Guifré II de Cerdanya
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | c. 970 (Gregorià)  | ||
| Mort | 1050 (Gregorià) (79/80 anys) Sant Martí del Canigó | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | monjo, feudatari | ||
| Altres | |||
| Títol | Comte de Berga (1003–1035) Comte de Cerdanya (988–1035) Comte de Conflent | ||
| Cònjuge | Guisla de Pallars | ||
| Fills | Guillem Guifré, Guifré de Cerdanya, Ramon I de Cerdanya, Berenguer Guifré, Bernat I de Berga | ||
| Pares | Oliba Cabreta i Ermengarda d'Empúries | ||
| Germans | Bernat Tallaferro abat Oliba Berenguer d'Elna | ||
Guifré I de Berga i II de Cerdanya (?, 970 — Sant Martí del Canigó, 31 de juliol de 1049)[1] fou comte de Cerdanya i de Conflent (988 - 1035), i comte de Berga (1003 - 1035).
Família
[modifica]Fill del comte Oliba Cabreta i la seva esposa Ermengarda d'Empúries. Fou germà dels comtes Bernat I de Besalú i l'abat Oliba. Es casà amb Guisla de Pallars, amb la qual va tenir:
- Ramon I de Cerdanya (1035 - 1068), comte de Cerdanya
- Guifré de Cerdanya (? - 1079), arquebisbe de Narbona
- Berenguer de Cerdanya (? - 1053), bisbe d'Elna
- Ardoina de Cerdanya (? - 1050)
- Guillem Guifré (? - 1075), bisbe d'Urgell
- Bernat I de Berga (? - 1050), comte de Berga
- Berenguer Guifré (? - 1093), comte de Berga i bisbe de Girona
- Fe de Cerdanya, casada amb el comte Hug I de Roergue
Ascens al tron comtal
[modifica]Va heretar el comtat de Cerdanya del seu pare el 988, quan aquest decidí fer-se monjo a Montecassino, tot i que tingué a la seva mare Ermengarda de regenta entre l'any 988 i el 994. Així mateix, va rebre el comtat de Berga l'any 1003 quan el seu germà Oliba decidí fer-se monjo. Aquell mateix any, Ramon Borrell va dirigir una expedició a Lleida que va ser contestada amb una nova ràtzia del fill d'Almansor, Abd al-Malik,[2] que va devastar amb un exèrcit musulmà de 17.000 soldats les regions occidentals del comtat de Barcelona, la serra del Montseny, les comarques d'Igualada i Manresa a l'Osona; destruí els castells de Montmagastre, Meià i Castellolí, i passà al sud del comtat d'Urgell. El 1006, Abd al-Malik al-Muzaffar realitzà una nova incursió contra la Segarra i la Ribagorça, i fou derrotat en la batalla de Torà per la unió de Ramon Borrell, Bernat Tallaferro, Guifré II de Cerdanya i Ermengol I d'Urgell.
Participà activament en la consagració d'esglésies i monestirs com ara el de Sant Martí del Canigó, fundat per ell el 1007 i consagrat el 1009. Així mateix, va lluitar per independitzar-se del bisbat d'Urgell tot i la resistència de sant Ermengol d'Urgell.
El 1023 va arribar a un acord de bona concòrdia entre el comte de Barcelona i el comte de Besalú.
Retir a Sant Martí del Canigó i testament de Guifré II
[modifica]El 1035 es retirà al monestir de Sant Martí del Canigó, on es va fer monjo, i hi morí en juliol de l'any 1049.[3]
L'any 1042 Guifré II de Cerdanya és anomenat "precelentissimus comites et fortissimus marchi" durant la consagració de l'església de Sant Vicenç de Vallcebre (O Sant Vicenç de Torre de Foix, a l'actual Guardiola de Berguedà) feta per l'arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya amb el consentiment del comte de Berga Ramon I.[4]
L'any 1047, en el document "Gesta Comitun" s'aforma que Guifré va regir el comtat durant molt temps, durant el qual va construir i dotar Sant Martí del Canigó, va tenir molts fills i que el comte fou enterrat al Canigó.[4]
És un dels protagonistes del poema Canigó (1886) de Jacint Verdaguer.
Testament de Guifré II
[modifica]L'any 1035 el comte Guifré II deicideix retirar-se com a monjo al monestir de Sant Martí del Canigó i reparteix les seves possessions:[5]
- A Guifré II de Cerdanya, Berga i Conflent divideix el seu comtat entre els seus fills: Ramon I de Cerdanya rep els comtats de Cerdanya, el castell de So, la zona de Rasès i el comtat de Conflent amb les terres que té al Rosselló, "amb l'excepció del que donarà a Déu" (a l'església) i als seus germans i a altres homes (fidels), al seu fill Bernat o al seu germà Berenguer.
- Al seus fills Bernat I de Berga i Berenguer Guifré els concedeix el Comtat de Berga juntament amb les marques (Marca de la Segarra, a la zona de frontera amb l'Emirat de Saraqusta) i castells de Castellfollit, Pujalt, Gàver, Portell i Guspir, juntament les apressions entre aquests castells i el "fluvium Figarim" (riu Figuerosa) o "fluvium Sigarum" (Segre) amb la condició que quedin sota la tutela del comte Ramon durant 12 anys.
- A Guifré de Cerdanya, arquebisbe de Narbona li cedeix l'alou de Coma, les seves possessions i la vila de Pi i els seus termes, i un alou de Baltarga amb el delme de l'església d'aquest poble. A més, ordena que l'arquebisbe no pugui infundar aquests dominis ni construir-hi cap castell sense el permís del comte de Cerdanya.
- Al seu fill Ardoni li concedeix els dominis que té a la vall de Ribes, amb la mateixa condició que a Ermengol.
- Finalment al seu fill Guillem Guifré, bisbe d'Urgell li dona l'església de Santa Maria Ripense (Santa Maria de Riu o Santa Maria a la vall de Ribes), l'església de Sant Martí de Campelles i l'església d'Urús. Finalment, a la seva muller li dona la vila de Llívia i els seus dominis.[5]
Títols i successors
[modifica]Guifré II de Cerdanya Naixement: 970 Mort: 1049
| ||
| Títols | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Oliba I de Cerdanya "Cabreta" (pare) |
Comte de Cerdanya (Llista de comtes de Cerdanya) Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent (988–1035) |
Succeït per: Ramon I de Cerdanya (fill) |
| Precedit per: Abat Oliba (germà) |
Comte de Berga (Llista de comtes de Berga) (1003–1035) |
Succeït per: Bernat I de Berga (fill) |
Referències
[modifica]- ↑ Jean Sagnes (dir.), Le pays catalan, t. 2, Pau, Société nouvelle d'éditions régionales, 1985
- ↑ Carl Erdmann, The Origin of the Idea of Crusade, p.99-100. Traduït de l'alemany a l'anglès per Marshall W. Baldwin i Walter Goffart. Princeton University Press, 1977(anglès)
- ↑ Le retour de Saint Gaudérique[Enllaç no actiu], reportage de Laurent Estève et Emmanuel Layani. Terres Catalanes, N°55, mars-mai 2009, pp.78 à 85. (francès)
- ↑ 4,0 4,1 Blasi i Solsona, Joan. Els oblidats comtes de Cerdanya (798-1117). 2a. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, 2024, p. 163. ISBN 978-84-17116-89-7.
- ↑ 5,0 5,1 Blasi i Solsona, Joan. Els oblidats comtes de Cerdanya (798-1117). 2a. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, 2024, p. 169-170. ISBN 978-84-17116-89-7.