Sant Martí del Canigó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el monestir de la Catalunya nord. Vegeu-ne altres significats a «Canigó».
Sant Martí del Canigó

L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.094 m d'altitud, darrere d'un aflorament rocós del massís del Canigó, a les altures del petit poble de Castell de Vernet, al Conflent. Fundada a la fi del segle X, és un lloc que va enfrontar-se a moltes dificultats al llarg de la història degut a la seua posició geogràfica.

Història[modifica | modifica el codi]

És cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i gran nét de Guifré el Pilós, que s'emprenen les obres de construcció de l'abadia de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers vingueren des de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, actualment en territori del municipi de Codalet al Conflent.

La construcció de l'església abacial es va fer en dues etapes. La part oriental de l'església inferior és el resultat d'una primera sèrie d'obres, i fou consagrada el 10 de novembre de l'any 1009 per l'Abat Oliba, germà de Guifré II i abat dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Santa Maria de Ripoll. Aleshores, es dedicà a Maria i als sants Martí i Miquel. Alguns anys després, el 1014, l'abadia es va dotar de les relíquies de Sant Galderic[1] i es va construir la resta de les esglésies (part occidental i església superior). Aquestes es van tornar a consagrar l'any 1014 o el 1026 (els documents no coincideixen). Això explica la divisió en dues parts del pla de l'església inferior.

Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsaren, ràpidament, el creixement de l'abadia. Tanmateix, el 1049 va morir el comte Guifré II després d'haver passat la fi de la seua vida en l'abadia, i aquesta comença ràpidament a declinar.[2] De fet, a partir del segle XII va ser sotmesa a l'abadia de la Grassa en el departament de l'Aude, però els monges benedictins de Sant Martí del Canigó en rebutjaren l'autoritat. Això va desencadenar una expedició punitiva ordenada per l'abat de l'abadia de la Grassa que va provocar el saqueig del monestir i la mort d'un monjo.[3] Finalment, el conflicte es va resoldre mitjançant l'arbitratge del papa que no aturà, però, la decadència de l'abadia. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va suposar un altre cop dur pel monestir, destruint les habitacions i malmetent el campanar. La manca de recursos va dificultar-ne la reconstrucció.

La vida monàstica es va mantenir difícilment entre els segles XVI i XVIII; serveixi d'exemple que l'abat Àngel Juallar proposà el 1608 [4] vendre el monestir als jesuïtes de Perpinyà, maniobra que va ser aturada per la Congregació Claustral Tarraconense de què depenia el monestir. L'any 1783 només quedaven cinc monjos d'edat avançada que van demanar la secularització per abandonar l'abadia, i el 7 de desembre del mateix any s'acabaren els vuit segles de presència benedictina a Sant Martí del Canigó després que el papa Pius VI signés la supressió oficial del monestir.[3] Llavors, les relíquies de Sant Galderic es van traslladar a la catedral de Perpinyà i va començar un període d'abandó en què la gent dels pobles del voltant s'emportaren carreus, columnes i, sobretot, els preuats capitells de marbre rosat que en pocs anys van desaparèixer. Per això la majoria dels edificis van caure en ruïnes a excepció de la cripta, protegida per un mur que els monjos van construir davant la porta abans de marxar.

De 1902 a 1932, el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont [5] va portar a terme la reconstrucció de l'abadia, comprant-ne les ruïnes i aplegant-ne els elements dispersos per la regió. La compra del monestir es va fer a instàncies de Jacint Verdaguer, amic seu,[6] i gràcies als donatius de milers de catalans dels dos costats del Pirineu.

De 1952 a 1982, l'abat Bernat de Chabannes, monjo de l'abadia benedictina d'En Calcat (Dornha, departament del Tarn), va continuar la restauració del monestir i hi restablí la vida espiritual. El 1988 el bisbe de Perpinyà Jean Chabbert confià el lloc a la Comunitat de les Benaurances per mantenir-hi la vida de pregària i acollir els que volguessin viure un recés espiritual. Vint anys després, el 16 de novembre de 2008, va tornar una part de les relíquies de Sant Galderic des de la catedral de Perpinyà.[1]

L'edifici[modifica | modifica el codi]

Església i cripta[modifica | modifica el codi]

L'església abacial està formada per dues esglésies superposades, corresponents als dos períodes de construcció: l'església inferior, dedicada a Santa Maria, i la superior, dedicada a Sant Martí. Totes dues són un exemple del romànic meridional més primitiu.

  • L'església inferior:
  • L'església superior:
  • El campanar: acabat cap a l'any 1026, tenia originalment quatre pisos, però el quart va ésser destruït pel terratrèmol de 1428. La seua reconstrucció no va ser possible degut a la manca de recursos; llavors, es va reemplaçar per uns merlets catalans. Al primer pis hi ha una capella dedicada a l'Arcàngel Sant Miquel.

Claustre[modifica | modifica el codi]

Capitell que representa Salomé, que encarna un dels pecats capitals

Els capitells del claustre daten del segle XII i del segle XIII.

Tombes[modifica | modifica el codi]

A prop de l'església hi trobem les tombes del comte Guifré II i de la seua segona esposa, Elisabet. El comte s'havia retirat al monestir el 1035.[1]

Llista d'abats 1007-1785[modifica | modifica el codi]

Els abats, segons Ernest Zaragoza [7] -que deia haver-se basat, entre altres, en l'estudi de François Font [8] però no esmentava l'abaciologi de Pere Puiggarí [9] ni el del recull Gallia christiana [10] amb força disparitat de dades entre ells- foren cinquanta-cinc. Els números romans darrera els noms d'alguns són una atribució moderna per distingir abats amb el mateix nom:

  • 1007-1014 Oliba
  • 1014-1044 Sclua o Selva
  • Alguna bibliografia indica un abat Bernat, mort abans de 1050 [8]
  • 1045-1049 Guillem
  • 1050-1065 Miró
  • 1066-1075 Bernat
  • 1075-1084 Pere I, Pere Ermengol
  • 1084-1110 Pere II, Pere Sunyer
  • 1114-1124 Ramon I, Ramon de Seguinyoles? [7] / o Ramon de Valls (de l'abadia de la Grassa)
  • 1124-1152 Pere III (abadia de la Grassa)
  • 1152-1159 Berenguer I (abadia de la Grassa)
  • 1159-1168 Ramon II (sagristà de Santa Maria de Ripoll), Ramon de Sesguinyoles? [11]
  • 1168-1172 Gerald de Sesguinyoles, germà de Ramon II
  • 1172-1218 Pere IV, Pere Guillem o Pere d'Ortafà [12]
  • 1218-1229 Pere V, Pere d'Espira [7][10]
  • 1230-1254 Bernat
  • 1254-1279 Pere VI, Pere de Saorra
  • 1281-1290 Pere VII
  • 1290-1299 Guillem II
  • 1299-1300 Pere VIII
  • 1300-1303 Guillem III, Guillem de Cèrvoles
  • 1303-1314 Arnau de Corbiac
  • 1314-1335 Berenguer de Colomer
  • 1336-1336 Ramon III, Ramon de Banyuls
  • 1338-1338 Pau
  • 1339-1348 Pere IX, Pere Ramon de Vernet
  • 1348-1360 Ramon IV, Ramon Patau
  • 1360-1360 Pere X
  • 1360-1380 Ramon V, Ramon Berenguer
  • 1384-1385 Pere XI
  • 1386-1390 Francesc
  • 1391-1396 Guillem IV
  • 1397-1397 Marc de Vilalba
  • 1397-1406 Guillem V, Guillem Català
  • 1406-1442 Joan I, Joan Esquerd o Squerd
  • 1442-1468 Joan II, Joan de Millars
  • 1471-1471 Rodolf de Lahire, o de la Hire, o Delahire
  • 1483-1506 Jaume de Banyuls
  • 1506-1513 Lluís d'Aragó, cardenal de Santa Maria in Aquiro, abat comanditari
  • 1513-1522 Gaspar Borrell, abat comanditari
  • 1522-1534 Jaume Sirach
  • 1534-1542 Alessandro Cesarini, cardenal, abat comanditari
  • 1552-1554 Segismon de Paratge
  • 1558-1558 Jaume Pou i Berard, cardenal, administrador perpetu / o Jaume de Sabel·lis [7]
  • 1562-1571 Pere XII, Pere de Castellet [7]
  • 1577-1597 Onofre de Giginta i Oms
  • 1601-1623 Àngel Juallar i Geli
  • 1623-1648 Melcior Soler d'Armendáriz, coadjuctor d'Àngel Juallar
  • 1655-1659 Magí Sivilla
  • 1659-1688 Josep Margarit [7]
  • 1690-1714 Pierre Pouderoux, o Pere de Poderós [7]
  • 1714-1727 Agustí Llambí
  • 1728-1742 Segimon Ignasi de Valls
  • 1743-1764 Jaume Bomber, o Bombes, monjo d'Arles
  • 1764-1779 Jean-Jacques de Durfort
  • 1779-1785 Jean-Marie Grumet de Montpie, darrer abat

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 (francès) Le retour de Saint Gaudérique, reportage de Laurent Estève et Emmanuel Layani. Terres Catalanes, N°55, mars-mai 2009, pp.78 à 85.
  2. (francès) Abbaye Saint-Martin-du-Canigou, mille ans de spiritualité, dossier de Martin Endavant. Feu et Lumière, N° 283, mai 2009, pp. 16 à 25.
  3. 3,0 3,1 (francès) Saint-Martin-du-Canigou, une abbaye "vivante", reportage de A. Albert et Emmanuel Layani. Terres Catalanes, N°46, Décembre 2006-Février 2007, pp.68 à 77.
  4. Fernández Terricabras, Ignasi. El Tractat dels Pirineus i el patronat eclesiàstic. Família i religió a la diòcesi d'Elna-Perpinyà.  A: Jané Checa, Òscar. Del Tractat dels Pirineus (1659) a l'Europa del segle XXI: un model en construcció? Col·loqui Barcelona-Perpinyà, 17-20 de juny de 2009. Barcelona: Museu d'Història de Catalunya, 2010, p. 325-333. ISBN 9788439386049. 
  5. (castellà) Claustro.com, Monasterio de Sant Martí del Canigó
  6. Ruta Verdaguer, Itinerari del Canigó
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Zaragoza Pascual, Ernest. «Canigó, Sant Martí del». A: Catàleg dels monestirs catalans. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 64-65 (Scripta et documenta, 55). ISBN 8478268871. 
  8. 8,0 8,1 Font, François. Histoire de l'abbaye royale de Saint-Martin du Canigou. Perpignan: Imprimerie de Charles Latrobe, 1903. 
  9. Puiggari. «Notices sur l'ancienne abbaye de Saint-Martin-de-Canigó». Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 7, 1848, pàg. 171-176.
  10. 10,0 10,1 Sainte-Marthe, Denis de (dir.). «S. Martinus de Canigone». A: Gallia christiana, in provincias ecclesiasticas distributa; in qua series et historia archipiescoporum episcoporum et abbatum regionum omnium quas vetus Gallia.... Tomus sextus, p. 1110-1112. 
  11. Llagostera i Fernández, Antoni. «Notes sobre els Abaciologis del monestir de Santa Maria de Ripoll (nou abaciologi)». Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès. Annals, 1995-1996, pàg. 13-77.
  12. Castiñeiras, Manuel. «Bizanci, el Mediterrani i l'art de 1200 a Catalunya». Síntesi. Quaderns dels Seminaris de Besalú, núm. 2, 2014, pàg. 16-17. ISSN: 2339-6741.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Eugeni Cortade, La restauration de l'abbaye de Saint-Martin-du-Canigou par Mgr de Carsalade du Pont (1972) (francès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Coord.: 42° 31′ 42″ N, 2° 24′ 3″ E / 42.52833°N,2.40083°E / 42.52833; 2.40083

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Martí del Canigó Modifica l'enllaç a Wikidata