Llúpol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Llúpol
Planta masculina
Planta masculina
Pinyes de llúpol
Pinyes de llúpol

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Rosales
Família: Cannabaceae
Gènere: Humulus
Espècie: H. lupulus
Nom binomial
Humulus lupulus
L.
Sinònims

Humulus americanus Nutt. Humulus cordifolius Miq.

El llúpol (Humulus lupulus) és una planta que pertany al gènere Humulus dins la família Cannabaceae, que va ser cultivada pels romans, i també als segles VIII, IX i X. El seu nom prové del llatí. El terme "Humulus" significa terra i "lupulus" , lupo (llop), que es pot considerar que prové del seu caràcter salvatge. En català, el llúpol també es coneix pels noms de boca de llop, esparga, espàrgol, espàrrec bord, herba cervesera, cervesina, escanyapoll o vidàrria.[1]

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

El llúpol és originari de zones temperades septentrionals d'Europa, Àsia i Amèrica, i creix de forma silvestre a boscos humits. Es cultiven exclusivament els peus femenins a països de clima temperat, principalment a Alemanya, la República Txeca, Europa septentrional, Nord-Amèrica, la Xina i Xile. Importada a altres parts del món per la producció de cervesa, pot trobar-se naturalitzada. Es troba dispersa per tota la Península Ibèrica, però és més freqüent a la part nord. Als Països Catalans en estat silvestre només es troba en la meitat nord de Catalunya, en la vegetació de ribera adjacent als rius que baixen dels Pirineus.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

És una planta enfiladissa perenne (encara que sigui perenne, cada any la part aèria s'asseca a la tardor i l'òrgan de supervivència és un rizoma), dioica, proveïda de rizomes groguencs, dels quals surten tiges de fins a 6 o 10 m de longitud, buides, verdes i amb pèls bifurcats sobre els nervis, que sobresurten. Les fulles verd pàl·lid, de fins a 17.5x18.5 cm, generalment oposades, poques vegades alternades, àmpliament cordades a la base. Tenen forma palmatilobada, amb 3 o 5 lòbuls i el seu marge incís dentat, amb les dents obtuses i mucronades; a la base té dos estípules membranoses, lanceolades i bífides. Les flors són unisexuals i apareixen reunides en inflorescències. Les masculines són d'un color groc-verdós i es troben ramificades a les axil·les de les fulles, amb bràctees membranoses que es van fent més petites cap a l'extrem; consta de 5 peces que protegeixen els 5 estams. I, les femenines també apareixen en inflorescències a les axil·les, amb forma de cons, tenen un ovari, que acaba en dos estigmes filiformes, protegit pel periant. El fruit és un aqueni globulós, més o menys sèssil, recobert pel periant, que té nombroses glàndules que segreguen substàncies aromàtiques. Floreix del juny al setembre.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

La droga, o òrgan de la planta que té utilitat medicinal, està constituïda pels cons o estròbils femenins, els quals es recol·lecten a la tardor i s'assequen amb calor sec. També, les glàndules resinoses que recobreixen les bràctees de les inflorescències femenines formant un altra droga vegetal anomenada lupulí. Però, també, el fruit i els seus pèls són utilitzats com a droga. Les fulles joves són utilitzades en l'alimentació i per donar un aroma únic i deliciós.

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Les propietats terapèutiques del llúpol es troben involucrades en diversos aparells de l'organisme, principalment el seu oli essencial, les oleoresines amargues i els flavonoides. Destaquen les seves accions hipnosedants, espasmolítiques, amargo-aromàtiques i hormonals. Prevé algunes malalties nervioses, alteracions del estómac, en les relacions sexuals, s'està estudiant com un anticancerós del càncer de mama, contra els cucs intestinals, afeccions de la pell i dolors reumàtics.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Efectes adversos i/o tòxics[modifica | modifica el codi]

En dosis usuals el llúpol és ben tolerat. Pot provocar nàusees i vòmits en altes dosis. La manipulació de plantes de llúpol pot causar al·lèrgies respiratòries. El mircens contingut en l'oli fresc de llúpol ha estat considerat com a agent sensibilitzant, en tant que el pol·len és causant de dermatitis de contacte. El llúpol provoca efectes similars al Cànnabis però de menor intensitat (alegria, mareig, son). Altes dosis administrades per via injectable a animals provoquen efectes soporífers intensos seguits de mort, mentre que l'administració crònica provoca pèrdua de pes seguida també de la mort de l'animal.

Contraindicacions[modifica | modifica el codi]

Tumors hormonodependents i hiperestrogenisme. Els pacients amb síndrome depressiu tampoc han d'ingerir llúpol, ja que l'efecte sedant pot incrementar-ne els símptomes. Pel que fa a l'embaràs i la lactància es desconeixen possibles interrelacions.

Ús etnomedicinal i popular[modifica | modifica el codi]

El llúpol ha estat utilitzat tradicionalment com a planta tranquil·litzant. De fet, un dels remeis tradicionals per conciliar el son consistia a dormir a sobre d'un coixí ple de fulles d'aquesta planta.

L'ús popular d'infusions d'estròbils de llúpol són recomanades com a sedants, hipnòtiques, antiespasmòdiques digestives, diürètiques, reguladores, i per a l'ejaculació precoç i el priapisme (erecció permanent). S'empraven per combatre herpes, escorbut, paràsits i en digestions lentes o doloroses.

El suc espremut és emprat com a purgant.

En ús extern, serveix per a infeccions cutànies com èczemes, herpes, furóncols i úlceres. Les pomades amb llúpol també tenen utilitats analgèsiques i antial·lèrgiques.

Conreu[modifica | modifica el codi]

Es considera que els llocs de clima límit (pel fred) per al conreu de la vinya són els adequats per al llúpol. Necessita una gran estructura per tal que s'enfilin les plantes. Abans de la mecanització la collita que es fa al setembre demanava molta mà d'obra. Les varietats conreades es reprodueixen exclusivament per via vegetativa. A Catalunya es conrea comercialment a l'Alt Camp.[2]

Usos[modifica | modifica el codi]

Les resines del llúpol contenen àcids que afavoreixen l'activitat del llevats en el procés de fermentació de la cervesa. El gust que dóna el llúpol a la cervesa varia d'acord amb les varietats conreades i la manera de procedir. Si es bullen les pinyes amb la cervesa donarà un gust amargant si s'afegeix el llúpol més tard donen més aroma i menys amargor.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Veny, Joan. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes. vol.8. L'Abadia de Montserrat, 2006, p. 173. ISBN 8484157938. 
  2. «Cervesa entre vinyes». Reus Directe, 04/04/2012. [Consulta: 8/7/2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Castroviejo et al.,Flora iberica (1980-2008). CSIC. Madrid. Consultable
  • Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos (2007). Catálogo de plantas medicinales. CGCOF. Madrid
  • Vanaclocha, B. & Cañigueral, S. (2003). Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, 4a Edició Barcelona.
  • European Scientific Cooperative on Phytotherapy (2003). ESCOP monographs: the scientific foundation for herbal medicinal products. ESCOP. Exeter. ESCOP.
  • Blumenthal, M. (1998). The complete German Commission E monographs: therapeutic guide to herbal medicines. American Botanical Council. Boston.
  • Bruneton, J. (2000), Plantas tóxicas : vegetales peligrosos para el hombre y los animales.Ed. Acribia. Zaragoza.
  • Starrgrove, M.B. (2008). Herb, nutrient and drug interactions: clinical implications and therapeutic. Ed. Elsevier. St Louis.
  • Alonso, J.R. Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos, 2a. ed. Ed. Corpus. Buenos Aires, 2004. ISBN 978-987-20292-3-4.
  • Lee W. Janson, Ph.D.; Brew Chem 101; Storey Publishing; ISBN 0-88266-940-0 (paperback, 1996)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llúpol