Joan Cortada i Sala

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Joan Cortada)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJoan Cortada i Sala
Dades biogràfiques
Naixement Juan Cortada Sala
21 de març de 1805
Barcelona
Mort 9 de juliol de 1868 (63 anys)
Sant Gervasi de Cassoles
Activitat professional
Ocupació Historiador, periodista, professor i escriptor
Ocupador Universitat de Barcelona
Moviment Romanticisme
Modifica dades a Wikidata

Joan Cortada i Sala (Barcelona, 1805 - Sant Gervasi de Cassoles, 1868) fou un novel·lista, periodista i historiador català.

Fou agent fiscal fins al 1840 a l'audiència barcelonina i després es dedicà exclusivament a l'ensenyament i a les lletres. Fou professor d'història a la Universitat de Barcelona. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1835), de la Societat per al Foment de la Il·lustració,[1] bibliotecari i primer conservador del museu, membre de l'Acadèmia de la Historia, de Madrid, i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (1839).

Va ser col·laborador del Diari de Barcelona des de 1838 amb el pseudònim Abén Abulema, i a El Telégrafo amb el de Benjamín. Va traduir a George Sand i a Eugène Sue. És un dels primers escriptors que aborda els temes catalans en l'àmbit de la novel·la històrica en castellà. Va escriure primer Tancredo a l'Àsia (1833), que reviu l'amor d'un cristià per una noble musulmana en el context de la primera croada, però la consagració literària li arriba amb la seva segona narració, La Heredera de Sangumí (1835), dins de l'estètica del Romanticisme; va seguir El rapto de doña Almodís (1836), ambdues novel·les històriques que transcorren a la Catalunya del segle XII. A Lorenzo (1837) reviu els costums dels trobadors descrivint fins i tot una cort d'amor. El templario y la villana (1840-1841) tracta sobre l'amor impossible d'un cavaller templer, a causa del seu vot de castedat. Ambdós moren en l'assalt de Jaume el Just al castell de Rocafort.

La seva obra més interessant és Cataluña y los catalanes (1860), conjunt d'articles publicats originàriament a El Telégrafo l'any anterior en defensa de l'actuació històrica dels catalans, on el regionalisme és presentat, per primera vegada, com un valor polític. La seva publicació, en català, al setmanari La Barretina, el 1868, ocasionà la suspensió governativa de la revista.

Defensà sempre la llengua catalana, bé que la seva obra en català es limità a la traducció de La fuggitiva de Tommaso Grossi (La noia fugitiva, 1834), poema, i al discurs presidencial dels jocs florals de Barcelona, el 1864, a la restauració dels quals (1859) havia contribuït decisivament, i participà de manera indirecta però activa en el moviment cultural català del seu temps.

La seva cantata Il regio imeneo, al·lusiva a les noces d'Isabel II, amb música de Marià Obiols, fou la que inaugurà el teatre del Liceu el 4 d'abril de 1847. L'any següent va escriure Corona artística del Gran teatro del Liceo.[2] Va escriure llibrets d'òpera, com Arnaldo de Erill, musicat per Nicolau Guanyabens el 1859.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Premis i fites
Precedit per:
'
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla X

electe
Succeït per:
Gaietà Vidal i de Valenciano