Museu Agbar de les Aigües

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióMuseu de les Aigües
Amargos-Cornella-EstacioAigues-2555sh.jpg
L'edifici modernista de Josep Amargós
Dades
Tipusmuseu
edifici Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació2004
Governança corporativa
Seu 

Lloc web[1]

El Museu de les Aigües és un museu contemporani dedicat a l'aigua, que vol promoure'n el coneixement i els valors des d'una experiència vital, d'aprenentatge i lúdica. Està ubicat a la Central Cornellà d'Aigües de Barcelona, a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).

Aquest equipament va obrir les seves portes a l'any 2004, per iniciativa de la Fundació Agbar amb l'objectiu de donar a conèixer el valuós patrimoni industrial que hi té Aigües de Barcelona des del 1909. El Museu té el seu origen en l'imponent edifici Amargós i Samaranch i en la maquinària, tant antiga com actual, que a dins s'hi allotja. Un patrimoni que Aigües de Barcelona i els seus treballadors han conservat en un estat excepcional durant més d'un segle.

El Museu de les Aigües és un espai viu, amb una oferta d'exposicions i d'activitats que reconeix la diversitat de públics. Des que es va obrir, la solidesa i la qualitat dels programes educatius del Museu han fidelitzat el públic escolar de totes les edats, així com el públic familiar i adult. La programació sociocultural inclou activitats de dinamització del patrimoni (visites teatralitzades, tallers, concerts, ...) i de divulgació de l'aigua (cicles de cinema, música i arts escèniques, espectacles científics, ...), així com una consistent programació digital que utilitza diferents formats (visites virtuals, videojocs, realitat augmentada, videos, projectes...) i vincula l'aigua a diverses temàtiques (gestió, salut, canvi climàtic, benestar, tecnologia...).

L'any 2019 es va urbanitzar el jardí del Museu, que es va convertir en un paisatge industrial singular on s'estableix una simbiosi entre la tecnologia, la natura i l'art. Amb aquesta mirada es va reconstruir la Cascada Gaudí, una obra iniciàtica de l'arquitecte modernista construïda inicialment a la Casa Vicens de la Vila de Gràcia de Barcelona.

Breu història[cal citació][1][modifica]

La companyia posa aquest espai a disposició de la ciutadania com a museu, però la instal·lació industrial de la que parlem continua, encara avui i en aquest precís instant, funcionant. Aquesta instal·lació és una central de captació i bombament i rep el nom de la Central Cornellà.[2]

Central Cornellà no és ni la primera ni la única central de la companyia, tampoc és l'únic conjunt d'edificis modernistes ben conservat, però, la combinació de la seva qualitat arquitectònica i estètica, el seu estat de conservació excepcional i la seva importància estratègica per la ciutat la converteixen en un bé patrimonial excepcional.

L'aqüífer del riu Llobregat és l'origen i la raó de ser d'aquesta estació d'extracció i bombament d'aigua.

El primer pou que la companyia obre a Cornellà per extreure l'aigua fou anomenat Fives-Lille, l'aigua extreta s'emmagatzemava a un petit dipòsit que tenia una capacitat de 450 m3 (es troba darrere de la cúpula circular que es veu a l'altra banda del jardí). A mesura que la demanda d'aigua augmentava, es van anar construint més pous fins els 12 que hi ha avui.

Però, com l'aqüífer no és infinit i la demanda d'aigua continuà creixent al llarg del segle XX, el 1954 es van començar a explotar també les aigües superficials del riu Llobregat amb la construcció de l'Estació de Tractament d'Aigua Potable de Sant Joan Despí. En aquell moment el dipòsit circular, amb una capacitat de 2000 m3 , substitueix l'anterior.

El dipòsit actual, en funcionament des de 2003 i amb una capacitat de 15.000 m3 respon a l'increment de la demanda d'aigua a Barcelona. Aquest, però, no s'ha d'associar a un consum major per individu sinó al creixement de la població i les necessitats de l'àrea metropolitana i la vida moderna (rentadores, rentavaixelles, usos industrials, etc.).

El fet que la Central Cornellà sigui avui dia una indústria en funcionament fa del Museu un exemple de patrimoni històric ben conservat i alhora actiu, que s'ha sabut adaptar als nous temps. La maquinària original que avui forma part de l'exposició permanent del museu s'ha preservat pràcticament intacta gràcies al bon ofici i la perseverança dels professionals els responsables d'Aigües de Barcelona al llarg d'un segle.

La Central Cornèllà és una referència dins del patrimoni europeu de l'aigua i indisutrial, per un fet singular i pràcticament únic: més d'un segle després de la seva construcció, la planta continua fent la mateixa funció per a la qual es va construir, la captació d'aigua de l'aqüífer del Llobregat i la seva impulsió a la xarxa de l'àrea metropolitana de barcelona passa pel sistema d'implusió de la Centralla Cornellà, cosa que la fa una instal·lació estratègica.

L'edifici Amargós i Samaranch[cal citació][3][modifica]

L'exposició permanent del Museu Agbar de les Aigües s'ubica a l'interior de l'edifici modernista projectat per l'arquitecte Josep Amargós i Samaranch (1848-1919) a Cornellà de Llobregat. El rigor constructiu i la cura pel detall són probablement les característiques fonamentals de les tres naus projectades per l'arquitecte Josep Amargós i Samaranch el 1905, i inaugurades el 1909. La raó de ser d'aquest edifici respon a la voluntat d'Aigües de Barcelona de crear la central elevatòria d'aigua potable més eficient.

Cadascuna de les naus conserva actualment una mostra representativa i en perfecte estat de la instal·lació hidràulica de vapor originària.

L'edifici està construït en maó vist (i massís, molt diferent dels maons que s'utilitzen actualment) i bigues de ferro, materials molt relacionats amb aquest estil arquitectònic i amb l'arquitectura fabril (industrial) de l'època. També mereixen atenció els grans finestrals de ferro forjat o l'ús de la teula per a la cobertura de l'edifici. A l'interior, tres naus alberguen els tres tipus de maquinària diferents. Aquesta estructura interior es reflexa en la façana: observant-la els serà fàcil delimitar cadascuna de les naus. En un origen cada espai tenia una entrada independent, tot i que finalment quedaren comunicades també per l'interior.

L'arquitectura modernista també es pot apreciar en les antigues cases dels treballadors i en la xemeneia, de 50 metres d'alçada.

L'exposició permanent[cal citació][4][modifica]

Actualment, l'edifici d'Amargós acull l'exposició permanent del Museu, que ofereix una mirada pluridisciplinària de l'aigua (tecnològica, científica, històrica i ambiental), i que combina el patrimoni industrial amb elements audiovisuals i interactius.

L'interior de les tres naus d'aquest edifici, que reben el nom de Sala de Calderes, Sala de l'Electricitat i Sala de Màquines, ens descobreix un patrimoni industrial de primer ordre: la instal·lació hidràulica de vapor, destinada a produir l'energia necessària per moure les bombes del pou Fives Lille, i les grans bombes d'impulsió, encarregades de fer arribar l'aigua a totes les aixetes.

  • Sala de les Calderes: es conserven dues de les calderes originals. En un principi n'hi havia sis, quatre de les quals foren desmantellades quan ja no va caler vapor a la central, cap als anys 40. S'escalfava aigua convertint-la en vapor (a una pressió superior a l'atmosfèrica). El combustible utilitzat era carbó que s'introduïa al fogar, on es cremava. Les flames escalfaven un conjunt de tubs per on circulava l'aigua, aquesta es convertia en vapor que ascendia fins al col·lector. A la caldera podem veure diferents indicadors: un tub exterior de vidre davant del col·lector per visualitzar el nivell d'aigua que hi ha a dins, i els manòmetres per mesurar la pressió de vapor (en Kg/cm2). Quan faltava pressió a la caldera, els fogoners havien d'afegir més carbó per augmentar la producció de vapor. El vapor abandonava la caldera a través dels tubs de presa, de formes corbes per a suportar els efectes de dilatació i compressió provocats pels canvis de temperatura. Aquest vapor s'utilitzava per moure diverses màquines, a les sales que es troben a banda i banda d'on som ara. A una banda les màquines que generaven l'electricitat per als pous i, a l'altra, les bombes que impulsaven l'aigua extreta dels pous cap a la ciutat.
  • Sala de l'Electricitat: El vapor produït a les calderes es conduïa per tubs subterranis fins aquest cilindre. Al seu interior, la pressió del vapor feia moure un pistó provocant un moviment endavant i enrere de la biela, aquesta barra que poden veure aquí. Gràcies a la manovella, aquest moviment lineal es transformava en circular i es feia girar també el volant d'inèrcia. 10 tones de ferro colat que giraven a una velocitat de 110 revolucions per minut! El volant estava connectat a la dinamo, una bobina formada per làmines de coure i envoltada per un anell d'electroimants que creaven un camp magnètic molt potent. Quan girava la bobina, tallava les línies del camp magnètic generant electricitat (uns 220 kW de potència, 400 volts).
  • Sala de màquines (o sala de bombes): L'any1909 des de la Central no es distribuïa l'aigua directament a les cases sinó que s'envia a dos dipòsits d'alçada, el d'Esplugues i el de Sant Pere Màrtir. En aquell moment, com es pot veure a la foto de l'entrada, hi havia dos grups elevadors accionats amb vapor i quedava espai reservat per a un 3er grup. Actualment, podem observar una de les dues bombes antigues en perfecte estat de conservació, i en el lloc de la segona, a l'esquerra i centre de la sala, es veuen les bombes actuals. Com ja han deduït, funcionen amb electricitat. La capacitat total d'aquestes és de fins a 5000 l/s tot i no necessàriament funcionen constantment ni totes alhora, ja que la seva feina depèn de la demanda. Aquestes màquines poden bombar aigua cap a dipòsits en alçada, cap a una altra central de bombament o directament cap a la població.

L'exposició permanent traça un recorregut per la història de l'abastament a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana a través d'objectes i documents que dialoguen amb mòduls interactius que exemplifiquen invents ideats al llarg del temps per obtenir aigua. A més, s'acosta a les qualitats organolèptiques, a aspectes relacionats amb la higiene i la salut o a la física i la química de l'aigua.

L'any 2010 el museu va ser el primer de l'Estat espanyol que rebé el premi Micheletti Award,[5] considerat un dels màxims guardons europeus de museologia. El jurat va destacar el valor del patrimoni industrial conservat i exposat en paral·lel amb la maquinària actual en funcionament, la dinamització cultural i expositiva del patrimoni, la forta vocació educativa que desenvolupa el Museu Agbar de les Aigües, i la mirada calidoscòpica i rigorosa al voltant de l'aigua des del punt de vista científic, mediambiental, històric, social, ètic i humanista.

Pou Fives Lille[modifica]

El primer pou que Aigües de Barcelona construí a la Central Cornellà, l'any 1905, fou anomenat Fives Lille.

El pou Fives Lille deu el seu nom a l'empresa que el va construir, d'origen francès. Aquest aspecte va quedar reflectit en el seu estil, influenciat per l'arquitectura francesa que l'apropa a l'Art Nouveau, que comparteix amb el Modernisme català, l'ús de formes abstractes i sinuoses, les estructures de ferro i l'ús alguns materials com el vidre. Aquest estil va ser símbol de l'actitud innovadora i de progrés associada a la nova burgesia que s'estava consolidant des del segle xix i a la nova civilització industrial. En aquest context d'innovació i progrés s'emmarca la creació de la Central Cornellà i el pou Fives Lille. D'altra banda, la influència francesa té relació amb l'origen belga d'Aigües de Barcelona (fundada a Liège el 1867), que passaria posteriorment a capital francès i al 1919 a capital espanyol.

Observant l'estructura del pou es veuen clarament dues parts: la part baixa que s'encasta al terreny fins a trobar l'aigua i la part superior, que és la part “humana”, on s'accedeix per al control de l'extracció. Aquesta estructura de dalt s'anomena “en voladís” ja que està subjecta per les cartel·les que es recolzen a la part inferior i sostenen l'habitacle superior.

El pou extreia aigua a una profunditat de 29,70 m mitjançant tres bombes centrífugues. La força centrífuga de la rotació impulsava l'aigua cap a la part superior de la bomba que connecta amb la canonada, on hi havia un colze per desviar l'aigua extreta cap al dipòsit abans d'arribar al motor.

Les bombes tenien una capacitat d'extracció de fins a 450 l/s cadascuna, tot i que no es van fer treballar mai a plena potència per evitar corriments de terra o que s'enterbolís l'aigua. Ja al 1909, eren bombes accionades amb electricitat, tot i que en aquell moment no arribava la xarxa elèctrica a Cornellà. La companyia apostà, a pesar de la dificultat, per aquesta energia més moderna i eficient. I va instal·lar una central elèctrica a l'edifici principal per poder accionar les bombes del pou.

El jardí[modifica]

El museu està envoltat d’uns jardins amb caràcter propi, que compten amb una joia del modernisme: la reconstrucció de la Cascada que s'havia trobat a la Casa Vicens, dissenyada per Antoni Gaudí. Per a la reconstrucció s’han seguit les indicacions del projecte original, afegint un component de sostenibilitat perquè l'aigua sigui reciclada.

El jardí industrial de la Central Cornellà és un bon exemple de conservació dels parcs que originàriament envoltaven alguns recintes fabrils, a fi de proporcionar un entorn de producció racional, estètic i saludable. Hi trobem bàsicament flora autòctona, com els pins, les alzines, els xiprers i els pollancres, així com també arbres fruiters vinculats a la finca agrícola, com les pomeres, els tarongers, els llimoners o les mandariners, i diferents exemplars procedents d'altres regions i de caràcter més ornamental, com l'eucaliptus o el cedre de l'Himàlaia.

Tal com era tradició antigament en moltes finques i habitatges agrícoles, aquesta imponent alzina centenària rep els visitants a l'entrada al recinte. És un arbre propi del clima mediterrani que resisteix bé els períodes calorosos i eixuts de l'estiu; la seva alçària i el fullatge espès proporcionen una ombra agradable i a la vegada és un hàbitat molt important per a diferents espècies animals.

S'hi pot trobar un jardí de papallones ja que un dels efectes del canvi climàtic és l'alteració progressiva del cicle de l'aigua. En les zones temperades del planeta es preveu un augment gradual de les temperatures i una davallada de les precipitacions, fet que comportarà una reducció de la disponibilitat d'aigua per a usos humans i ambientals. L'escalfament global del planeta, però, no només té efectes sobre els recursos hídrics disponibles sinó que va acompanyat d'altres alteracions com

serien les de la flora i la fauna.

Referències[modifica]

  1. Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigau entre dues exposicions (1888-1929) (en català). Madrid: Editorial Marial Pons, 2009. ISBN 8497686713. 
  2. Martín Pascual, Manel Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre dues exposicions, 2009.
  3. «Museu de les Aigues». Ajuntament Sant Cugat, 15-12-2020. [Consulta: 15 desembre 2020].
  4. «Coneix l'espai del Museu de les Aigües». Fundació Agbar, 15-12-2020. [Consulta: 15 desembre 2020].
  5. Premi pel Museu Agbar de les Aigües per la difusió de la cultura de l'aigua

Enllaços externs[modifica]