Joni Mitchell
.jpg)
Joni Mitchell (originàriament Roberta Joan Anderson, nascuda el 7 de novembre de 1943, a Fort Macleod, Alberta) és una cantant i pintora canadenca. Inicià la seva carrera musical a l'oest del Canadà i a Toronto, relacionant-se posteriorment amb tot el moviment folk de Nova York de mitjans dels anys seixanta.
Biografia
[modifica]Mitchell va començar a cantar en petits locals de Saskatoon (Saskatchewan) i a tot l'oest del Canadà, abans de passar als nightclubs de Toronto (Ontario). El 1965 es va traslladar als Estats Units i va començar a fer gires. Algunes de les seves cançons originals (Urge for Going, Chelsea Morning, Both Sides, Now, The Circle Game) van ser interpretades per altres cantants de folk, cosa que li va permetre signar amb Reprise Records i gravar el seu primer àlbum, Song to a Seagull, el 1968.[1]
Establerta al sud de Califòrnia, Mitchell va ajudar a definir una època i una generació amb cançons populars com Big Yellow Taxi i Woodstock. El seu àlbum Blue de 1971 se cita sovint com un dels millors àlbums de tots els temps; va ser classificat com el 30è millor àlbum mai realitzat a la llista dels "500 millors àlbums de tots els temps" de la revista Rolling Stone el 2003,[2] ascendint al número 3 de l'edició del 2020.[3] El 2000, The New York Times va escollir Blue com un dels 25 àlbums que representaven "moments decisius en la música popular del segle XX".[4] El 2017, NPR va classificar Blue en el número 1 en una llista dels millors àlbums fets per dones.[5] El cinquè àlbum de Mitchell, For the Roses, es va publicar el 1972. En aquella època va començar a explorar idees melòdiques d'influència més jazzística, a través de textures pop exuberants, a Court and Spark, del 1974, amb els èxits radiofònics Help Me i Free Man in Paris,[6] que es va convertir en el seu àlbum més venut.
Cap al 1975, el rang vocal de Mitchell va començar a passar de mezzosoprano a contralt.[7][8][9] Durant els anys setanta, va ampliar el seu camp d'interesos musicals, dirigint el seu treball vers el pop i el jazz, convertint-se en una de les cantants i compositores més respectades del final del segle xx. Les seves composicions distintives per a piano i guitarra també es van fer més harmòniques i rítmiques a mesura que fusionava el jazz amb el rock and roll, el R&B, la música clàssica i els ritmes no occidentals. A finals dels anys setanta, va començar a treballar amb destacats músics de jazz com Jaco Pastorius, Wayne Shorter, Herbie Hancock i Pat Metheny, així com Charles Mingus, que li va demanar que col·laborés en els seus últims enregistraments.[10] Més tard es va dedicar al pop i a la música electrònica, i també a la protesta política. El 2002 va ser guardonada amb el premi Grammy a la carrera artística en la 44a edició dels premis Grammy.[11]
El març de 2015, Mitchell va patir una ruptura d'aneurisma cerebral,[12] que la va obligar a sotmetre's a teràpia física[13] i participar en la rehabilitació diària.[14] Mitchell va fer la seva primera aparició pública després de l'aneurisma quan va assistir a un concert de Chick Corea a Los Angeles l'agost de 2016.[15] Va fer algunes altres aparicions,[16][17] i el novembre de 2018 David Crosby va dir que estava aprenent a caminar de nou.[18]
Mitchell és l'única productora acreditada a la majoria dels seus àlbums, inclòs tot el seu treball als anys setanta. Crítica amb la indústria musical, va deixar de fer gires i va publicar el seu 17è i, segons sembla, últim àlbum de cançons originals el 2007. Mitchell ha dissenyat la majoria de les seves pròpies portades d'àlbums, descrivint-se com una "pintora descarrilada per les circumstàncies".[19]
El 28 de gener de 2022, Mitchell va exigir a Spotify que retirés les seves cançons del seu servei en solidaritat amb el seu amic Neil Young, que va eliminar les seves cançons de la plataforma en protesta contra la desinformació sobre la COVID-19 al popular podcast The Joe Rogan Experience allotjat per Spotify.[20] Va escriure al seu lloc web: "Les persones irresponsables estan difonent mentides que estan costant la vida a la gent. Em solidarizo amb Neil Young i les comunitats científiques i mèdiques mundials en aquest tema".[21][22]
Discografia
[modifica](amb la posició a les llistes dels Estats Units)
Àlbums
[modifica]- Song to a Seagull (conegut com a Joni Mitchell) (1968) #183
- Clouds (1969) #31
- Ladies of the Canyon (1970) #27
- Blue (1971) #15
- For the Roses (1972) #11
- Court and Spark (1974) #2
- Miles of Aisles (en vivo) (1974) #2
- The Hissing of Summer Lawns (1975) #5
- Hejira (1976) #13
- Don Juan's Reckless Daughter (1977) #25
- Mingus (1979) #17
- Shadows and Light (en viu) (1980) #38
- Wild Things Run Fast (1982) #25
- Dog Eat Dog (1985) #63
- Chalk Mark in a Rainstorm (1988) #45
- Night Ride Home (1991) #41
- Turbulent Indigo (1994) #47
- Taming the Tiger (1998) #75
- Both Sides Now (2000) #66
- Travelogue (2002)
- Shine (2007)
Recopilacions
[modifica].png)
- The World of Joni Mitchell (1972) (només a Austràlia i Nova Zelanda)
- Hits (1996) #161
- Misses (1996)
- The Complete Geffen Recordings (inclou 4-CD amb material de l'època 1982-91) (2003)
- The Beginning of Survival (2004)
- Dreamland (2004) #177
- Starbucks Artist's Choice (2004)
- Songs of a Prairie Girl (2005) (Remasterizat)
- River: the Joni letters per Herbie Hancock(2008))
Singles
[modifica]- "Night in the City" (1968)
- "Chelsea Morning" (1969)
- "Big Yellow Taxi" (1970) #67
- "Carey" (1971) #93
- "You Turn Me On, I'm A Radio" (1972) #25
- "Free Man in Paris" (1974) #22
- "Help Me" (1974) #7
- "Big Yellow Taxi (live)" (1975) #24
- "In France They Kiss On Main Street" (1975) #66
- "Coyote" (1976)
- "Off Night Backstreet" (1977)
- "The Dry Cleaner from Des Moines" (1979)
- "Why Do Fools Fall In Love" (1980)
- "Chinese Cafe/Unchained Melody" (1982)
- "(You're So Square) Baby, I Don't Care" (1982) #47
- "Good Friends" (1985) #85
- "My Secret Place" (1988)
- "Snakes and Ladders" (1988) #32
- "Come in from the Cold" (1991)
- "How Do You Stop" (1994)
- "Big Yellow Taxi" (remix) (1996) #39 (dance charts)
Guardons
[modifica]
Premis Grammy
[modifica]*Encara que oficialment és un disc d'Herbie Hancock, Mitchell també va rebre un Grammy per la seva contribució vocal a l'àlbum.
Referències
[modifica]- ↑ «The Independent». [UK], 10-08-2007 [Consulta: 11 febrer 2017]. Arxivat 31 de maig 2020 a Wayback Machine.
- ↑ «The Rolling Stone 500 Greatest Albums of All Time (Blue is listed at No. 30)». Rolling Stone. Arxivat de l'original el 23 juny 2008. [Consulta: 21 febrer 2011].
- ↑ «The 500 Greatest Albums of All Time: 50–1». Rolling Stone, 22-09-2020. Arxivat de l'original el 24 setembre 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- ↑ ; Strauss, Neil; Ratliff, Ben; Powers, Ann «Critics' Choices; Albums as Mileposts in a Musical Century». The New York Times, 03-01-2000 [Consulta: 17 desembre 2009]. Arxivat 31 de maig 2020 a Wayback Machine.
- ↑ Tsioulcas, Anastasia. «The 150 Greatest Albums Made By Women». National Public Radio, 24-07-2017. [Consulta: 4 setembre 2017].
- ↑ Ankeny, Jason. «Court and Spark» (en anglès). All Music Guide. Arxivat de l'original el 31 de maig 2024. [Consulta: 10 octubre 2021].
- ↑ Montagne, Renee «The Music Midnight Makes: In Conversation With Joni Mitchell». NPR, 09-12-2014 [Consulta: 11 febrer 2017]. Arxivat 11 de febrer 2017 a Wayback Machine.
- ↑ Pleasants, Henry. «Three Throats». Windsor Star, 01-02-1978. Arxivat de l'original el 11 febrer 2017. [Consulta: 11 febrer 2017].
- ↑ Hopper, Jessica «Joni Mitchell: The Studio Albums 1968–1979». Pitchfork, 09-11-2012 [Consulta: 2 abril 2015]. Arxivat 22 de desembre 2021 a Wayback Machine.
- ↑ «Joni & Jazz». SFJAZZ Blog, 28-01-2015. Arxivat de l'original el 11 febrer 2017. [Consulta: 11 febrer 2017].
- ↑ «Joni Mitchell». Grammy Awards, 14-05-2017 [Consulta: 11 octubre 2017]. Arxivat 31 de maig 2020 a Wayback Machine.
- ↑ Billboard staff (May 29, 2015). «Joni Mitchell Suffered a Brain Aneurysm: Sources». Billboard. Arxivat de l'original el May 30, 2015.
- ↑ «Joni Mitchell has made 'remarkable progress', says lawyer». BBC News, 07-07-2015. Arxivat de l'original el November 17, 2015. [Consulta: 29 novembre 2015].
- ↑ «Joni Mitchell 'making progress' says friend Judy Collins». BBC News, 20-10-2015. Arxivat de l'original el October 30, 2015. [Consulta: 31 octubre 2015].
- ↑ «Joni Mitchell attends gig as she continues recovery from aneurysm». The Guardian, 22-08-2016. Arxivat de l'original el March 16, 2017. [Consulta: 16 març 2017].
- ↑ Stutz, Colin; Halperin, Shirley. «Joni Mitchell, escorted by Cameron Crowe, attends Clive Davis Pre-Grammy Gala», 12-02-2017. Arxivat de l'original el March 29, 2017.
- ↑ Shanahan, Mark «Joni Mitchell makes rare public appearance at James Taylor show in Los Angeles». The Boston Globe, 04-06-2018. Arxivat de juny 5, 2018, a Wayback Machine.
- ↑ LeDonne, Rob «David Crosby: 'I think right now, it's worse than the 60s'». The Guardian, 15-11-2018. Arxivat de novembre 15, 2018, a Wayback Machine.
- ↑ «I sing my sorrow and I paint my joy». The Globe and Mail, 08-06-2000. Arxivat de l'original el 31 maig 2020. [Consulta: 19 juliol 2015].
- ↑ «Joni Mitchell wants songs off Spotify in Covid row» (en anglès). BBC News, 29-01-2022. Arxivat August 15, 2022[Date mismatch], a Wayback Machine.
- ↑ Sherwood, Harriet «Joni Mitchell joins Neil Young's Spotify protest over anti-vax content». The Guardian, 29-01-2022. Arxivat de setembre 28, 2022, a Wayback Machine.
- ↑ Mitchell, Joni. «I stand with Neil Young!». jonimitchell.com, 28-01-2022. Arxivat de l'original el January 29, 2022.
Enllaços externs
[modifica]