Fisiograma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fisiograma multicolor amb forma de estrella.

Un fisiograma, altrament anomenat luminograma o «light painting» en anglès, és una tècnica fotogràfica que consisteix en captar el registre fotogràfic de la trajectòria d'una font lluminosa en moviment. Produïm un fisiograma quan realitzem una fotografia del moviment d'un raig de llum respecte una càmera fixa, o realitzant un moviment de càmera respecte un punt fix de llum.[1]

Qualsevol font de llum és vàlida per a realitzar un fisiograma, però sempre es necessita un temps d’exposició molt llarg i un diafragma molt obert en un ambient de penombra, tot i que aquests valors depenen de la intensitat de la font de llum i de la nitidesa que es vulgui aconseguir en el dibuix resultant. [1]

El resultat d’aquest procediment són fotografies que revelen totes les traces lluminoses que s'han creat a partir de la font d’il·luminació. També podem realitzar un fisiograma de manera intencionada, creant una fusió entre l'art de la fotografia i l'art de la pintura tal com va fer Pablo Picasso, mitjançant la utilització d'un focus de llum com si fos un pinzell, o a través del moviment de la càmera; aquest últim procediment és com dibuixar al revés, és a dir, si movem la càmera cap a l'esquerra i cap dalt el moviment de la llum s'enregistra cap a la dreta i cap avall. Aquesta tècnica s'utilitza tant en l’àmbit científic com en l’artístic.

Història[modifica | modifica el codi]

de 1880 amb la creació d’Étienne-Jules Marey. El primer dibuix amb llum es va crear el 1882 i que es va tractar de la seva firma feta amb una esfera blanca a la punta d’un bastó negre sobre un mur negre mentre la càmera anava captant el traç de cada lletra del seu nom: « Je pris un bâton noir terminé par une boule blanche et je l'agitai en marchant devant l'écran noir de manière à tracer successivement toutes les lettres de mon nom »(Arxius del Collège de France, cf. Frizot , Étienne-Jules Marey, Photopoche, 1987).

Al voltant de 1886, Georges Demenÿ i Édouard Quénu es van informar sobre les recerques i experiments amb la llum i sobre el moviment característic del discapacitats físics conduïdes per Étienne-Jules Marey. Sembla que el creador dels fisiogrames va seguir de prop els seus avanços i que fins i tot va encarregar a  Demenÿ que adaptes les possibles velocitats d’obturació per tal de poder dur a terme els seus projectes a l’interior. Fins llavors, els luminogrames s’havien dut a terme a l’exterior, sobre un fons fosc i un punt blanc que reflectia la llum natural del sol i, al reinventar la tècnica a l’interior, cali reemplaçar els punts blancs per petis punts incandescents que produïssin ells mateixos la llum perquè la càmera pogués seguir captant el seu moviment a dins d’establiments de tot tipus. Gràcies a aquesta recerca conjunta es van poder realitzar experiment en tota regla dins l’hotel Dieu i l’hospital Beaujon de Paris.

L’any 1886 el dispositiu era completament operatiu i l’any 1889 Étienne-Jules Marey va crear un dels seus dibuixos més coneguts: “Marxa patològica cap endavant i enrere”, un estudi sobre el moviment humà sota una discapacitat física.

Aquesta tècnica va ser represa el 1914 per Frank Gilbreth i Lillian Moller Gilbreth. Utilitzant petits llums i l’obturador de la càmera obert al màxim,  van captar el moviment de la manufacturació  i el dels treballadors clericals. El 1935, el fotògraf Man Ray va utilitzar també els luminogrames en la seva sèrie “Space Writing” (l’escriptura de l’Espai) i va ser el primer en utilitzar la tècnica amb fins purament artístics. El 1940 la fotògrafa Barbara Morgan el va seguir i va començar el seu treball amb dibuixos lluminosos.

El 1949, l’artista Pablo Picasso i el fotògraf i innovador en les tècniques amb llum Gjon Mili van realitzar una sèrie de fotografies del pintor dibuixant en l’aire amb un petit  punter lluminós en una habitació a les fosques. Aquesta sèrie de fotografies va ser coneguda amb el títol de “Dibuixos lluminosos de Picasso” i la més homenatjada de totes elles va ser anomenada “Picasso dibuixa un centaure”.

Durant els anys 50, el pintor Georges Mathieu va realitzar una fotografia per una portada d’una revista japonesa utilitzant la técnica dels luminogrames. Més tard, als anys 1970 i 1980, el fotògraf artístic Eric Staller va utilitzar aquest tècnica en nombrosos projectes fotogràfics que es van anomenar “Dibuixos amb llum” o luminogrames. El 1977 l’artista Dean Chamberlain va utilitzar aquesta tècnica d’una manera innovadora i original: utilitzant llums mòbils subjectades amb la mà de diferents colors, il·luminava selectivament i / o tenyir de color parts del subjecte o de l’escena. Chamberlain va ser el primer artista a dedicar tot el cos de la seva obra a aquesta tècnica a mig camí entre la pintura i la fotografia. El 1979, el fotògraf artístic Jacques Pugin també va realitzar diverses sèries d’imatges amb la mateixa tècnica.

En els luminogrames han recobrat popularitat en el segle 21 gràcies al avenços tècnics en els mecanismes i les òptiques de les càmeres i en l’aparició de llums potents i manejables com els LEDs. En les creacions modernes la coreografia, la interpretació i l'organització d’aquests moviments han guanyat més pes que no pas els colors a l’hora de realitzar aquests dibuixos o figures amb llum.

Tècnica[modifica | modifica el codi]

Des de 1930 que s’utilitzen llums manuals per il·luminar parts especifiques de l’escena o el subjecte i/o tenyir-les de color amb la llum, ta i com va descriure Leslie Walker[9] i Ansel Adams.[10] Però, per a poder crear dibuixos amb la llum, no tan sols diferents tipus d’il·luminació estàtica podríem dir, es necessari una velocitat d’obturació lenta, com a mínim d’un segon, un diafragma obert per poder captar el màxim de llum possible i , sobretot, un ambient fosc, ja sigui una habitació tancada o un espai a l’exterior. L’enfocament i la profunditat de camp no és poden modificar durant l’exposició de la fotografia. Els luminogrames poden imitar trets característics de la pintura tradicional, les sobreimpressions i les transparències són fàcils d’aconseguir movent, afegint o traient elements de la fotografia durant el temps d’exposició. Per exemple, es pot aconseguir que un mateix personatge aparegui repetit en una mateixa fotografia sense necessitat d’editar la fotografia després d’haver sigut presa, només és necessari que aquest personatge es mogui ràpid per l’espai i, quan hagi arribat a la seva nova posició en l’espai, es quedi estàtic.

Les làmpares de butxaca, és a dir LEDs, neons, flash portàtils, frontals o qualsevol altre objecte manejable i lluminós, permeten varia el color de la llum amb la qual es dibuixa i fer creacions amb tot tipus de gama de colors. Fins i tot existeixen fonts de llum creades específicament per aquest propòsit, com ara aplicacions especials per a il·luminar les pantalles dels smartphones. Un luminograma també es pot crear a través d’una web cam, de tal manera que es pot veure el dibuix a mida que es va creant i no un cop acabada la fotografia com en el mètode tradicional.

Habitualment s’utilitza un trípode per estabilitzar i fixar la càmera durant el prolongat temps d’exposició per a poder captar amb exactitud el dibuix i, a la vegada, no obtenir un fons mogut i borrós. Un disparador extern a la càmera, ja sigui connectat per un cable o amb una connexió inal·lambrica, és recomanable per evitar tota possible vibració o oscil·lació de la càmera durant l’exposició.

Una altra tècnica completament diferent és fer l’oposat i moure la càmera per utilitzar-la com a pinzell. Un exemple molt clar podria ser utilitzar la foscor del cel nocturn com a tela, la càmera fotogràfica com a pinzell i, a través de l’enèrgic moviment del pinzell, utilitzar els estels o les llums de la ciutat coma pintura per crear dibuixos abstractes sobre el fons negre.

Habitualment s’utilitza la funció completament manual de la càmera perquè el mode automàtic és molt difícil o impossible de fer servir en la foscor. A més a més, per poder obtenir imatges de qualitat es recomana utilitzar una pel·lícula amb poca fotosensibilitat, en el cas de la fotografia química, o uns valors de ISO els més baixos possibles per evitar el soroll, en el cas de la fotografia digital. Calcular amb exactitud els valors de la velocitat d’obturació i de l’obertura del diafragma requereix pràctica perquè poden variar segons la intensitat de la foscor de l’ambient on es pren la fotografia i de la intensitat de les llums que s’utilitzen.

Obres realitzades amb aquesta tècnica[modifica | modifica el codi]

  • El videoclip Sans dire un mot del cantant francès Emmanuel Moire
  • El videoclip Lovers in Japan del grup musical britànic Coldplay
  • Le Cimetière des Monstres, un llibre de fotografia artística evocant l'urbex i el patrimoni industiral.
  • Fotografies de Michel Séméniako
  • Fotografies de Jean Daviot
  • Fotografies i pel·lícules del francès Marko 935, En els quals es troba la pel·lícula Paris By light (amb Mehdi Idir)
  • Fotografies de Jadikan Lightning Project6
  • Fotografies de Jacques Pugin

Artistes destacats[modifica | modifica el codi]

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Pintando con la luz». Arxivat de l'original el 4 de noviembre de 2015. [Consulta: 24 octubre].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fisiograma Modifica l'enllaç a Wikidata

Bibliografia[modifica | modifica el codi]