Lluís Via i Pagès

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Lluís Via)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLluís Via i Pagès
Lluis Via 0926.JPG
Biografia
Naixement 1870
Vilafranca del Penedès
Mort 1940 (69/70 anys)
Barcelona
Formació Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació Poeta i escriptor
Modifica les dades a Wikidata

Lluís Via i Pagès (Vilafranca del Penedès 1870Barcelona 1940). Poeta, narrador, periodista i traductor. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres, fou director i redactor de la revista Joventut (1900-1906), fundada per membres de Setmana Catalanista, adherits a Unió Catalanista, que reuní intel·lectuals del moviment modernista i defensors del catalanisme.

Va col·laborar a les revistes La Renaixença, El Poble Català, Gent Nova, i La Novel·la d'Ara. Va ser un estudiós de l'obra d'Apel·les Mestres i va prologar la novel·la Solitud de Víctor Català. És autor de relats de temàtica castellera.[1]

A la seva obra s'hi pot trobar la influència de Joan Maragall. Per a ell la naturalesa és tan important que tota la seva poesia n'és plena. Amic de mossèn Cinto Verdaguer, van fer plegats diverses excursions pel Montseny.

Traduí per primera vegada, conjuntament amb Oriol Martí, els contes complets de Perrault, publicats amb il·lustracions d'Apel·les Mestres; així com dos autors en auge en el seu temps, el poeta italià Lorenzo Stecchetti i el dramaturg francès Edmond Rostand.[2] Traduí al castellà obres d'Àngel Guimerà (Jesús de Nazaret (1895) i El alma muerta (1913)); i, el 1899, Cyrano de Bergerac de Rostand (amb Oriol Martí i Emili Tintorer).[2] També versionà al castellà Antonio y Cleopatra de Shakespeare (amb Oriol Martí i Salvador Vilaregut).[2]

Obres[modifica]

  • Impressions i records (1899)
  • Fent camí (1903)
  • Estels (1907)
  • Del cor als llavis (1910)
  • De lluny i de prop (1911)
  • Cullita (1916)
  • Llavor dispersa (1918)
  • A mitja veu (1920)
  • La taverna dels desanimats (1925)

En 1926, va acabar i estrenar l'obra "Per dret diví" d'Àngel Guimerà.

Obres presentades als Jocs Florals de Barcelona[3]

  • Festa Major (1898) (2n Accèssit del Premi del Consistori a la millor composició en prosa)
  • Capvespral (1919) (1r Accèssit a la Flor Natural)
  • Una gesta. De la meva vida (1919).
  • Eva eterna (1919).
  • Lluna de gener (1919).
  • Esplai (1919).
  • Núvol de pas (1919).
  • Vers la pau dels cims (1919).
  • Amor i orgull (1919).
  • Cor de dona (1919).
  • Suprema amor (1919).
  • Revelació (1919, 1922 i 1926).
  • L'estel (1922).
  • La instancia fervent (1922).
  • La dolça quexa (1922) (1r Accèssit a la Flor Natural)
  • Roser de tres branques (1922)
  • El fals menyspreu (1926) (1r Accèssit a la Flor Natural)
  • Les dues finestres (1926) (1r Accèssit a l'Englantina d'or)
  • Sonets eròtics (1926) (Premi extraordinari dels Mantenidors)
  • La profecia (1926)
  • Himne i pregària (1927)


Premis i fites
Precedit per:
Cosme Parpal i Marquès
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla VI

1923-1940
Succeït per:
Manuel Riu i Riu

Referències[modifica]

  1. Foren editats, amb una nota biogràfica, per Joan Cuscó i Clarasó al llibre: Quatre relats de nou. La festa i els castells en la literatura modernista de Lluís Via i Pagès. (2002).
  2. 2,0 2,1 2,2 Diccionari de la traducció catalana - 2011
  3. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques

Bibliografia[modifica]