Stop-motion

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mary and Gretel (1916)
Animació d'una moneda amb stop-motion.

L'stop-motion[1] és una tècnica d'animació que consisteix a capturar fotografies consecutives d'un objecte movent-lo una mica entre fotografia i fotografia de manera que, visualitzant-les ràpidament, hom creu que l'objecte es mou. Generalment es denominen animacions de stop motion totes aquelles animacions que no són realitzades amb dibuixos animats (també anomenades animació tradicional 2D), ni tampoc creades completament dins l'ordinador (animació 3D); sinó que s'han creat a partir d'imatges de la realitat. Així doncs, l'stop motion es fa servir per a produir moviments animats de qualsevol objecte, tant sigui rígid com modelable: joguines, blocs de construcció, ninots articulats o personatges creats amb plastilina... També es desenvolupen animacions en stop motion força interessants amb altres materials, com ara la sorra, els retalls de paper o els guixos sobre terra i parets.

Podríem definir aquesta manera d'animar com animació en estat pur, ja que es construeix el moviment fotograma a fotograma, manipulant l'objecte o el ninot amb les pròpies mans, de manera progressiva, cap endavant, sense cap mena de possibilitat de retrocés.

Història[modifica | modifica el codi]

L'stop-motion té una gran importància dins la història del cinema. Sovint s'usava per a representar objectes que es moguessin sols com si es tractés de màgia. El primer contacte amb aquesta tècnica es pot atribuir a Albert E. Smith i J.Stuart Blackton (que pertanyien a la companyia Vitagraph Studios) en el curt Humpy Dumpty Circus[2] (1898), en el que un circ de joguina d'acròbates i animals cobra vida. Un dels màxims pioners que també tractà l'stop-motion fou el conegut Georges Méliès, que duria a terme la tècnica per primera vegada per a fer moure les lletres del títol d'una de les seves pel·lícules. Endemés, molts dels seus posteriors efectes especials partiran d'aquesta idea.

L'any 1907, J. Stuart Blackton estrena una nova pel·lícula en stop-motion anomenada The Haunted Hotel que esdevé un gran èxit. Al cap d'uns mesos, Segundo de Chomón (1871-1929) realitza L'hotel elèctric i empra tècniques similars a les de la pel·lícula de Blackton. Amb el pas dels anys el moviment pren força i la tècnica en qüestió arriba a tot Europa, on cal destacar el treball de Wladyslaw Starewicz, qui animà pel·lícules com The Beautiful Lukanida, The Battle of the Stag Beetles o The Ant and the Grasshopper.

Més endavant neix la idea de fer servir la argila com a material per a crear personatges i objectes, degut a la seva facilitat per a ser modelada. Un clar exponent d'aquest tipus de cinema fou Modelling Extraordinary, que va impressionar a les audiències l'any 1912. Una de les primeres animadores reconegudes en aquest àmbit va ser Helena Smith Dayton, que va estrenar la seva primer pel·lícula el 1917, com a adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare.

A principis dels anys 20 destaca la ifiguta de Willis O'Brien,[3] admirat per la seva feina a una de les filmacions que revolucionaria la indústria cinematogràfica: King Kong (pel·lícula de 1933), pel·lícula que fou possible a través de l'stop motion. Tanmateix, també cal destacar-ne altres obres com la exitosa The Lost World.

Inicis[modifica | modifica el codi]

La tècnica de l’Stop-motion[3][4] fou iniciada per Albert E. Smith i J. Stuart Blackton amb el curtmetratge d’animació The Humpty Dumpty Circus. Fet el 1898 per Vitagraoh Studios, aquest curt  narra la història d’uns acròbates i uns animals d’un circ de joquina que cobren vida. El 3 d’abril de 1902, la pel·lícula Fun in a Bakery Shop també utilitzà aquesta mateixa tècnica. Aquesta pel·lícula de minut i mig de durada dirigida per Thomas A. Edison,  narra la història d’un forner que fa diverses formes amb una massa de pa.

Dins del món de l’stop-motion, és de vital importància destacar el paper  de Georges Mélies, que per dur a terme efectes especials, feia ús d’aquesta tècnica. Entre molts altres dels seus films, cal destacar El malson(1896) –un dels seus primers films- o el famós Viatge a la Lluna(1902). A part de fer ús d’aquesta tècnica per crear efectes especials, també la va fer servir en alguna ocasió per crear l’animació i el moviment de les lletres del títol dels seus films.

L’any 1907 van aparèixer dues noves produccions en stop-motion que també cal esmentar: The Haunted Hotel, una pel·lícula de J. Stuart Blackton que va tenir un èxit rotund, i la pel·lícula L’hotel elèctric, de Segundo de Chomón. Un any més tard, el 1908, van aparèixer dos projectes de la mà de Billy Bitzer: A Sculptor's Welsh Rarebit Dream i The sculpture Nightmare.

Anys 10[modifica | modifica el codi]

Arribats al 1912, Roméo Bossetti a Itàlia, va impressionar al públic amb el seu projecte d’animació The Automatic Moving Company. Dins d’Europa, és essencial parlar de la figura de Wladyslaw Starewicz, que va dur a terme l’animació de pel·lícules com The Beautiful Lukinda (1910), The Battle of the Stag Beetles (1910) o The Ant and the Grasshopper (1911). 

El desembre de 1916, Willie Hopkins va estrenar una sèrie de cinquanta-quatre episodis titulada Miracles in Mud,  fent servir stop motion amb figures d’argila. En aquell mateix any, una de les primeres dones reconegudes en el món de l’stop-motion, Helena Smith Dayton, va començar a experimentar amb stop-motion fent figures d’argila també. La seva primera pel·lícula es va estrenar el 1917 i es tractava d’una adaptació del Romeu i Julieta de William Shakespeare.  

Anys 20 – 50[modifica | modifica el codi]

Entrats a la dècada dels anys 20, l’animador i guionista Willis O’Brien començà a fer-se un lloc en el món de l’stop-motion. Tot i que ja havia fet altres obres, com The Dinosaur and the Missing Link: A Prehistoric Tragedy (1915), durant els anys 20 va començar amb el seu treball The Lost World (1925) on barrejava dinosaures creats amb stop-motion i actors reals, encara que, uns anys més tard, assolí l’èxit rotund amb la seva obra magna: King Kong, feta l’any 1933.

Un successor d’O’Brien fou Ray Harryhausen, que havia treballat amb l’il·lustre director en el rodatge de Migthy Joe Young (1949). Després d’això, Harryhausen va aplicar la tècnica de l’stop-motion en els seus film al llarg de les següents tres dècades. The Beast from 20,000 Fathoms (1953), It Came from Beneath the Sea (1955), Jason and the Argonauts (1963), The Golden Voyage of Sinbad (1973) i Clash of the Titans (1981). Una altra figura a destacar dins d’aquesta etapa daurada fou George Pal, i cal destacar la seva obra més famosa The War of the Worlds (1953).

Anys 1960 i 1970[modifica | modifica el codi]

Entrada a la dècada dels anys seixanta, el director d’animació Eliot Noyes Jr. va perfeccionar la tècnica de "forma lliure" amb figures d’argila a la pel·lícula Clay (Or the Origin of Species) gràcies a la qual va rebre una nominació a l’Òscar el 1965. Dins la filmografia de Noyes, també caldrà destacar l’ús de l’stop-motion a la pel·lícula Sandman (1975) per animar la sorra en moviment.

El 1975, el cineasta i animador Will Vinton inicià un projecte amb l'escultor Bob Gardiner per crear una pel·lícula experimental anomenada Closed Mondays que es va convertir en la primera pel·lícula d’stop-motion en guanyar un Oscar. Will Vinton va seguir exerimentant amb aquesta tècnica amb obres com The Great Cognito, Creation, o Rip Van Winkle, les quals van ser nominades per l’acadèmia a rebre un Oscar, encara que cap va ser guardonada. L’any 1977, Vinton va fer un documental titulat Claymation on parlava sobre el seu estil d'animació i el procés que duia a terme per fer les seves pel·lícules, el qual va anomenar "claymation"[5] i que va donar nom al títol del documental. Poc després d'aquest documental, el terme va ser registrat com a marca per Vinton per diferenciar el treball del seu equip a altres que havien estat o estaven començant a fer ", animació amb plastilina".

L’animació amb el moviment de titelles es va començar a utilitzar l’any 1977 amb l’oscaritzada The Sand Castle, produïda per l'animador Co Hoedeman. Hoedeman va ser un director i animador protegit pel National Film Board de Canadà, una agència de les arts cinematogràfiques del govern canadenc que donava suport als animadors dins el món cinematogràfic. Un pioner de múltiples pel·lícules de stop motion que també cal comentar fou Norman McLaren, que va agafar de molts altres animadors per crear les seves pròpies obres. Va fer pel·lícules com Neighbours el 1952 amb la qual va ser oscaritzat.

Mentre això passava, a Itàlia també hi va arribar la tècnica de l’stop-motion de la mà de Francesco Misseri. Quaq Quao feta el 1978 és una sèrie de vint-i-sis episodis d’animació que va fer amb stop-motion així com The Red and the Blue o Mio and Mao, ambdues series d’animació. Una altra producció europea relacionada amb les series d’animació creada a partir de l’stop-motion fou The Moomins, que va crear Tove Jansson l’any 1979.

Disney també va entrar en el món de l’stop-motion i ho va fer amb l’ajuda del director i animador independent Mike Jittlov, que va fer la primera animació amb el famós ratolí Mickey Mouse en un curt titulat Mouse Mania, i que formà part d'un especial de televisió per commemorar el cinquanté aniversari del ratolí l’any 1978. L’any següent, el 1979, Jittlov va tornar a treballar amb Disney per fer el film animat The Black Hole. 

1980 fins a l'actualitat[modifica | modifica el codi]

En els anys 1970 i 1980, Industrial Light & Magic també intordueixen l’ús de l’stop-motion com a model d’animació en pel·lícules com la trilogia original de Star Wars. També se’n va fer ús en pel·lícules com Raiders of the Lost Ark d’Indiana Jones, o les dues primeres pel·lícules de la sèrie RoboCop.

Al Regne Unit, Aardman Animations va seguir creixent. El canal 4 va finançar una nova sèrie d'animació stop-motion anomenada Conversation Pieces, basada en gravacions reals que havien sigut gravades.  El 1980, Marc Paul Chinoy va dirigir el primer llargmetratge d’animació amb figures d’argila: una pel·lícula basada en la famosa tira còmica Pogo, titulat I Go Pogo. Tot i que es va emetre per cadena, mai es va llançar comercialment.

L’stop-motion també va ser utilitzat per a algunes escenes de la seqüència final de la pel·lícula Terminator i per a les escenes de les naus alienígenes de Batteries Not Included de Steven Spielberg (1987), animades per David W. Allen. El treball d’Allen també es pot veure en altres pel·lícules com The crater Lake Monster (1977), Q,- The Winged serpent (1982), The Gate (1986) i Freaked (1993).

El 1985, Will Vinton i el seu equip van llançar un ambiciós llargmetratge en stop motion anomenat The Adventures of Mark Twain. L'equip de Vinton també va crear el rei Nome de Disney de Return to Oz , per al qual va rebre una nominació a l'Oscar pels efectes especials visuals. A la dècada dels 80 i principis dels 90, Will Vinton es va fer molt conegut per totes les seves obres comercials, així com amb campanyes de stop motion incloent The california Raisins.

També són remarcables les pel·lícules del realitzador txec Jan Švankmajer, que barreja stop motion i actors en viu. En són exemples les pel·lícules Alice, una adaptació de les aventures d'Alicia al país de les meravelles de Lewis Carroll, i Faust, una versió de la llegenda alemanya. Pel que fa a l’escola txeca cal destacar la sèrie de Pat i Mat, creada l’any 1979 per Lubomír Beneš i Vladimír Jiránek i encara present avui dia.

Ja a finals de la dècada dels 80 trobem el film Who Framed Roger Rabbit on també hi ha una mescla d’animació amb actors reals. Cap al final de la dècada dels 90, Will Vinton va llançar la primera sèrie de televisió de stop motion en horari prime time anomenada The PJs, juntament amb Eddie Murphy. La sèrie va guanyar un premi Emmy i va durar tres temporades.

Arribats a la dècada del 2000, malgrat la digitalització i els avenços tecnològics en l’animació, cal destacar la presència d’un nombre important de pel·lícules d’animació que han fet servir la tècnica de l’stop-motion.  Nightmare before Christmas, James and The Giant Peach o Coraline, dirigides per Henry Selick i produïdes per Tim Burton, o The Corpse Bride i Frankenweenie, dirigides pel mateix Burton, són exemples d’aquests  films de la dècada del 2000 que surten de la digitalització en l’animació. També cal destacar els personatges creats per Nick Park: Wallace i Grommit. Park va guanyar l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació per Wallace & Gromit: The Curse Of The Were-Rabbit. Chicken Run, fins a la data, és la pel·lícula d'animació stop motion que més diners ha recaptat. Altres pel·lícules que també cal comentar són The Secret Adventures of Tom Thumb (1993); Fantastic Mr. Fox dirigida per Wes Anderson l’any 2009; i Anomalisa (2015), nominada al millor film d’animació l’any 2016.

Stop-motion en altres mitjans[modifica | modifica el codi]

Després de veure l'extensa història del mètode "stop-motion" a la televisió i el cinema, tampoc hem d'oblidar la seva presència en altres mitjans.

Gràcies al programari modern que permet crear animacions "stop-motion" i la possibilitat de publicació de vídeos en línia, [6] molts joves s'han atrevit a experimentar en la creació de pel·lícules stop-motion. Molts d'ells converteixen l'animació en plastilina pràcticament en un nou gènere.[7]

Cal no oblidar el gènere musical, ja que el videoclip de la cançó "Her Morning Elegance", de la cantautora Orien Lavie's, penjat al YouTube al 19 de gener del 2009 utilitzava aquesta tècnica. El video, dirigit per Lavie, Yuval, Merav i Nathan va tenir un gran èxit amb més de 25.4 milions de visities, sense oblidar el fet que guanyessin la nominació de "Best Short Form Music Video" als premis Grammy, el 2010.

La tècnica Stop-motion també ha sigut ocasionalment utilitzada per crear personatges de videojocs, com a alternativa de CGI. Per exemple, el joc " The Virgin Interactive Entertainment Mythos game Magic and Mayhem" (1998) va comptar amb criatures construïdes per l'especialista en stop-motion Alan Friswell, que va fer les figures en miniatura modelant argila i goma de làtex, sobre estructures de filferro i articulacions de boles i endolls. Els models van ser animats en un "frame" a la vegada i incorporats als elements CGI del joc a través de la fotografia digital. Altres exemples de l'ús d'Stop-motion pel món del videojoc són "ClayFihgter" per la Super NES o "The Neverhood" per l'ordinador.

Stop-motion és un mètode de producció prominent pel "Vine" a causa de la seva durada de sis segons, una remasterització d'una tècnica que es remunta pràcticament als inicis del cinema.[8]

Tècniques[modifica | modifica el codi]

Existeixen infinits processos d'animar amb la tècnica de l'stop-motion, això es deu al fet que aquesta tècnica es desenvolupa dins un procediment artístic, en el qual, cada autor la pot dirigir cap a allò que vol expressar. Per això a tècnica de l'stop-motion posseeix una gran riquesa de mètodes i maneres d'animar.

Podríem diferenciar dues grans maneres d'animació stop-motion: la realitzada amb plastilina-claymation (o qualsevol altre material modelable) i la realitzada amb objectes rígids.

L'animació stop-motion realitzada amb plastilina, pot fer-se a l'estil lliure; és a dir, quan les figures es van transformant durant el procés de filmació. Un clar exemple d'aquesta forma d'animar la trobem en l'obra Forest, d'Allison Schulnik (2010).

O, d'altra banda, pot orientar-se cap a personatges que mantenen una forma consistent durant tot el procés d'animació. Podem veure un clar exemple en els treballs de la productora Aardman Animations. Així doncs, per a assolir una animació consistent; és a dir, que els personatges aguantin la seva forma original. Es construeixen amb una armadura a l'interior (a manera d'esquelet articulat) i es recobreixen amb plastilina (o també amb motlles fets de làtex). Mary and Max (2009) és una bona mostra d'aquesta manera d'animar en stop-motion.

Per altra banda, quan parlem d'animació realitzada amb objectes rígids, podríem diferenciar, també, dues maneres de procedir. Una d'elles, quan es fan servir personatges amb rostres rígids (semblants al de les marionetes) i extremitats articulades mitjançant una armadura interna. Aquesta armadura-esquelet interna, tant pot arribar a ser molt sofisticada i precisa (amb ròtules per a genolls i colzes), com senzilla i efectiva (amb filferro trenat per a braços, cames i coll). Alguns exemples representatius són les pel·lícules The Nightmare Before Christmas (1993), Крокодил Гена / Gena the crocodille (1969) i el curtmetratge Violeta, la pescadora del mar negre (2006).

L'altra manera de procedir és quan es fan servir objectes no articulats; el moviment que en surt és més bast, però no per això deixa de tenir una expressivitat. Podem trobar un exemple molt representatiu d'aquesta manera d'animar en Panique au village (2009).

La pixilació és una variant de la tècnica stop-motion que es basa a capturar imatges d'una persona o un grup de persones, en posició aturada i anar variant la posició a poc a poc; d'aquesta manera, la persona o grup de persones es converteixen en marionetes humanes. Millor és veure algun exemple per a fer-se a la idea d'aquesta manera de rodar: en alguns treballs de l'animador Norman McLaren, com ho és Neighbours. Trobem una interessant combinació de pixelació i animació de ninots articulats, filmada de forma simultània, a Alice/Něco z Alenky (1988) de Jan Švankmajer i a The Secret Adventures of Tom Thumb(1993) realitzada per Bolex Brothers i dirigida per Dave Borthwick. També a The wizard of speed and time (1980), i en el curtmetratge Gisele Kerozene(1989).

Una altra variant de l'stop-motion és l'animació gràfica de fotografies. Trobem alguns exemples significatius a Frank Film (1973), Braverman's Condensed Cream of Beatles (1972) i Cada día paso por aquí (2004).

Variacions del Stop-motion[modifica | modifica el codi]

Stereostopic stop-motion[modifica | modifica el codi]

A través de la història del cinema, la tècnica stop-motion ha sigut rarament utilitzada en un stereoscopic 3D. El primer curt fet amb stop-motion 3D va ser "Tune With Tomorrow" (també conegut com a "Motor Rhythm") el 1939 per John Norling. El segon llançament fet amb stereostopic stop-motion va ser "The Adventures of Sam Space" el 1955 per Paul Sprunck. Finalment, el tercer o últim curt de stop-motion 3D fou "The Incredible Invasion of the 20,000 Giant Robots from Outer Space" l'any 2000 per Elmer Kaan i Alexander Lentjes.

També hi ha el primer 3D stereoscopic stop-motion i CGI curt en la història del cinema. El primer fou la pel·lícula "Coraline" (2009) dirigida per Henry Selick, basada en la novel·la de Neil Gaiman's. Posteriorment també s'ha creat alguna altra com per exemple "ParaNorman". Un altre exemple recent de l'ús d'aquesta tècnica és el software de Nintendo 3DS, ja que ve amb l'opció de Stop-motion vídeos, una actualització realitzada el 8 de desembre de 2011 com a sistema de la 3DS.

Go motion[modifica | modifica el codi]

Una altra variació més complicada de la tècnica stop-motion és go motion, co-desenvolupada per Phil Tippett i utilitzada per primer cop per les pel·lícules The Empire Strikes Back (1980), Dragonslayer (1981), i les pel·lícules de RoboCop. Go-motion involucra la programació d'un ordinador per moure lleugerament les parts d'un model durant cada exposició de cada "frame" de la pel·lícula, combinat amb la tradicional manipulació amb la mà del model entre dos "frames", per tal que l'efecte motion blurring sigui més realista.

Tippett també ho va usar el procés de forma extensiva al seu curt de 1984 "Prehistoric Beast", en una seqüència de 10 minuts de durada que mostra la seqüència d'un dinosaure herbívor (Monoclonius), sent perseguit per un de carnívor (Tyrannosaurus). Amb nou material d'arxiu, "Prehistoric Beast" va esdevenir "Dinosaur!" el 1985, un documental de llarga durada conduït per  Christopher Reeve. Aquestes proves de Phil Tippett's de go motion van actuar com a models de moviment pel seu primer foto-realistic ús dels ordinadors per representar dinosaures a  Jurassic Park  el 1933.

Una versió manual de baixa tecnologia d'aquesta tècnica de motion blurring va ser orginilament pioner per Wladyslaw Starewiczen l'era del cinema mut, i fou utilitzada pel llargmetratge The Tale of the Fox  (1931).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «stop-motion». Optimot. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre del 2011].
  2. «First animated film». Guinness World Records.
  3. 3,0 3,1 «A Brief History of  Stop Motion animation». www.stopmotioncentral.com. [Consulta: 30 octubre 2016].
  4. «Free Stop Motion Software». www.stopmotioncentral.com. [Consulta: 1 novembre 2016].
  5. «Max Martin – Stop Motion Animator – Claynation». Max Martin – Stop Motion Animator – Claynation. [Consulta: 4 novembre 2016].
  6. «Claynation» (en anglès).
  7. «Bostik» (en anglès).
  8. Rohrer, Finlo «Vine: Six things people have learned about six-second video in a week». BBC News.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Stop-motion Modifica l'enllaç a Wikidata
  • PURVES, Barry. Stop motion, Editorial Blume, 2011 (llibre núm. 3, pertanyent a la col·lecció sobre tècniques d'animació)
  • ENCINAS, Adrián. Puppets and Clay, Blog, 2008