Santa Maria de Gerri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Santa Maria de Gerri
Gerridelasal-1062-01.jpg
El monestir vist des del centre de la vila
Dades bàsiques
Tipus monestir
Característiques
Estat d'ús L'església, reconstruïda
Estil Romànic
Construcció segle XII
Altitud 591,4 msnm
Ubicació
Catalunya
 »» Pallars Sobirà
 »»» Baix Pallars
Gerri de la Sal 42° 19′ 20″ N, 1° 04′ 00″ E / 42.322152777778°N,1.0667611111111°E / 42.322152777778; 1.0667611111111Coord.: 42° 19′ 20″ N, 1° 04′ 00″ E / 42.322152777778°N,1.0667611111111°E / 42.322152777778; 1.0667611111111
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 11 octubre 1995
Identificador IPAC: 10746
Bé d'interès cultural
Declaració 11 octubre 1995
Identificador RI-51-0009083
Activitat
Categoria Antic monestir benedictí, en part en ruïnes
Diòcesi Urgell, arxiprestat del Pallars Sobirà
Modifica dades a Wikidata

El monestir de Santa Maria de Gerri està situat a la vila de Gerri de la Sal, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del municipi de Baix Pallars i de l'antic de Gerri de la Sal.

Està situat a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, davant per davant, a llevant, de la Vila closa de Gerri. El Pont del Monestir, o de Gerri, uneix, d'ençà que fou construït, la vila amb el monestir.

Història[modifica | modifica el codi]

Els orígens del monestir es troben, probablement, en una església construïda en temps dels visigots i destruïda pels sarraïns. Va ser fundat el dia 20 de juny del 807, quan el prevere Espanell va organitzar una comunitat monàstica sota l'advocació de sant Vicenç. L'any 839, sota la regla de sant Benet, va passar a la advocació de Santa Maria.[1] El cenobi es trobava sota la jurisdicció del bisbat d'Urgell, i va contribuir a l'evangelització i la reorganització del Pallars després del domini sarraí.

Al segle X, la casa comtal de Tolosa fou substituïda per la de Pallars, la qual va afavorir el monestir amb importants donacions. Malgrat tot, les relacions entre aquest i els senyors de Pallars no sempre van ser bones. Per afermar la immunitat civil obtinguda dels Tolosa, l'any 966 els monjos de Gerri van aconseguir la protecció directa de la Santa Seu amb l'advocació de Santa Maria, i per tant, obtenien la immunitat respecte del bisbat d'Urgell. Això no obstant, una de les intervencions més clares de la casa comtal pallaresa tenia lloc el 1096, quan el comte va aconseguir que el monestir passes a dependre del monestir d'Abadia de Sant Víctor de Marsella per tal de dur a terme una reforma espiritual i financera. Sant Ot d'Urgell, bisbe d'Urgell, afavorí molt el monestir, procurant-li la restitució de béns i regint-lo un quant temps com a abat poc abans de la seva mort, la qual li va arribar precisament al monestir de Gerri, on es troba la seva tomba, el dia 7 de juliol de l'any 1122. Aquests canvis van dur a la consagració d'una nova església l'any 1164, amb la presència de nombrosos bisbes i dels comtes de Pallars.

L'any 1190 totes les seves possessions passaven sota la protecció directa del rei Alfons I. Va arribar a ser el monestir més ric del bisbat d'Urgell per les grans donacions que va rebre entre els segles XII i XIII, importants donacions que se sumaven a les realitzades des del IX. En aquesta riquesa hi va tenir un paper decisiu la possessió de les salines.

Malgrat la immunitat civil i eclesiàstica, sobretot a partir de mitjan segle XIII, el monestir es va veure immers en diversos conflictes, principalment entre els comtes de Pallars i els de Foix i la casa reial. Des de la fi del segle XIII en endavant l'intervencionisme reial fou molt important, i va ser a partir del segle XIV quan va començar la seva decadència econòmica i jurisdiccional, amb continus enfrontaments amb els senyors de Pallars.

Al segle XV hi va tenir un paper destacat l'abat Pasqual de Cuberes, que el 1453 fou deposat pel seu superior de Sant Víctor de Marsella per caviloso, és a dir, per enredaire. Una butlla del papa Climent VIII, l'any 1592, fa que deixi de dependre del monestir de Marsella i s'incorpori a la Congregació Claustral de Tarragona, amb el nomenament de Lluís Sanç, bisbe de Solsona, com a nou abat del monestir.

Durant la guerra del Francès, al segle XIX, el cenobi va ser atacat pels francesos i es van perdre molts documents del seu arxiu. El 1821, l'Estat posava a subhasta els béns del monestir, dins el programa de desamortitzacions del Trienni Liberal. Durant la desamortització del 1835 es va procedir a la seva exclaustració; però l'últim abat, Antoni de Gudell i de Pinies, va gaudir de les consideracions del seu càrrec fins, a la seva mort.

De l'activitat espiritual i intel·lectual de Gerri, no gaire important, n'ha quedat poca constància documental. El més ben documentat és el treball dut a terme al scriptorium. Destaquen els falsos de Gerri, una sèrie de documents apòcrifs, potser del segle XI, que es devien escriure per tal de proporcionar al monestir un suport legal de les seves possessions.

Edifici[modifica | modifica el codi]

Interior de l'absis

Del conjunt monàstic, l'església és l'únic que es conserva, car de la resta solament queden ruïnes.

El temple és el construït durant el segle XII, té planta basilical de tres naus, sense transsepte i amb tres absis semicirculars, els laterals s'obren directament a la nau i el central, molt més ample, està precedit d'un ampli presbiteri a un nivell més baix que la nau.

A l'interior de l'església es pot veure el sistema de cobertes, format per voltes de canó, semicircular a la nau central i de quart de circumferència a les laterals, construïdes amb lloses irregulars col·locades a plec de llibre. Les voltes es reforcen amb arcs torals, que juntament amb els formers arrenquen d'uns pilars de tipus compost, integrats per un nucli central en forma de creu al qual s'adossen semicolumnes amb base i capitell. Dels capitells arrenquen els arcs, tret de la nau central. A la línia d'arrencada de la coberta hi ha un fris que presenta, en alguns punts, una decoració a base d'escacat o amb motius geomètrics. L'absis central apareix ornat, sota aquest fris, amb set arcuacions sostingudes per semicolumnes, sistema que es troba en altres obres del segle XII, com la catedral de la Seu d'Urgell (Alt Urgell) o el monestir de Sant Pere de Galligants (Gironès).

A l'interior de l'església es troben trenta capitells en total esculpits amb motius vegetals, animals fantàstics, monstres, àngels i personatges amb lleons o serps. En una de les escenes, per exemple, observem un ocell rapaç, amb plomatge molt marcat, que agafa amb les urpes una serp a punt de mossegar-lo. En una altra hi ha un home nu amb els braços alçats, flanquejat per lleons que devoren les seves víctimes. La sala capitular està decorada amb pintura mural al tremp d'època barroca, de gran interès decoratius, figuratius i al·legòrics amb un alt grau de simbolisme. Les escenes s'emmarquen en els espais arquitectònics creats físicament: cambril, voltes, arquivoltes, timpans, cúpula, petxines i sostre de la llanterna, així com en els paraments llisos on es tanquen els espais amb motius decoratius com garlandes i orles que tanquen de manera il·lusionista les escenes representades. Les pintures ocupen una superfície de quasi 450 m2. Durant el 2012 es van restaurar per membres del Centre de Restauració de Béns Mobles de Valldoreix.[2]

Exterior[modifica | modifica el codi]

La portalada

L'exterior ha experimentat profundes transformacions, per això els absis han quedat inclosos al cos barroc de la sagristia i el cambril. Només ha quedat visible l'absidiola nord i part de la central, decorada sobre el ràfec per un fris en dents de serra i un fris d'arcuacions que arrenquen d'impostes esculpides, dividides en sèries de tres per semi-columnes amb capitells. També han estat alterades les tres finestres d'una esqueixada que s'obren en cadascun dels absis. En conjunt, les cobertes originals de l'edifici van ser sobrealçades mitjançant unes golfes ventilades a través d'una galeria d'arcs, fet que contribueix notablement a amagar l'estructura original. Les façanes conserven, sota el ràfec medieval, una motllura bisellada, i es van reforçar amb contraforts que es corresponen amb la situació dels arcs interiors.

L'església conserva tres portes. A la façana sud, molt modificada, hi ha a la porta que comunica amb el cementiri, i simètrica a aquesta, però al mur nord, trobem la que donava pas al claustre i les dependències monacals, avui desapareguts.

A la façana oest s'obre la porta d'entrada, aixoplugada per un porxo o atri de tres naus, que es corresponen amb les interiors, cobertes amb voltes d'aresta i obertes, al sud, per arcs de mig punt. El cos de l'atri és més baix que l'església. Damunt seu hi ha una gran finestra que il·lumina la nau central i també s'alça un vistós campanar de cadireta de tres pisos, amb dues obertures als dos primers nivells i una a la part superior, totes formades per arcs amb motllures trilobades.

La porta d'accés, en arc de mig punt, queda circumscrita per tres arquivoltes en gradació i una mena de guardapols format per una motllura llisa. L'ornamentació de la tercera arquivolta es basa en mitges esferes esculpides. Els arcs descansen sobre una imposta, que en el sector de la dreta, respecte al punt de vista de l'observador, conserva una decoració en escacat. La primera arquivolta rep el suport, a més, de dues columnes llises que acaben en un capitell esculpit. A l'alçada de les impostes, l'atri és decorat per un fris amb escacat. Aquesta decoració escultòrica es completa amb els capitells dels quatre pilars del tram central de l'atri. El capitell de l'esquerra del mur de tancament de l'església es troba molt malmès, però s'hi endevina en una de les cares un músic o joglar, i en l'altra una figura dalt d'un cavall i tocant un corn, que representa el tema de la cacera. El capitell de la dreta, erosionat, presenta unes grans fulles d'acant. Del mur de tancament exterior del porxo, la decoració vegetal del capitell de la dreta també es troba en mal estat; el de l'esquerra mostra tres escenes: Adam i Eva amb l'arbre de la ciència, que és una mena de palmera, dos personatges enfrontats lluitant, probablement Caín i Abel, i a la cara frontal dues altres figures amb els braços alçats. Es tracta d'uns temes molt assajats durant el període romànic, en aquest cas la datació, com també la construcció de l'atri, se situa a la segona meitat del segle XII.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Gerri Modifica l'enllaç a Wikidata