I Rantzau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgEls Rantzau
Pietro Antonio Stefano Mascagni, Vanity Fair, 1893-08-24.jpg
Dibuix de Mascagni dirigint (1893)
Títol original I Rantzau
Compositor Pietro Mascagni
Llibretista Guido Menasci
Giovanni Targioni-Tozzetti
Llengua original Italià
Font literària Les Rantzau (1873) d'Erckmann-Chatrian
Època composició 1892
Gènere Opera lirica
Actes Quatre
Estrena absoluta
Data estrena 10 de novembre de 1892
Escenari Teatro della Pergola de Florència
Director Rodolfo Ferrari[1]
Personatges i creadors
Modifica dades a Wikidata

I Rantzau és una òpera en quatre actes composta per Pietro Mascagni sobre un llibret italià de Guido Menasci i Giovanni Targioni-Tozzetti, basat en l'obra Les Rantzau (1873) dels escriptors francesos Erckmann i Chatrian, basat al seu torn en la novel·la (1882) Les Deux Frères d'Émile Erckmann. S'estrenà al Teatro della Pergola de Florència el 10 de novembre de 1892.[2]

És la tercera òpera de Mascagni, després del gran èxit de Cavalleria rusticana i L'amico Fritz. L'obertura és molt popular i va ser gravada a Berlín, sota la direcció de Mascagni, el 1927. El solo de soprano en l'Acte I és un excel·lent exemple de la veritable ària verista, i té un impacte emocional que és paral·lel a la primera obra del compositor. El duo entre la soprano i el tenor ha estat enregistrat en els temps moderns per Plácido Domingo i Renata Scotto, però l'òpera continua sent difícil d'escoltar, sobretot perquè només s'ha fet una gravació de l'òpera completa, que és difícil d'obtenir.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Pietro Mascagni és un compositor conegut arreu del món pel drama de l'«honor i la mort», Cavalleria rusticana, una obra que ha donat al seu autor un lloc prominent en l'escena musical. La majoria de la seva producció, composta després d'aquest èxit, és gairebé oblidada avui en dia i poques vegades troba un espai a les cartelleres dels teatres d'òpera.[1]

L'èxit de Cavalleria rusticana, representada per primer cop al Teatro Costanzi de Roma el 17 de maig de 1890, havia donat una fama extraordinària i inesperada a Pietro Mascagni que, al cap de dos dies de l'estrena, no va poder contenir l'emoció en una carta dirigida al seu pare el 19 de maig: «estimat pare, la intensa emoció em va impedir escriure en detall la tarda d'abans-d'ahir que va ser realment impressionant. Encara no m'he recuperat de l'emoció i la confusió. Mai hauria imaginat tal entusiasme, tot el públic aplaudint, la platea, la llotja, tota l'orquestra dempeus, em van fer una demostració colossal. Totes les senyores, incloent-hi la reina, aplaudint. Va ser un gran èxit, com mai s'havia vist. Ja ho haurà observat als diaris que tots ells parlen d'unanimitat. És un fet que commou. La gran impressió, aquí a Roma, continua i creix».[1]

Mascagni amb els llibretistes Guido Menasci i Giovanni Targioni-Tozzetti

Després d'aquest gran i inesperat èxit, Mascagni, que s'havia convertit en el compositor d'òpera del moment, va quedar submergit de propostes d'editors i llibretistes. Després d'un període d'activitat febril es va estrenar L'amico Fritz també al Teatro Costanzi de Roma el 31 d'octubre de 1891, amb gran èxit. Abans de començar la composició de L'amico Fritz, Mascagni havia madurat el projecte d'escriure I Rantzau amb llibret de la provada parella Targioni-Tozzetti i Menascì, atret pel món de la comèdia de classe mitjana Les deux frères, però no va ser fins al mes de gener 1892 que va poder dedicar-se a la realització del seu projecte de manera sistemàtica en la pau de la seva llar a Cerignola, com el compositor mateix va dir en una carta a la seva esposa, que en aquell moment residia a Liorna: «aquí estic a la nostra casa de camp que té tants records dolços, en la nostra petita casa testimoni de les nostres penes i les nostres alegries [...]. Però és bo que parli de Rantzau. T'he de dir que no he perdut el temps. Cerignola és per a mi una vena fecunda d'inspiració [...]. Mai he tingut un període d'inspiració com en aquests dies».[1]

La trama, una espècie de Romeu i Julieta en una petita ciutat amb un final feliç, situat a l'Alsàcia de principis del segle XIX, va ser triada per ser el més diferent possible de Cavalleria. El fet que l'obra d'Erckmann i Chatrian havia estat ben rebuda, va ser sens dubte un atractiu addicional. La conversió de l'obra en un llibret es va trobar amb diversos problemes, el primer és la seva trama: els seus quatre actes van resultar massa pesats per a una història tan fràgil: si bé Mascagni està a gust en aquest clima idíl·lic, els personatges es dibuixen, les passions latents i hi ha una certa caiguda en el realisme.[4]

Curiosament es va recórrer a un mestre d'escola, d'altra banda bastant irrellevant per a la història, sovint utilitzat per als altres personatges per explicar-li coses que podrien perfectament contar els uns als altres.[5] Els millors moments són les escenes corals, que descriuen l'entorn camperol de la millor manera. En el segon acte el compositor utilitza dos cors oposats -un dins de la casa de Gianni, i l'altre el dels pagesos que es troben fora, a la granja de Giacomo-. En aquest escenari dels cors, ressalta un efecte més aviat humorístic, quan un dels dos germans enfrontats pel control d'una parcel·la li demana al mestre que celebri el seu èxit amb una cançó. Però què pot cantar un pobre organista de poble?, pregunta ell. El que ningú s'espera és que el cor de l'interior canti un Kyrie eleison d'excitació extrema, contrapuntat tot seguit per una cançó popular pel cor de l'exterior, el que resulta un efecte de contrast curiós i una batalla de veu.[4]

Woodburytípia d'Erckmann i Chatrian (1875), els autors de Les deux frères en què es basa l'òpera

El 1890, Mascagni havia assistit a una representació de Les deux frères d'Erckmann i Chatrian, presentat per la companyia Manni. Colpejat pel tema, li va demanar a Targioni-Tozzetti i Menascì l'esbos d'un llibret.[4] Mascagni tot just va començar a treballar amb Rantzau després de deixar Cerignola a finals de juliol de 1890 per atendre l'estrena de Cavalleria fora de Roma, a la seva casa natal de Liorna. Per una agradable coincidència, la companyia de teatre Emanuel era a Liorna representant I Rantzau, permetent a Mascagni veure l'obra de teatre en la qual es basava el llibret de la seva nova òpera. Aquesta revisió va confirmar l'elecció.[6] El setembre ja havia ampliat i reformat a fons la seva casa de Cerignola, que havia comprat per set mil lires, i, amb un nen a casa i un altre en camí, havia contractat una institutriu alemanya anomenada Anna Dietze. Durant la tardor va fer pocs progressos i aviat la va deixar de costat per dedicar-se a L'amico Fritz. El gener de 1891 naixia el segon fill.[7]

Casa de Mascagni a Cerignola

Després de l'estrena local de L'amico Fritz a Liorna, amb el compositor gaudint de trenta-sis aixecades de teló, Mascagni es va agafar uns dies de vacances amb la família i uns amics. Després va partir sol a Cerignola per aconseguir la tranquil·litat per reprendre el treball de Rantzau, que havia abandonat des de feia més d'un any. Sobretot a partir de febrer va començar a compondre febrilment. Les seves ambicions començaven a estar clares, després de compondre el duel del Kyrie, va escriure «serà un fresc desafiament per als escriptors d'òperes convencionals, i certs crítics amb ments closes al modernisme onejaran una bandera vermella». Mascagni estava determinat a escriure alguna cosa diferent, tal com escriure a Lina, «d'acord amb les formes modernes més audaces»[8]

La composició de Rantzau no va ser fàcil. Va tardar uns tres mesos a enviar els dos primers actes a Sonzogno. A finals de juny de 1892, una primera versió sencera de l'òpera va ser enviada a Amintore Galli. Mentre que les composicions de Mascagni sempre eren clares i llegibles, el manuscrit estava ple d'esborradures i correccions, reflectint els dubtes i la revisió a segones opcions. Aquest fet, fou una excepció en la vida compositiva de Mascagni, que sempre va lliurar l'autògraf en perfectes condicions, amb traç elegant, als editors.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El gran baríton Mattia Battistini fou el primer Gianni Rantzau
Rodolfo Ferrari, director de l'estrena

L'estrena va tenir lloc el 10 de novembre de 1892 al Teatro della Pergola de Florència sota la direcció de Rodolfo Ferrari amb un repartiment excepcional, del qual formaven part el gran baríton Mattia Battistini en el paper de Gianni Rantzau, Hariclea Darclée (Luisa), Anna Berti-Cecchini (Julia), Fernando de Lucia (George Rantzau), Giovanni Paroli (Lebel), Edoardo Sottolana (Fiorenzo) i Luigi Broglio (James Rantzau). Tot i que va acabar sent un èxit, la rebuda fou més tèbia que la que van rebre Cavalleria i L'amico Fritz. El mateix Mascagni se'n va adonar quan va dir sobre la seva creació: «Vaig estudiar fer alguna cosa nova, per escapar el més possible de les antigues tradicions [...] el públic no està encara preparat per a aquesta modernitat [...]. Abans que el públic realment penetri en l'esperit del meu Rantzau han de passar diversos anys».[1]

Pel que fa al públic, l'acollida de l'estrena fou calorosa, amb un públic ansiós d'escoltar la nova obra de Mascagni. Sis peces van haver de repetir-se i el teló va haver d'aixecar-se trenta-set vegades. La reacció de la crítica fou, tanmateix, mixta. Molts d'ells van ser més respectuosos que no pas entusiastes. El seu avançat i nou vocabulari musical va descol·locar la crítica.[9]

El mateix Mascagni va dirigir l'estrena a Roma el 26 de novembre, per a disgust d'Arturo Toscanini, que havia sigut inicialment contractat pel Costanzi per dirigir l'obra. La idea de Mascagni era de dirigir només la primera nit i deixar la resta a Toscanini. Aquest, però, no s'ho va agafar bé i va refusar dirigir la resta de funcions. A partir d'aquest fet, la relació entre els dos músics ja no es va reconduir mai més. La recepció romana va ser similar a la de Florència, bona pel públic, tèbia per la crítica.[10]

Durant els anys 1893 i 1894, va fer la ronda per als millors teatres d'Itàlia, Alemanya i Àustria. El seu èxit inicial, atribuït a la novetat de l'obra i per la fascinació del públic amb el compositor, no es va sostenir per gaire temps.[10] En general es va realitzar fins ben entrat el segle XX, i va ser especialment elogiada a Viena per la seva subtil orquestració.[5] Però va caure en l'oblit total i des de llavors només s'ha representat una única vegada a Liorna per celebrar el seu centenari el 1992.[10]

Argument i anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Hariclea Darclée, creadora del paper de Luisa

Preludi i acte I[modifica | modifica el codi]

L'òpera s'introdueix amb un preludi que ha trobat un lloc en el repertori simfònic, tant per a l'orquestració refinada com per la seva estructura melòdica que consta dels temes principals de l'obra, especialment del primer acte. L'escena, que s'obre a la plaça d'un poble ple d'homes i dones que lloen la primavera, sembla repetir la inicial de la Cavalleria, però amb resultats artísticament inferiors.

L'agradable introducció orquestral en 6/8 té un caràcter despreocupat. Una mica enfarfegosa i complicada, apareix en el seu lloc l'estructura melòdica que es caracteritza per freqüents canvis de ritme que la fa irregular, mentre que el cor és d'una excel·lent factura contrapuntística. Un tema brillant en 9/16 introdueix l'entrada del professor Fiorenzo, amb la funció de revelar al públic de l'escenari (el cor) i al públic del teatre la disputa que enfronta els dos germans Rantzau: Giacomo, que és també l'alcalde de la localitat, i Gianni, ric terratinent. Els litigis perpetus són per raons d'una herència per la mort del seu pare, i els dos germans ara competeixen per una granja que divideix les seves propietats i que ha estat subhastada. Poc després d'aparèixer en escena els contendents Giacomo i Gianni, acompanyats dels seus fills Giorgio, que ve amb un impuls de tenor heroic amb un trèmolo de les cordes, i Luisa, que imposa immediatament un lirisme pur fet encara més celestial pel timbre dels arcs.

S'allunyen els contendents, quedant a l'escena Luisa acompanyada de Giulia, filla de Florenzo i la seva confident, que assenyala l'actitud interessada del cosí Giorgio, mentre parlava amb Lebel a la qual el pare Gianni havia promès. Luisa canta, llavors, una romança de gran lirisme (Fa che i pensier non tornino) en què, tot recordant els moments feliços i innocents que vivien amb el seu cosí Giorgio, es queixa de l'odi que enfronta els dos germans, i que fa que sigui impossible el matrimoni entre els dos joves. Des del punt de vista musical, l'ària explota elements temàtics que ja s'escolten al preludi i es desplega en una melodia de gran nivell.

Un tema animat de l'orquestra introdueix l'entrada de Fiorenzo, que va assistir just abans de la disputa entre els dos germans a causa de la finca que, segons els partidaris de Giacomo, Gianni s'hauria adjudicat amb enganys. Poc després d'arribar, els dos germans amb mestria es caracteritzen de manera diferent, Gianni es presenta força rudimentari des de la primera d'intervenció, en contrast amb Giacomo, que es distingeix per una inspiració lírica en la qual alguns temes reconeixibles ja s'escolten en el preludi. Aquest pas inicia el final concertato, en el qual es distingeix la veu de Giorgio, que, tot i la derrota soferta, contempla Luisa i la jove que es lamenta de la seva sort i sobretot de l'odi que divideix els dos germans. Després d'una nova intervenció de Gianni, un repic de timbals convida els assistents a casa, acabant l'acte.[1]

Acte II[modifica | modifica el codi]

El segon acte és introduït per un breu preludi amb una estructura formal bastant inusual, ja que incorpora al seu interior la romança de Luisa, C'era una volta un re, en el qual s'identifica amb la filla d'un rei, el protagonista d'una antiga balada, que, impulsat per la set de poder, finalment, acaba sent infeliç ell i la seva pròpia filla. La romança, que té una estructura formal tripartida A-B-A, recupera un dels temes del preludi i presenta elements temàtics amb una una estructura simfònica que es repeteixen en l'acte.

Gianni entra en l'escena, com en l'acte anterior; comença un diàleg amb la seva filla Luisa a qui convida a preparar-se per celebrar la victòria en la subhasta de la finca, tot es porta a terme en un recitatiu acompanyat clàssic que només en rares ocasions plana en breus moments d'arioso. Poc després arriba Fiorenzo que, després de repetides peticions a Gianni, comença a tocar a l'orgue un Kyrie, el caràcter religiós del qual desentona amb la festa. Aquest Kyrie és una autèntica música sagrada polifònica amb estructura tripartida amb la primera part en estil homorítmic-cordal, a excepció d'una breu vocalització de la soprano, la segona, que correspon al Christe en estil fugat, i el tercer, que és una represa de la primera, un cop més en l'estil homoríthmic. Un cor pertorba l'execució del Kyrie, però Gianni, una mica vulgar, canta encara més fort per evitar ser aclaparat per les veus que vénen des de l'exterior.

Al final de l'escena segueix sent el mateix, amb Fiorenzo que ha assumit la ingrata tasca de comunicar la decisió a Luisa del seu pare de casar-la amb Lebel, començant, poc després, un duo amb Luisa en què ell revela les intencions matrimonials cruels del seu pare que desperten en la noia el desig de refugiar-se al mateix monestir on havia estat criada com a nena. El duo, musicalment, es distingeix per una inspiració lírica i tons patètics que s'obtenen gràcies a una escriptura cromàtica.

Finalment, en un nou recitatiu, Luisa demana a Fiorenzo que li digui al seu pare que no encoratgi el seu matrimoni; les seves paraules són escoltades per Gianni, que s'enfada amb el poruc Fiorenzo, culpable de no ser capaç de convèncer la seva filla. Al final, enutjat, deixa Fiorenzo sol amb la seva filla, mentre que la música s'atura en una sèptima enigmàtica en una espècie de mi menor que no resol. L'home, decebut per Luisa, es lliura a uns rars moments lírics (Io che sognavo), en la qual tracta de mostrar el seu afecte per la seva filla. Amb un to amenaçador, Gianni, que ha descobert l'amor de Luisa per Giorgio, reitera a la seva filla el seu desig de casar-la amb Lebel, però, davant la resolta actitud de la filla, esclata en ira encara més ferotge i gairebé no pot evitar no matar Giorgio, el perfil del quan és visible des de la finestra.[1]

Acte III[modifica | modifica el codi]

El tercer acte, que s'obre a la plaça del poble del primer acte, algunes dones que hi han anat a treure aigua, canten un cor bastant convencional en el qual expressen el seu afecte. Més viva és, certament, la següent xerinola, el caràcter xafarder de la qual es representa gràficament per un tema de sons ràpids i lligats en un insinuant pianissimo. Mentre les dones demanen a Luisa notícies de Giulia, arriba Fiorenzo que, lluny de posar fi a la xerrada, es converteix en objecte de noves preguntes a les quals no hi ha respostes que provoquen la decepció de les dones que s'aparten.

En quedar sol, Giacomo arriba amb una doble notícia: l'anunci públic del proper casament de Luisa amb Lebel i el desacord sorgit amb el fill a causa de l'amor d'aquest últim per a la filla del seu germà, el seu arxienemic. Poc després, apareix Giorgio que declara amb vehemència i en un líric moviment contrari el seu amor per Luisa, agreujant així el distanciament amb el seu pare. Giacomo, en presència del seu fill, es desfoga (Lo vedete Fiorenzo) en forma d'una trista melodia plena de patetisme a la part inicial, amb una línia musical que ja s'ha escoltat al preludi i al primer acte, i a la segona part per un moviment cromàtic descendent sentit ja al començament d'aquest tercer acte.

Havent observat la insana disputa amb el seu fill, Giacomo, vol fins i tot morir, sentir-se sol, i, finalment, entra de nou a la casa, deixant el prosceni Giorgio amb Fiorenzo, al qual el jove explica la història del seu amor turmentat en un cantabile (Quando volevano) de sentit lirisme que ja s'ha escoltat en el preludi del primer acte. Després de reiterar el seu amor per Luisa, Giorgio es troba amb el seu rival Lebel, al qual desafia a un duel en un recitatiu dramàtic que conclou amb una escala cromàtica dolorosa, gairebé com una punyalada, moment que introdueix la recuperació d'un dels temes lírics més utilitzats en aquest tercer acte. El toc de la campana indica que l'hora és tard i la nit arriba per embolcalla-ho tot en el seu misteri de presagi dolor. Un cor intern d'homes se sent a la llunyania, mentre que Fiorenzo tracta de fer desistir Gianni del seu propòsit de donar a la seva filla, gairebé moribunda, en matrimoni a Lebel. Gianni, commogut no només per les paraules de Fiorenzo sinó també per la dolorosa situació de la seva filla, es lliura en un rar moment de lirisme de la peça (Dicea stamane) i, decidit a fer el bé a Luisa, va pel seu germà mentre que una nova emfàtica expansió lírica de l'orquestra conclou l'acte.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

L'orquestra torna al protagonisme en el següent intermezzo, en el qual, enmig dels ressons d'alguna situació harmònico-tímbrica de Cavalleria i alguna expansió lírica una mica massa retòrica, sorgeix un tema que tornarà al final de l'obra a l'espera de la dissolució final. El quart acte, però, s'obra amb el mateix tema que havia conclòs el tercer acte, que marca una continuació ideal amb l'acte anterior. En l'escena apareixen successivament Fiorenzo, el qual ha entès finalment que els dos joves poden coronar el seu somni d'amor, i Luisa cantant la romança (Non gridate), en la qual declara que ha sigut curada de la seva pena d'amor. Aquesta fràgil calma s'altera, per un breu moment, per Giulia, qui informa els presents sobre el duel entre Lebel i Giorgio, dissipant qualsevol preocupació, en què Luisa dóna vida a un dels duos més vibrants de passió de l'òpera (Pel nostro amore) gràcies a una melodia que excedeix l'octava i, després d'insistir en les notes baixes de la soprano, s'eleva als territoris més aguts en els moments de la passió. Al final del duo, Fiorenzo expressa la seva alegria, assetjat per la preocupació que el contracte de matrimoni que ell mateix ha preparat pot soscavar núpcies futures. Arriba en primer lloc Gianni que, sense ni tan sols haver llegit el contracte, pel bé de la seva filla, signa l'acceptació de les dures condicions, incloent-hi que mai més veurà a Luisa. Giorgio, al seu torn, arrenca el contracte de la mà de Fiorenzo, amb l'impuls rebutja aquestes condicions i fa una crida per la pau que acaba amb la represa de l'emissió de l'intermezzo.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

El 1992, coincidint amb el seu centenari, es va dur a terme el primer renaixement modern de la versió completa i es va enregistrar. La direcció va anar a càrrec de Bruno Rigacci; els intèrprets va ser: Rita Lantieri (Luisa); Fulvia Bertoli (Giulia); Ottavio Garaventa/Donato Tota (Giorgio); Carlo Bosi (Lebel); Barry Anderson/Manrico Biscotti (Gianni Rantzau); Domenico Colaianni/Ettore Cresci (Fiorenzo); Giancarlo Boldrini/Filippo Militano (Giacomo Rantzau).[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Viagrande, Riccardo. «Mascagni 150: “I Rantzau”» (en italià). Gbopera Magazine. [Consulta: 12 maig 2016].
  2. Detalls a operone.de
  3. Mascagni.org, enregistraments
  4. 4,0 4,1 4,2 Gelli; Poletti, 2007.
  5. 5,0 5,1 «Ressenya» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 15 maig 2016].
  6. Mallach, 2002, p. 73.
  7. Mallach, 2002, p. 75.
  8. 8,0 8,1 Mallach, 2002, p. 83.
  9. Mallach, 2002, p. 85.
  10. 10,0 10,1 10,2 Mallach, 2002, p. 86.
  11. «Progetto Mascagni» (en italià). Fondazione Teatro Goldoni. [Consulta: 15 maig 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]