Magraner

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuMagraner modifica
Punica granatum modifica
Pomegranate fruit.jpg
La magrana, fruit del magraner
Dades
Font demagrana modifica
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN63531 modifica
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreMyrtales
FamíliaLythraceae
GènerePunica
EspèciePunica granatum modifica
Linnaeus
Nomenclatura
EpònimGranada modifica

El magraner (Punica granatum) és un arbre conreat pel seu fruit, la magrana o mangrana. Procedent del nord d'Àfrica i d'Àsia occidental, el magraner és freqüent a Catalunya (llevat de les comarques pirinenques) i al País Valencià. Plantat en horts i jardins, està assilvestrat en zones del litoral, sobre marges i zones pedregoses. Pertany a la família de les Lythraceae i al gènere Punica, del qual solament hi ha dues espècies: Punica protopunica de l'illa de Socotra i Punica granatum de la Mediterrània i sud-oest d'Àsia.

Etimologia[modifica]

Punica, nom antic de la regió on es trobava Cartago, i granatum, granat, que té grans. El mot magrana també ve del llatí malum granatum, poma granada, que té grans, i magraner és un derivat de magrana amb el sufix -er. Punica, el nom del gènere, establert per Linné, prové del fet que aquests arbres eren originaris d'aquesta regió africana.[1]

Morfologia[modifica]

Magraner a la tardor al poble de Tavertet

És un arbre caducifoli, dens, que arriba fins als 5 metres d'alçària, de capçada irregular. De fulles simples, oposades, peciolades, oblongues, enteres, lluents, glabres i caduques, amb espines. Les flors, dites balàusties o badocs, apareixen de maig a agost, són flors solitàries, aïllades, de 3 a 4 cm, vermelles, grosses i vistoses. Calze en forma d'urna carnosa, obert a manera d'estrella de 5 a 7 puntes. Entre cada dos dels seus lòbuls neix un pètal vermell, de forma arrodonida i molt prim. Els pètals constitueixen la corol·la vermella. Androceu amb nombrosos estams amb els filaments vermells i les anteres grogues. El gineceu presenta un ovari ínfer que en madurar dona lloc a la magrana, de 5 a 9 cm, fruit comestible, singular dins el regne vegetal, la magrana és del tipus en balàustia, és un fruit gros, globós i indehiscent que quan és madur es clivella i s'obre de manera irregular. El fruit té una coberta coriàcia que va des de colors grocs a vermells. Aquest embolcall està format pel pericarpi i les parets del receptacle i té moltes llavors, cadascuna envoltada d'una polpa molt sucosa, translúcida, vermella o rosada. És un fruit sec que conté llavors carnoses.[2]

El fruit: la magrana[modifica]

Magrana oberta
Detall del calze d'una magrana

Fruit de 7 a 12 cm de diàmetre de forma arrodonida i hexagonal, amb una gruixuda coberta i moltes llavors. La part comestible són les llavors i l'embolcall que les envolta. Maduren a la tardor, de setembre a novembre a l'hemisferi nord, sovint el contrast entre la sequera de l'estiu i les fortes pluges de la tardor esquerda el fruit de les magranes i diversos fongs les fan malbé. Collides es poden assolellar dos dies per facilitar la conservació.[2] Als Països Catalans es sol cullir després del 4 d'octubre:

« Per Sant Francesc,

la magrana dolça és.[1]

»

Conreu[modifica]

És un dels conreus fruiters més antics. És una planta exigent en calor a l'estiu, en canvi a l'hivern, sense fulles, pot resistir fins als 11º sota zero.[3][cal citació] També és molt resistent a la sequera, però necessita regadiu, suporta un cert grau de salinitat, per donar bones produccions. S'adapta a tota mena de terres. Les feines de conreu, llaurar, desherbatge, esporga, aclarida de fruits, collita, són les normals en fructicultura. Per l'alta necessitat de calor n'és molt habitual el cultiu a Elx i en general a la zona sud del País Valencià.

Varietats[modifica]

Al País Valencià, les varietats més famoses són dolces: n'és la més valorada la «mollar d'Elx». També són preades la «mollar de València» i la «tendral de Xàtiva».

Usos[modifica]

Farmacologia[modifica]

Magraner

L'escorça de l'arrel i ocasionalment del tronc contenen alcaloides derivats de la piperidina, sobretot les peletierines i derivats de la tropinona, sobretot pseudopeleiterina. Contenen sals minerals i abundants tanins (com l'el·lagitanina). L'escorça dels fruits conté abundants tanins.

S'ha fet servir com a vermífug, tot i que de vegades causa intolerància. S'utilitza també com a antidiarreic, antihemorràgic. Tradicionalment s'utilitzava per a abaixar la febre en processos gripals i contra les angines inflamatòries. Té acció antihelmíntica i és especialment eficaç per a combatre les tènies. Segons la dosi, provoca paràlisi o la mort de la tènia. També té acció astringent, antidiarreica i antihemorràgica.

L'escorça de l'arrel i del tronc presenta toxicitat per la presència d'alcaloides. Pot causar nàusees, vòmits, vertigen i problemes en la visió. S'ha d'evitar en casos de gastritis, úlcera gastroduodenal, durant l'embaràs i la lactància.

Gastronomia[modifica]

Amanida verda amb rosbif, grans de magrana i suc de llimona

És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s'empra sovint en la preparació de postres; és molt vistosa: proporciona un toc elegant a l'amanida de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. N'és un exemple la copa de magrana amb tarongina i gelat de iogurt[4] i magrana amb vi dolç.[5] Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades.

Tot i perdre popularitat a la fi del segle xx, ha tornat com a ingredient de cuina creativa. Així es pot preparar en amanida, afegint els grans de magrana a amanides verdes[6] o amanides a base de patata, mongeta blanca o cigrons. Combina bé amb fruita seca, com els pinyons, les pipes de gira-sol i el tofu. Pot donar un toc de color i sabor com a guarnició de carns i peixos.

Al Pròxim Orient (Síria, Líban) els grans de magrana s'utilitzen tradicionalment per a farcir aus i també per a elaborar el mahumara, una salsa elaborada que té com a ingredients principals pebrots rojos i nous, o el fesenjan, a base de fruita seca (ametlles, panses) fregida, ceba i carn de pollastre. A Túrquia i Afghanistan s'en fa nar ekşisi, una salsa o condiment.

A l'Índia els grans de la magrana serveixen per a preparar chutneys, o es dessequen per utilitzar-los com a condiment en certs curris.

El suc de la magrana és la granadina, molt popular a l'Àfrica del Nord i als països de l'Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d'alguns còctels.

Jardineria[modifica]

Bonsai de magraner

El magraner també es fa servir en jardineria, com a arbust natural o en forma de bonsai.

Simbolisme de la magrana[modifica]

  • Els jueus creuen que és un símbol de veritat, ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torah. Per això apareix en decoracions religioses cristianes (que van heretar aquesta connotació) i es menja en nombroses celebracions gregues.
  • Persèfone menja una magrana i això li impedeix escapar de l'Hades per sempre.
  • És un dels símbols de la dea Hera.
  • A Armènia, Java i la Xina representa la fertilitat.
  • Simbolitza el poder, ja que, oberta, té forma de corona. Per això els egipcis eren enterrats amb magranes i figuren en les representacions hebrees dels seus reis.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Zurriaga, Ferran «El magraner: La tradició perduda». Mètode, 07-07-2011 [Consulta: 25 desembre 2019].
  2. 2,0 2,1 Guerau d’Arellano Vilanova, Cristòfol. «magraner». A: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera [Consulta: 25 desembre 2019]. 
  3. The Pomegranate. Ali Sarkhosh and Jeff Williamson.
  4. Receptes de cuina - La magrana
  5. Fàbrega, Jaume. «Magrana amb vi dolç». A: Les postres i els pastissos de l'àvia : més de 300 receptes de coques, pastissos, galetes, pastes, cremes, bunyols, gelats, postres, confitures y refrescos. 1. ed. Valls, Tarragona: Cossetània Edicions, 2005. ISBN 84-9791-091-5. 
  6. Espai de cuina - Amanida de magrana

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]