Lluís Arnau i Palomar
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 4 maig 1870  Barcelona |
| Mort | 16 febrer 1899 (28 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | empresari, compositor, pianista |
| Professors | Josep Maria Ballvé i Freixa, Anselm Barba i Balansó, Isaac Albéniz i Pascual, Joan Baptista Pujol i Riu, Felip Pedrell i Sabaté, Cosme Ribera i Miró i Charles-Marie Widor |
 | |
Lluís Arnau i Palomar (Barcelona, 4 de maig de 1870[1] - Ibídem, 16 de febrer de 1899[2]) fou un compositor i pianista català.[3]
Fou fill de Lluís Arnau i Ferrer, d'Ulldecona, i de Maria Cinta Palomar i Casado, de Tortosa.[1] Estudià solfeig i piano amb Josep M. Ballvé i Anselm Barba a l'escolania de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona.[4] Amplià els estudis musicals a Barcelona amb Isaac Albéniz, Joan Baptista Pujol (piano), Felip Pedrell (harmonia i composició), Cosme Ribera. Posteriorment fou subvencionat per l'Ajuntament de Barcelona per a viatjar a París[5] i fer estudis de perfeccionament amb Charles-Marie Widor.[6] També fou alumne de l'Escola Municipal de Música de Barcelona.[7] Durant els darrers anys es dedicà a l'ensenyament. El seu fons de partitures es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on foren lliurats per la seva família.
Es va casar amb Isabel Pons i Ferré, nascuda a Reus, el 19 de gener de 1898.[8] Varen tenir un fill, de nom Lluís Maria Arnau de Pons. Lluís Arnau i Palomar va morir el 16 de febrer de 1899 a Barcelona, de pulmonia gripal segons el registre de defunció.[2]
Els seus manuscrits, entre els que queden des d'exercicis d’harmonia, esborranys o simplement motius, fins obres totalment acabades, es troben a la Biblioteca de Catalunya i indiquen la precocitat d’Arnau. La seva obra va ser admirada no només a Catalunya sinó a França i Hispanoamèrica. La seva mort va truncar una vocació musical que, a jutjar per la obra que es coneix podria haver tingut cert relleu en el s.XIX espanyol.
Composició i producció[modifica]
Compositor prolífic malgrat la seva curta vida, amb una producció determinada per la música de cambra, piano i cançó com molts catalans durant del s.XIX. La producció musical d’Arnau, tal com s’ha senyalat, està dedicada al piano i a la cançó, encara amb dos estils que semblen seguir estètiques diferents; mentre en el piano mostra una línia clarament "chopiniana" i dins del pianisme del primer romanticisme, en la cançó la seva inspiració va ser indubtablement Puccini; en els dos casos l’obra d’Arnau es distingeix per un gran interès melòdic i per la bellesa de la seva textura harmònica, pel que va ser molt valorat, com el que demostren les nombroses edicions realitzades per la casa Alier, Puyol, o Quinzart de París i les transcripcions de les seves obres per orquestra. A començaments de la decàda de 1890, amb només 20 anys, va cridar poderosament l’atenció amb obres com Aquelarre, Canto árabe, Marcha India o Baciar, i aviat aquesta última, així com Che cosa Dio, o les seves Seis mazurkas per a piano, van arribar a popularitzar-se i van merèixer els elogis de Massenet i Cesar Cui.
Les obres de piano, especialment les seves mazurkas, revelen una composició pensada pel concert i no tant per cambra, amb un estil internacional sense referències hispàniques o catalanes; totes elles amb una estructura ternària típica de la mazurka, A-B-A, tenen el mateix tipus i forma d’indicacions agògiques que les Mazurkas de Chopin i fins i tot conserven certs elements típics de la mazurka "chopiniana" com és el començament de la primera en l’acord de la dominant. També utilitza tonalitats difícils d’interpretar al piano, així com una escriptura complexa, per exemple en la separació dels dits, llunyana de lo requerit per la música de cambra. Sens dubte l’element estètic més destacat és la gran riquesa cromàtica en la seva harmonia, especialment en les número 2 i 4, i la gran riquesa harmònica, si bé tot el que és dins d’una música del primer romanticisme. En definitiva, les Sis Mazurkas recorden les formes dels grans del piano romàntic i són dignes d’aparèixer en el repertori pianístic, malgrat de quant hi hagi dins d’aquestes una tendència “neo”. Aquest mateix esperit està present en la resta de la seva obra- així en Papillons o María-, encara sense un llenguatge tan complexe i per això més pròximes a la cambra que era el gran impulsor del piano al s.XIX espanyol.
El segon nucli del seu treball està dedicat a la cançó, gènere de gran importància en la Catalunya de finals del s.XIX i començaments del s.XX, però també en aquest cas amb clares diferències respecte la cançó catalana del moment i, amb una inspiració totalment diferent de les obres per piano. Tant en Carmen o Baciar, com en Confidencias, és clara la inspiració en l’estil de moda llavors, que era Puccini; en altres casos, com en Canzone del Nord, l’estil és més com a Tosti; resulta significatiu que el poeta quasi únic dels seus textos sigui l’italià Angelo Bignotti, de qui es conserva alguna carta en el seu llegat, el que situa la producció d’Arnau lluny del nacionalisme que pertanyeria per cronologia i del ús del català i dels poetes catalans com era normal llavors. L’element definidor de les seves cançons és el caràcter operístic més que de lieder o cançó, sortint-se de la cançó de cambra i intimista i exigint una veu de moltes facultats. Les seves obres estan escrites per una soprano gairebé mezzo i requereixen gran extensió. Les seves cançons són d’una estructura senzilla, d’un clar silabisme sense decoracions i amb la força expressiva basada basada en la successió d’una intervàl·lica en la que de nou desempenyen un paper decisiu el cromatisme i els salts melòdics; l’acompanyament té també importància i interès i fins i tot és de gran complexitat en obres com Las Golondrinas o Sospiri.
Obra[modifica]
|
|
|
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1870, llibre 2n, pàgina 185, número de registre 2339.
- ↑ 2,0 2,1 «Registre de Defuncions 1899. núm 2430 jutjat Universitat.». Arxiu Municipal de Barcelona. Defuncions., 16-02-1899. [Consulta: 3 abril 2019].
- ↑ Casares Rodicio, Emilio (dir.). Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. [Madrid]: Societat General d'Autors i Editors, 1999. ISBN 84-8048-303-2.
- ↑ Gran Enciclopèdia de la Música, vol. 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999. ISBN 84-412-0232-X.
- ↑ Diccionario enciclopédico de la música, vol. 2. Barcelona: Central Catalana de Publicaciones, [s.a.], p. 89.
- ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear, vol. IX. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 47. ISBN 84-297-4700-1.
- ↑ Ricart i Matas, J. Diccionario biográfico de la música. Barcelona: Editorial Iberia, 1966, p. 51.
- ↑ Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1898, número de registre 212.
Bibliografia[modifica]
- CASARES RODICIO, Emilio <<Arnau Palomar, Lluís>>, Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid: SGAE, 1999-2002, vol.1, p. 696-697.