Guglielmo Andreini

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaGuglielmo Andreini
Biografia
Naixement23 setembre 1954 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
província de Bèrgam (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ResidènciaResideix a Fino del Monte
NacionalitatItàlia Itàlia
Activitat
Ocupaciópilot de motociclisme, mecànic Modifica el valor a Wikidata
Activitat1970 - 1989
Esportenduro
motocròs
ral·li raid Modifica el valor a Wikidata
Equips Penton, SWM, Maico, Husqvarna, Honda
Participà en
Títols internacionals en Enduro
C. Eur. 500cc3 (1979 - 1980, 1982)
C. Eur. +500 4T1 (1984)
Total: 4 Campionats d'Europa
Palmarès als ISDE
Trofeu3 (1979, 1980, 1986)
+500 4T1 (1986)
Medalles d'OrOr 15
Títols estatals en Enduro
C. FMI 100cc
C. Itàlia 500cc
1 (1971)
4 (1978, 1981 - 1983)
C. Itàlia 4T1 (1986)
Victòries en Enduros destacats
La Valli3 (1980, 1982, 1984)
Palmarès en altres disciplines
Motocròs
C. d'Itàlia 500cc1 (1979)
Premis

Guglielmo Andreini (Bèrgam, Llombardia, 23 de setembre de 1954) és un ex-pilot d'enduro italià, quatre vegades Campió d'Europa (tres en 500 cc i una en superior a 500 cc 4T) entre finals dels anys 70 i començament dels 80.[1] Als Sis Dies Internacionals d'Enduro hi guanyà el Trofeu tres anys formant part de l'equip italià i hi assolí la victòria en la categoria superior a 500cc 4T el 1986.

Resum biogràfic[modifica]

Andreini començà a competir el 1970, a 16 anys, amb una Gerosa 50, combinant la seva afecció amb tota mena de feines: aprenent de mecànic en dos tallers, conserge d'un diari, venedor de sandvitxos a l'estadi, etc.[1] Aviat, gràcies al seu físic d'atleta i gran talent, arribaren els resultats: El 1971 va guanyar el Trofeo FMI Regolarità de 100 cc, el 1978 assolí el seu primer campionat italià d'enduro i el 1979 el primer europeu,[2] començant així una llarga carrera plena d'èxits que el portà a pilotar per diverses marques, de les quals en destaquen SWM, Maico, Husqvarna i Honda.[1] Andreini arribà a participar també al Ral·li Dakar, concretament a l'edició de 1985.[1]

1989, retirada i mecànic de GP[modifica]

La seva darrera temporada de competició fou la de 1989, després de la qual es retirà i complí el servei militar a la Fiamme Oro. Un cop llicenciat aprofità els seus grans coneixements de mecànica per a treballar en equips de motociclisme de velocitat, sobretot en competicions de Superbikes. Així, el 1993 feu de mecànic a l'equip de Giacomo Agostini, aleshores amb la Cagiva i Mat Mladin de pilot. El 1994 treballà per a John Kocinski i el 1995 acompanyà Doriano Romboni en els 250cc.[1]

Entre 1996 i 97 treballà per a Yamaha, primer amb Massimo Meregalli en Supersport i després amb Luca Cadalora en 500cc. El 1998 tornà a canviar, aquest cop a Ducati, on s'encarregà de les motos de Carl Fogarty, Ben Bostrom i Rubén Xaus.[1] A començaments del 2003 Ducati debutà en MotoGP i Andreini esdevingué el mecànic de Loris Capirossi en aquest campionat. Després d'anar canviant d'equips al llarg dels anys, el 2010 Andreini treballava com a mecànic d'Aleix Espargaró.[3]

Palmarès[modifica]

Campionat d'Europa[modifica]

ISDE[modifica]

  • 17 Participacions, aconseguint un total de 15 medalles d'or
  • 3 Victòries al Trofeu amb l'equip italià a les edicions de 1979, 1980 i 1986
  • 1 Victòria en categoria superior a 500cc 4T: 1986 (San Pellegrino Terme, Itàlia)

Campionat d'Itàlia[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Guglielmo Andreini» (en italià). motowinners.it. Arxivat de l'original el 15 d’agost 2007. [Consulta: 30 juliol 2010].
  2. De la Torre, Juan Pedro «Campeones esenciales. Guglielmo Andreini» (en castellà). Moto Verde. Motor Press Ibérica [Madrid], núm. 478, maig 2018, p. 68.
  3. «Andreini, de campeón de enduro a mecánico de MotoGP» (en castellà). motoworld.es. [Consulta: 30 juliol 2010].