Leptictidium tobieni

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Leptictidium tobieni
Eocè mitjà
Il·lustració d'una dent molar de L. tobieni
Il·lustració d'una dent molar de L. tobieni

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Infraclasse: Eutheria
Ordre: Leptictida
Família: Pseudorhyncocyonidae
Gènere: Leptictidium
Espècie: L. tobieni
Nom binomial
Leptictidium tobieni
Petita mostela gràcil de Tobien
Von Koenigswald i Storch, 1987

Leptictidium tobieni és una espècie de mamífer extint de l'Eocè d'Alemanya. És la més gran de les vuit espècies del gènere Leptictidium, amb els ossos llargs de les extremitats entre un 9% i un 15% més llargs que els de L. nasutum. L'holotip és un esquelet complet i perfectament preservat d'un exemplar adult, provinent del jaciment de Messel, que correspon al Lutecià (un estatge de l'Eocè).[1][2] També n'hi ha un paratip; un exemplar incomplet i mal conservat que es troba al Reial Institut Belga de Ciències Naturals. Té la mandíbula relativament robusta, cosa poc habitual al gènere Leptictidium. En canvi, les premolars i molars estan encara més atrofiades que a l'espècie L. nasutum. Wighart von Koenigswald i Gerhard Storch el descrigueren i li donaren nom l'any 1987. El classificaren dins el grup dels proteuteris, un tàxon «calaix de sastre» que agrupava moltes espècies diferents de mamífers insectívors. Tanmateix, més endavant es descobrí que els proteuteris són un grup artificial[3] i els leptíctids foren reclassificats en un ordre propi.

Descobriment i etimologia[modifica | modifica el codi]

L. nasutum és conegut a partir d'un holotip, consistent en un esquelet d'adult molt ben conservat, que és custodiat a les col·leccions del Hessisches Landesmuseum Darmstadt (Alemanya). Un altre exemplar, fragmentari i mal conservat, es troba a Bèlgica, al Reial Institut Belga de Ciències Naturals.[1] Els fòssils provenen del jaciment de Messel, que correspon a l'Eocè mitjà i es troba a l'estat de Hessen (Alemanya).[4] El 1987, Storch i Von Koenigswald descrigueren l'esquelet com a una espècie nova, Leptictidium nasutum, que s'unia a les dues espècies de Leptictidium que es coneixien aleshores. El nom genèric Leptictidium fa referència al seu aspecte físic («petita mostela gràcil»), mentre que el nom específic tobieni és en honor del 75è aniversari de Heinz Tobien, descriptor del gènere Leptictidium i impulsor de la investigació al jaciment de Messel durant la dècada del 1960.[1][5]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Sense comptar la cua, L. nasutum era un 33% més gran que L. auderiense i un 12-14% més gran que L. nasutum. Fins i tot si es tenen en compte les espècies del Carcí (L. ginsburgi i L. sigei[6]), L. tobieni és l'espècie més gran del gènere Leptictidium. Com les altres espècies del gènere, la seva morfologia indica una locomoció molt especialitzada. Els turmells i l'articulació iliosacra tenien una fixació bastant laxa, mentre que la pelvis tenia una unió flexible amb només una vèrtebra sacra. Tenia les potes anteriors petites i les potes posteriors grans, especialment a l'extrem distal (el més allunyat del cos). Estudis de l'estructura òssia han revelat informacions contradictòries: d'una banda sembla que les articulacions de les potes eren massa febles per suportar el xoc de salts repetits, però de l'altra banda és evident que els peus allargats no estaven adaptats per córrer, sinó per saltar. Mentre que alguns paleontòlegs sostenen que Leptictidium era un animal corredor, altres el consideren un saltador: la manera de desplaçar-se d'aquest euteri continua sent un tema controvertit.[7]

El maxil·lar inferior de L. tobieni és relativament robust, tot i que té les dents premolars i molars més atrofiades que L. nasutum. El mesostil ben desenvolupat i la disposició transversal de les molars superiors són altres trets característics d'aquesta espècie que serveixen per distingir-la a primera vista de L. nasutum.[1] De fet, el mesostil[8] de L. tobieni és el més gran de totes les espècies del gènere, i a les molars M1 i M2 és gairebé tan gran com el paracon i el metacon. A diferència de la feble dentadura premolar i molar, les dents anteriors de L. tobieni són relativament fortes. La primera dent canina destaca tant per la longitud com per l'alçada.[1]

Les premolars molariformes són una característica del gènere Leptictidium en general que queda molt marcada a les P4 de L. tobieni. A la P4 i l'M3, que tenen un precingúlid llarg i sòlid, el paracon i el metacon són de mida similar i estan separats per un solc profund. Les cúspides del talònid no estan aplanades, mentre que la conca del talònid sobresurt més a la part lingual (interior). A l'M1 i l'M2, la cresta obliqua s'estén fins a la part posterior del trigònid. Com totes les espècies del seu gènere, L. tobieni tenia amples espais buits al davant de la renglera premolar, mentre que les premolars posteriors, en canvi, es tocaven.[1]

En comparació amb L. nasutum, les premolars tenen una longitud molt similar, però eren més amples a L. tobieni. Quant a l'M1, L. tobieni tenia un lleuger avantatge pel que fa a la longitud, però la diferència era més gran quant a l'amplada. Finalment, l'M3 també era lleugerament més gran en L. tobieni. En general, la dentadura de L. tobieni era més semblant a la de L. nasutum que a la de qualsevol altra espècie de Leptictidium. Els caràcters comuns inclouen la fusió de l'entocònid i l'hipoconúlid, la P1 caniniforme, la C1 i la P1 dotades d'arrels robustes, l'orientació transversal de la vora del paracònid i la feblesa de les dents premolars i molars en comparació amb la resta de dents.[1]

Comparació dels espècimens[modifica | modifica el codi]

Aquesta taula compara les dimensions dels espècimens de L. tobieni (mides en mil·límetres).[1]

Gerhard Storch fou un dels dos descriptors de L. tobieni.
espècimen HLMD Me
8011a
I. R. Sc. N. B.
M1475
Crani 101,1 -
Cap+tronc 375 -
Cua 500 -
Húmer 45,7 46,6
Cúbit 51,2 -
Radi 37,0 36,2
Pelvis 85,7 (82)
Fèmur 84,8 (82)
Tíbia 91,6 90,5
Peroné 86,6 -
Calcani 26,7 25,4
Neurocrani 42,2 42,5
Alçada del maxil·lar
inferior sota l'm2
9,0 9,5
Alçada de la
branca mandibular††
29,2 28,5

Des de la vora davantera de l'òrbita.
†† A sobre de l'incisura praeangularis.

Comportament[modifica | modifica el codi]

Basant-se en el comportament d'animals vivents similars, és bastant probable que L. tobieni fos un animal diürn. Es creu que podria haver tingut un costum particular a l'hora de caçar: crear caminets a la jungla on habitava. S'hauria dedicat a recórrer-los diverses vegades al dia, caçant les preses que hi trobava i apartant qualsevol objecte que li obstaculitzés el pas. Mantenir els caminets descoberts hauria estat d'una importància capital, car eren la seva via de fugida en cas que un depredador l'ataqués.[9]

Com que les cries eren molt vulnerables als depredadors, és probable que nasquessin molt desenvolupades i que es tornessin independents quan encara eren bastant joves. A partir del comportament de les musaranyes elefant actuals es pot suggerir la possibilitat que les cries de Leptictidium sortissin aviat a caçar amb la seva mare i que aprenguessin a distingir les preses llepant la boca de la mare quan aquesta acabava de caçar un animal, per tal conèixer el gust dels aliments.[10]

S'han trobat fòssils de Leptictidium perfectament conservats a Messel. Les marques del pèl s'han preservat, igual que els continguts de l'estómac, que mostren que eren omnívors que s'alimentaven d'insectes, llangardaixos i petits mamífers.[9][11] Tanmateix, els espècimens de Leptictidium amb continguts estomacals no pertanyen a L. tobieni. L'holotip de l'espècie tenia trossos de fulles i bastanta sorra a l'abdomen, però no es pot determinar amb certesa si fou l'animal el que s'empassà aquests continguts o si hi foren dipositats després de la seva mort.[1]

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Aflorament al jaciment de Messel
Article principal: Jaciment de Messel

L. nasutum és conegut del jaciment de Messel,[2] que durant l'Eocè es trobava en una regió coberta per boscos subtropicals. La temperatura del planeta augmentà des del principi de l'Eocè i, gràcies a la humiditat i les temperatures càlides, gran part del continent europeu estava coberta de vegetació. Quan es formaren els dipòsits del jaciment de Messel, l'àrea en què es troba estava situada 10° més al sud que avui en dia.[12]

La regió que actualment és Alemanya es trobava en una zona volcànicament activa durant l'Eocè. Es pensa que el jaciment de Messel podria ser l'antiga ubicació d'un llac volcànic saturat de CO2. Periòdicament, el llac hauria alliberat el gas que contenia, creant un núvol mortal que hauria asfixiat els animals de les rodalies. Això explicaria el gran nombre d'espècies no aquàtiques que s'han trobat a l'antic fons del llac del jaciment de Messel.

En aquests boscos frondosos, L. nasutum compartia hàbitat amb animals com ara Godinotia, Pholidocercus, Palaeotis o Propalaeotherium. També hi havia depredadors: Asiatosuchus, Lesmesodon o la formiga gegant de Messel.[13] El depredador principal era Gastornis, un ocell carnívor de gairebé dos metres d'alçada.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 von Koenigswald, W. i Storch, G.. «Leptictidium tobieni n sp., ein dritter Pseudorhyncocyonide (Proteutheria, Mammalia) aus dem Eozän von Messel» (en alemany). Cour. Forsch.-Inst. Senckenberg, 91, 16-03-1987, pàg. 107-116.
  2. 2,0 2,1 «An annotated taxonomic list of the Middle Eocene (MP 11)» (en anglès). Cour. Forsch.-Inst. Senckenberg, 252, 09-12-2004, pàg. 95-108.
  3. McKenna, M. C.. «Molecular and morphological analysis of high-level mammalian interrelationships». A: Patterson, C.. Molecules and morphology in evolution: conflict or compromise?. 2a edició, il·lustrada (en anglès). Cambridge University Press, 1987, p. 78. ISBN 9780521338608. 
  4. Von Koenigswald, Storch et al., pàg. 258
  5. Tobien, H.. «Insectivoren (Mammalia) aus dem Mitteleozän (Lutetium) von Messel bei Darmstadt» (en alemany). Wiesbaden: Notizbl. hess. Landesamt. Bodenforsch., 90, 1962, pàg. 7-41.
  6. Mathis, C.. «Quelques insectivores primitifs nouveaux de l'Eocène supérieur du sud de la France» (en francès). Bulletin du Muséum national d'histoire naturelle de Paris, 11, 1989, pàg. 33-64.
  7. «Leptictidium» (en neerlandès). Kenozoicum.nl, 2007. [Consulta: 30 desembre 2007].
  8. Mesostil: Prominència accessòria de la muralla externa d'una dent molar inferior.
  9. 9,0 9,1 Haines, Tim. «New Dawn». A: Walking with Beasts (en anglès). Londres: BBC Books, 2001 [Consulta: 30 desembre 2007]. 
  10. BBC. «Leptictidium» (en anglès). ABC, 2001. [Consulta: 20-01-2008].
  11. Von Koenigswald, Storch et al., pàg. 72
  12. Von Koenigswald, Storch et al., pàg. 7
  13. Lutz, H.. «Eine neue Unterfamilie der Formicidae aus dem mittel-eozänen Ölschiefer der "Grube Messel" bei Darmstadt (Deutschland, S-Hessen)» (en alemany). Senckenbergiana Lethaea, 67, 1986, pàg. 177-218.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Obra col·lectiva sota la direcció de von Koenigswald, W. i Storch, G.. Messel : la mémoire de la nature (en francès, traduït de l'original alemany messel: ein pompeji der paläontologie). París: Éditions du Seuil, 1998. ISBN 2-02-033825-4.