànies per protegir-se de la calor del desert sonorenc. En el període Colonial, les relacions amb Mesoamèrica es van veure enfortides. La prova d'això és la troballa de cascavells de coure, miralls de pirita i la construcció de pistes de joc de pilota, que van ser realitzades amb un toc molt particular dels hohokam. Les relacions amb Mesoamèrica i la presència d'aquestes mercaderies descrites indiquen que durant el període Colonial els hohokam estaven ja organitzats en cacicatges i centres de poder. Per al període següent, les relacions amb Mesoamèrica van disminuir, i va donar inici la construcció d'edificis de diverses plantes, com a Casa Grande, que tenia quatre nivells.

Quan els europeus van arribar al desert d'Arizona i Sonora, regió a la qual van donar el nom de Pimería Alta, els nuclis urbans dels hohokam ja havien estat abandonats, presumiblement per un desastre sanitari i ecològic que va arruïnar el sistema social nadiu. Els pobladors de la regió eren els pàpagos, un poble de llengua uto-asteca. Aquest poble pima tenia una economia basada en la recol·lecció i l'agricultura incipient en els vessants de les muntanyes. El seu patró de residència era seminòmada, perquè havien de migrar al canvi d'estació per enfrontar l'escassetat dels recursos alimentaris dels peus de muntanya que habitaven.

Mogollon

Article principal: Mogollon

Muntanyes Mogollon, sl sud-est de Nou Mèxic.

Mogollon és el nom d'una àrea cultural oasiamericana, localitzada en els contraforts de la Sierra Madre Occidental, des d'on s'estén cap al nord sobre una part del territori dels actuals estats d'Arizona i Nou Mèxic, als Estats Units. Alguns autors prefereixen distingir en aquesta àrea dues grans tradicions culturals: la Mogollon i la cultura Paquimé, que hauria estat una derivació de la primera. De qualsevol manera, els pobles que van habitar aquesta àrea es van adaptar molt bé a un entorn geogràfic marcat per la presència de boscos de pins, muntanyes escarpades i barrancs.

A diferència dels seus veïns del nord, els hohokam i els anasazi, els mogollon acostumaven a enterrar als morts. Els enterraments d'aquesta cultura solien ser acompanyats d'ofrenes de ceràmica i pedres semiprecioses. ja que la qualitat de les obres materials de la cultura mogollon és bastant excel·lent, els seus túmuls funeraris han estat saquejats amb el propòsit d'alimentar les col·leccions privades, per mitjà del comerç il·legal de les peces arqueològiques.

Potser la més excel·lent de les tradicions ceràmiques mogollon és la que es va desenvolupar a la vall del riu Mimbres, a Nou Mèxic. La producció de terrissa en aquesta regió va tenir el seu major desenvolupament entre els segles VIII i XII de la nostra era. Es caracteritza pel color blanc de les seves peces, decorades amb representacions figuratives sobre la vida quotidiana del poble que les va crear. És doncs, un cas excepcional en el context d'una superàrea cultural on predominaven els dissenys geomètrics sobre els figuratius.

En contrast amb l'àrea Hohokam i l'àrea Anasazi, no existeix una seqüència cronològica acceptada àmpliament per al desenvolupament dels mogollons. López Austin i López Luján reprenen per a l'anàlisi històrica de la regió la divisió cronològica proposta per Paul Martin, que divideix la història mogollon en dos llargs períodes. El primer abasta de l'any 500 aC al 1000 dC, i és denominat Inicial. El segon abasta els anys compresos entre els segles XI i XVI i es denomina Tardà.

El primer d'aquests períodes es caracteritza per un desenvolupament cultural més o menys lent. Els canvis tecnològics es produeixen molt gradualment, i les formes de relacions socials i de disposició dels assentaments humans gairebé no canvien en mil 500 anys. Durant el període Primerenc, els mogollons habiten abrics rocosos als penyassegats, amb el propòsit de defensar-se dels seus veïns caçadors. De manera semblada al dels hohokam i els anasazi, els mogollon també vivien en habitacions semisubterrànies i els seus assentaments solien allotjar una kiva.

Al segle XI de nostra era, la població de l'àrea mogollon es va multiplicar amb major rapidesa que en els segles anteriors. Probablement per a aquesta època, l'àrea ja sostenia importants relacions comercials amb Mesoamèrica, fet que va facilitar d'una banda el desenvolupament de l'agricultura i l'estratificació de la societat. És probable que també la influència anasazi hagi augmentat en aquest temps, ja que els mogollon van començar a construir edificis de maçoneria, tal com feien els seus veïns del nord oasiamericà.

El major apogeu de la cultura mogollon va ocórrer durant el segle XIV i XV. En aquest temps, els assentaments principals d'aquesta cultura van créixer en població, grandària i poder. Paquimé, a Chihuahua, potser fou el major d'ells. Dominava una regió serrana en la qual s'han descobert diversos llocs arqueològics coneguts com cases penya-segat, ja que van ser assentaments construïts en les coves de difícil accés del vessant oriental de la Sierra Madre. Paquimé sostenia relacions comercials amb la Mesoamérica nuclear, a la qual proveïa de minerals preciosos com la turquesa i el cinabri. Controlava també el comerç de certs productes de les costes del golf de Califòrnia, especialment de petxines de l'espècie Nassarius. Paquimé va rebre una forta influència dels seus socis mesoamericans, com demostra la presència de pistes de joc de pilota i de restes d'animals de la regió tropical centroamericana, com ares.

La declinació dels principals centres mogollon va començar al segle XIII, abans de l'apogeu paquimenc. Per al segle XV, bona part de la regió havia estat abandonada pels seus habitants. Alguns grups que poblaven les ciutats associades a la cultura Paquimé es van refugiar en la Serra Mare, uns altres van fugir al nord, on es van unir als anasazis. La gent del ric vímets va emigrar fins a assentar-se a l'actual territori de Coahuila. Se suposa que els grups taracahites (yaquis, mayos, ópates, tarahumares) que viuen en el nord-oest de Mèxic són descendents dels mogollon.

Fremont

Article principal: Cultura Fremont

L'àrea Fremont ocupa bona part de l'actual territori de Utah. Es localitza al nord de l'àrea cultural anasazi. El seu desenvolupament cultural com a part de Oasiamèrica va ocórrer entre els segles V i XIV de la nostra era. Segons alguns especialistes, la cultura Fremont va ser una derivació de la cultura anasazi. Segons aquesta hipòtesi, els pobles Freemont van emigrar cap al nord portant amb si els costums, formes d'organització social i la tecnologia dels anasazi. Això explica la presència de ceràmica molt semblada a la de Mesa Verde a la regió de Utah.

Una altra hipòtesi suggereix que la cultura Fremont hauria derivat dels pobles caçadors de búfals, probablement d'origen atapascà. Al pas del temps, aquests pobles estrangers haurien adoptat la cultura dels seus veïns del sud. Tant en una com en l'altra teoria, es justifica el desenvolupament menys complex de Fremont pel que fa a altres regions de Oasiamèrica per les condicions més agrestes de l'entorn ecològic.

La decadència de la cultura Fremont comença cap a la segona meitat del segle X, i es consuma en el segle XIV. A l'arribada dels espanyols, la regió era ocupada pels xoixons, un poble de parla uto-asteca.

Pataya

Article principal: Pataya

L'àrea Pataya ocupa la regió occidental d'Oasiamèrica. És compartida pels estats de Califòrnia i Arizona dels Estats Units, i els estats de Baixa Califòrnia i Sonora de Mèxic. Es tracta d'una àrea perifèrica el desenvolupament cultural de la qual probablement va rebre influència dels hohokam, els seus veïns orientals. D'ells haurien après el joc de pilota, la cremació dels morts i les tècniques de producció de ceràmica. El principal lloc arqueològic relacionat amb aquesta cultura és Blythe Intaglios, que comprèn un gran nombre de figures dibuixades sobre la superfície de la terra.

La cultura Pataya va començar a decaure cap al segle XIV. Quan els espanyols van arribar a la regió, la vall del riu Colorado (columna d'aquesta zona desèrtica) era ocupat pels yuma del riu o cocopes.

Cronologia

Bibliografia

• Braniff, Beatriz (2001): "La Gran Chichimeca". En: Arqueología Mexicana. Vol. IX. Núm. 51. Septiembre - octubre de 2001. Editorial Raíces - Instituto Nacional de Antropología e Historia. México.
• Cano Díaz, Olga (2001): "Paquimé y las casas alcantilado". En: Arqueología Mexicana. Vol. IX. Núm. 51. Septiembre - octubre de 2001. Editorial Raíces - Instituto Nacional de Antropología e Historia. México.
• Cordell, Linda S. (2004): Ancient Pueblo Peoples. St. Remy Press - Smithsonian Institution.
• Gamboa Carrera, Eduardo (2001): "Paquimé y el mundo de la cultura Casas Grandes". En: Arqueología Mexicana. Vol. IX. Núm. 51. Septiembre - octubre de 2001. Editorial Raíces - Instituto Nacional de Antropología e Historia. México.
• López Austin, Alfredo, y Leonardo López Luján (2001). El pasado indígena. El Colegio de México - Fondo de Cultura Económica. México.
• Vilanova Fuentes, Antonio (2003): Paquimé: un ensayo sobre prehistoria chihuahuense, Kosmos Chihuahua.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oasiamèrica

• Museo de las Culturas del Norte (México).