Lionel Hampton

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLionel Hampton
Lionelhampton.jpg
Biografia
Naixement Lionel Leo Hampton
20 d'abril de 1908
Louisville
Mort 31 d'agost de 2002(2002-08-31) (als 94 anys)
Nova York
Causa de mort Insuficiència cardíaca
Lloc d'enterrament cementiri Woodlawn
Altres noms Хэмп
Безумный Лайонел
Grup ètnic Afroamericà
Educació Universitat del Sud de Califòrnia
USC Thornton School of Music Tradueix
Activitat
Ocupació Director d'orquestra
Període d'activitat 1927 –
Partit polític Partit Republicà dels Estats Units
Gènere artístic Swing, Big Band i mainstream jazz Tradueix
Instrument Vibràfon
Discogràfica Decca Records i Audio Fidelity
Artistes relacionats Duke Ellington, Count Basie, Cab Calloway
Premis

IMDB: nm0359019 Musicbrainz: 17cf2413-99c1-441d-ba92-700e811daf56 Songkick: 487577
Modifica les dades a Wikidata

Lionel Hampton (Louisville, Kentucky, 20 d'abril de 1908-Nova York, Nova York, 31 d'agost de 2002) fou un vibrafonista, pianista, bateria, cantant i director estatunidenc de blues.

Hampton va ser el primer vibrafonista de jazz i una de les seves grans figures des dels anys trenta. El seu estil és fonamentalment el del jazz clàssic, o mainstream jazz, amb forts vincles amb el jazz de les big bands i amb el swing.

Es feu famós en l'orquestra de Benny Goodman, de la qual formà part de 1936 a 1940. En aquesta orquestra tocava generalment el vibràfon o la bateria, sempre amb un desbordant swing, que provocava grans aclamacions del públic. Per aquesta època enregistrà importants discs de jazz al front d'orquestres d'estudis compostes per seleccionats musics procedents dels conjunts d'Ellington, Basie o Calloway. Entre els discs importats que gravà, cal assenyalar els que contenen Whoa babe, On the sunny side of street, Shoe shiner's drag, etc.

El 1940 se separà de Goodman per formar la seva pròpia orquestra, malgrat que molt circumstancialment. L'orquestra de Hampton assolí un èxit mundial enorme i el seu director fou per un temps l'eix de la vertadera música de jazz. La seva orquestra fou qualificada d'"huracà del swing" pel ritme trepidant que aconseguia transmetre a la sala. Com en les antigues i primerenques bandes de Nova York, al final del concert el director feia baixar els músics a la sala per mesclar-se amb els espectadors, que corejaven amb palmes i seguien el ritme, mentre el director executava infinitat de fantasies, com, per exemple, simular el ritme de la bateria sobre la calvície d'un espectador, ballar, etc.

A voltes, els músics sortien al carrer i s'agrupaven al seu voltant els curiosos i aficionats. Una vegada de nou a l'escenari, repetien incansablement, corejats pel públic, el riff o tonada de la peça, fins que Hampton acabava amb un extraordinari solo de bateria i un salt gimnàstic inconcebible.

La personalitat d'aquest músic és polifacètica: el mateix tocava el vibràfon, que la bateria o el piano. La seva simpatia i desbordant personalitat eren els principals ingredients del seu èxit, ja que resultava difícil a l'espectador, per reservat que fos, mantenir-se serè davant de la seva irresistible personalitat i ritme sobrecollidor. D'altra banda, va saber envoltar-se d'excel·lents músics, entre els quals s'ha de destacar el pianista Milton Buckner, els saxofonistes Herschel Evans, Illinois Jacquet i Arnett Cobb i els trompetes Ernie Royal, Cat Anderson i Walter Williams, entre d'altres.

De les peces de gran èxit d'orquestra, potser la més popular i un número sensacional sigui Flying home, que va aconseguir extraordinari èxit pels països de tot el món.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lionel Hampton Modifica l'enllaç a Wikidata