Möngke
Nom original | (mn) ᠮᠥᠩᠬᠡ (mn) Мөнх |
---|---|
Nom de temple | 憲宗 |
Nom pòstum | 桓肅皇帝 |
Biografia | |
Naixement | 11 gener 1209 (>10 gener 1209) Imperi Mongol |
Mort | 11 agost 1259 (50 anys) Diaoyu Fortress (Dinastia Song del Sud) |
Sepultura | Burkhan Khaldun |
Kagan Imperi Mongol | |
1r juliol 1251 – 11 agost 1259 ← Guyuk – Khublai Khan → | |
Emperador | |
Dades personals | |
Altres noms | Mongka o Mangku, en xinès 蒙哥, en pinyin Ménggē, "Etern"[1] |
Activitat | |
Ocupació | kan |
Família | |
Família | Borjigin |
Cònjuge | Minli Khatun Huolicha Oghul-Khoimish Chubei Yesuder Khatun Qutai qatun |
Fills | Baltu () Minli Khatun Bayalun () Shirin () Shireki () Asutai () Urüng Tash () Minli Khatun Bichihe () |
Pares | Tolui i Sorgaqtani |
Germans | Dumugan Yesubuhua Khublai Khan Hülegü Arig Boke Hududu Bochuo Moge Suigedu Xuebietai |
Möngke[2] (1208 - 1259) fou el quart kakhan dels mongols, net de Genguis Kan,[3] fill de Tului i de Sorgaqtani i germà de Khublai Khan i de Hulegu. Möngke fou un kan auster, disciplinat, vigorós, bon guerrer, intel·ligent, administrador sever i just,[a] que va començar el seu regnat junt amb el seu oncle Batu, que l'havia dut al tron.[b] Quan Batu va morir (probablement el 1255), Möngke esdevingué el sobirà absolut.
Durant el seu regne va prohibir dictar exempcions d'impostos en els territoris dels ulus (feus dels prínceps) i va prohibir igualment partir la recaptació entre el feu i l'imperi. El kagan va afavorir els nestorians (la seva mare era nestoriana) i el kerait Bolghai, un nestorià, fou nomenat camarlenc.[4] També fou favorable al budisme i al daoisme; el 1251 va nomenar un delegat daoista a la cort, Li tcheng tch'ang, i també un mestre de budisme, Na-mo.[5] El 1255 Möngke va assistir a Karakoram a una sessió contradictòria entre el budista Na-mo i monjos taoistes[6] i el 1256 es va celebrar a la cort una mena de concili budista. Sembla que en aquest moment ja havia optat pel budisme com a religió preferent.
Biografia
[modifica]Guyuk va morir segons les fonts xineses entre el 27 de març i el 24 d'abril i la regència va passar a la seva vídua Oghul Qaïmich que volia fer atribuir el tron a un dels prínceps de la línia d'Ogodei, Chiramon (nebot de Guyuk) o encara millor al fill que ella havia tingut amb Guyuk, de nom Qutcha.[c] Però el deganat de la casa genguiskhànida el tenia Batu Khan de la línia Jotxida, que volia excloure a la branca d'Ogodei, i es va aliar amb la vídua de Tului, Sorgaqtani. Aquesta va convèncer fàcilment Batu de fer elegir Möngke.
El kuriltai per l'elecció de kagan es va fer presidit per Batu, al seu campament d'Alaqmaq, al nord del riu Issiq Qul, el 1250. Els representants de les branques d'Ogodei i Txagatai no van assistir a la reunió o els que hi van anar la van abandonar abans de l'elecció; així la decisió quedava en mans de les branques de Djoci i Tului. Elegit Möngke com estava previst, les branques absents es van negar a ratificar l'elecció i reconèixer al nou kagan al·legant que l'assemblea s'havia fet molt lluny dels llocs sagrats genguiskhànides i havia estat incomplerta. Batu va convocar llavors un segon kuriltai més complet a la regió sagrada a la vora de l'Onon o del Kerulen, i va convidar les branques refractàries a assistir-hi, però totes les requisitòries van rebre un complet refús. Batu va seguir endavant i el seu germà Berke fou encarregat d'organitzar el kuriltai a Koda'a-aral o Köto'ü-aral, a la vora del Kerulen. Els representants de la branca d'Ogodei van protestar i igual Yissu Magu, cap de l'ulus de Txagatai, que donava suport als ogodeïdes. Però Berke va fer proclamar a Möngke com a kagan l'1 de juliol de 1251,[7] amb 43 anys, i l'imperi va passar així de la branca d'Ogodei a la de Tului. La seva mare Sorgaqtani, va morir poc després, el febrer de 1252.
Aquest virtual cop d'estat fou possible per la debilitat dels prínceps odogaïdes, tots joves, i per la influència de Batu com a degà del Genguiskhànides i cap de la branca major. Però això trencava la legitimitat i els perjudicats no s'hi podien conformar. Finalment Chiramon va decidir anar al kuriltai per fer homenatge al nou kagan però en realitat per intentar una sorpresa i destronar a Möngke, però el complot fou descobert i les forces de Chiramon foren desarmades i els consellers com Qadaq, Tchinqai[d] i alguns altres, executats. Chiramon i els prínceps de la seva branca foren arrestats. La regent Oghul Qaimich, que no havia afavorit l'elecció de Möngke i aquest l'odiava[e] fou despullada per ser interrogada i després tancada dins d'un sac i tirada al riu Kerulen on es va ofegar (en una data entre maig i juliol del 1252).[8] Khublai, el germà gran de Möngke, va salvar a Chiramon, i se'l va emportar a l'exèrcit a la Xina, però no va poder impedir que el kagan fes ofegar finalment a Chiramon. El jove Qutcha, el més jove dels fills de Guyuk, fou deportat a un districte a l'oest de Karakorum. Qada'an s'havia sotmès espontàniament a Möngke i fou perdonat però es va haver d'erigir en instrument de la venjança del kagan contra el governador Eldjigidai a Pèrsia. També es va salvar Qaidu i se'ls va permetre conservar l'ulus d'Ogodei a la zona del riu Iemil. Finalment Möngke va fer matar el kan de l'ulus de Txagatai, Yissu Mangu, que havia donat suport als ogodaïdes, i el va substituir per un altre príncep de la mateixa casa, Kara Hulagu, i després per la vídua d'aquest, la princesa Orghana (1252). Büri, un altre net de Txagatai, fou enviat a Batu khan, que el va fer matar en revenja per una ofensa que li havia fet en la campanya d'Europa.
Les campanyes de Khublai i Hülegü
[modifica]Els Song havien ofert als mongols més resistència de l'esperada, El general xinès Meng Kong (mort 1246) havia reconquerit la vila de Siang-yang que dominava el curs mitjà del Han (1239) i els va disputar durant temps el Sichuan central o Chengdu, que encara que fou dues vegades pels mongols no el van poder dominar fins al 1241.
El 1251 Möngke va nomenar al seu germà Khublai com a governador de les parts conquerides de la Xina i poc després li va donar com a feu el Honan.[f] Khublai es va rodejar de funcionaris xinesos i especialment el conseller Yao Chu, que havia estat el seu mestre de xinès breument quan era jove. Va fer esforços per restaurar l'agricultura al Honan, arruïnada per la guerra, i va repartir llavors i eines als pagesos, transformant als soldats tanmateix en pagesos.
En 1252 Möngke va encarregar una campanya dirigida pel seu germà Hülegü contra els nizaris[9] El 1253 Möngke va fer un kuriltai a les fonts de l'Onon i va decidir que el seu germà petit Hulagu aniria a acabar la conquesta de Pèrsia sotmetent el califat abbàssida de Bagdad i la Mesopotàmia, i quan acabés aniria a Síria per establir un nou khanat a la regió: l'Ilkhanat; i Möngke en persona amb l'altre germà, Khublai, aniria a la Xina per activar la guerra contra la dinastia Song.
Abans d'atacar als Song de front, per ordre de Möngke, Khublai els va rodejar i, amb la cooperació del general Quriyangqatai (en persa Ouriyanqadai) fill del general Subotai, va sortir de Shensi (octubre del 1252), va travessar el Sichuan i va entrar a Yunnan, que era un regne particular des del segle viii, el Nan Chao o Ta-li en xinès, habitat per la raça lo-lo (tais). Khublai va ocupar la capital Ta-li i Chan-chan (Yu-nan-fu o potser Ping ting hiang) on s'havia refugiat el rei, que els xinesos anomenaven Tuan Hing-tche (1253). Aquest rei va poder restar al tron com a maharajà, però amb un administrador mongol al seu costat, càrrec que va recaure en el xinès pro mongol Lieu Che-tchong; el país fou dividit en districtes mongols confiats a prínceps genguiskhànides entre els quals Ugetchi, fill de Khublai, Tugluk, i Essen Timur (aquest darrer fill d'Ugetchi).[10][11] Després el general Uriyangqatai va atacar els tibetans, als qual va forçar a reconèixer el vassallatge mongol.
Hulagu va trigar cinc anys en reunir l'exèrcit, i no va ser fins al 1256 que es va preparar per començar les invasions. Kaykaus II, que acabava de resultar vencedor en el conflicte amb el seu germà Kilidj Arslan IV pel govern del Soldanat de Rum, es va negar a donar suport a Möngke en la conquesta del Califat Abbàssida i l'octubre del 1256 el seu general Baidju el derrotà juntament amb els cristians de l'exiliat Miquel Paleòleg a la batalla d'Aksaray i es va refugiar a Nicea, mentre el seu germà fou proclamat a Kayseri[12] i tota l'Anatòlia esdevingué oficialment sota el govern de Möngke Khan.
El 1257 Uriyangqatai va atacar el regne d'Anam que tenia per capital a Hanoi. Va baixar des del Yunnan a la plana de Tonquín i va saquejar Hanoi el desembre del 1257. El rei d'Anam Tranh Tai Tong es va reconèixer vassall mongol poc després (març del 1258).
El 1258 en un kuriltai celebrat a Mongòlia, Möngke va decidir agafar la direcció de la guerra contra els Song personalment. Amb el principal exèrcit mongol va avançar del Shensi a Sichuan (octubre del 1258) i va conquerir Pao-ning (vers desembre del 1258), però tot i grans esforços no va poder conquerir Diaoyucheng, morir de disenteria, que havia agafat durant el setge (11 d'agost de 1259).[13]
Mentre Möngke moria, Khublai baixava de l'Hopei amb un altre exèrcit i assetjava Wu-tcheu (moderna Wu-tchang) al Yang-tse mitjà, enfront de Han Keu al Hopei; al mateix temps el general Uriyangqatai, que havia tornat des del Tonquín al Yunnan a finals del 1257, va passar al Kwangsi on va atacar Kuei-lin, i va seguir cap a Honan per assetjar Tchang-cha. Així els Song es veien atacats pel nord i el sud. Només la mort de Möngke els va donar un breu respir, ja que Khublai volia tenir les mans lliures per assolir la successió al tron genguiskhànida i va signar una treva amb el ministre song Kia Sseu-tao que establí el Yang-tse de frontera, i llavors va tornar al Hopei amb el seu exèrcit.
Successió i fragmentació de l'Imperi
[modifica]Després que la successió de Möngke es va establir i el seu germà Kublai Khan es va coronar com a Gran Khan, la Guerra Civil Toluida, juntament amb la guerra Berke-Hulagu i la posterior guerra Kaidu-Kublai, van debilitar molt l'autoritat del gran khan sobre la totalitat de l'Imperi mongol, i l'imperi es va fracturar en quatre khanats: l'Horda d'Or a l'Europa de l'Est, el kanat de Txagatai a l'Àsia Central, l'Ilkhanat a l'Iran i la dinastia Yuan a la Xina amb seu a l'actual Beijing, encara que els emperadors Yuan tenien el títol nominal de khagan de l'imperi.
Notes
[modifica]- ↑ D'Ohsson diu que va fer pagar totes les taxes que romanien impagades
- ↑ Rubrouck situa la frontera entre Batu i la resta de l'Imperi a la part de l'Ala-tau, al nord de l'Issiq Qul, i considera que Batu i Möngke formaven virtualment una diarquia i, segons deia el kagan, els dos miraven en la mateixa direcció; però en tot cas la decisió final estava en mans de Möngke, que era prou autoritari per saber imposar-se a Batu si calia
- ↑ Aquest fill era molt jove i la seva elecció era improbable
- ↑ El primer preceptor de Guyuuk i el segon el seu camarlenc kerait
- ↑ "Dona més vil que una gossa" li fa dir Guillaume de Rubrouck
- ↑ En aquell moment el Honan tenia una extensió superior a la moderna província i abraçava tot el territori entre el riu Groc i el Yang-tse i anava per l'oest fins als 110 graus est, i a més el districte de Kong-tc'ang al alt Wei, a l'actual Kansu
Referències
[modifica]- ↑ M. Pelliot, Sur quelques mots d'Asie Centrale, J. A., 1913
- ↑ «Möngke». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 25 juliol 2024].
- ↑ «Möngke». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ M. Pelliot, Chrétiens d'Asie Centrale et d'Extreme Orient
- ↑ Chavannes, Inscriptions et pièces de chancellerie chinoises, 1904
- ↑ Bazin, Recherches sur les ordres religieux chinois, J.A., 1856
- ↑ Saunders, John Joseph. The History of the Mongol Conquests (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2001, p.100. ISBN 0812217667.
- ↑ Broadbridge, Anne F. Women and the Making of the Mongol Empire. Cambridge: Cambridge University Press, 2018, p. 218-219 (Cambridge Studies in Islamic Civilization). ISBN 978-1-1086-3662-9.
- ↑ Baumer, Christoph. The History of Central Asia (en anglès). vol.3 The Age of Islam and the Mongols. Bloomsbury Publishing, 2016, p. 96. ISBN 9781838609405.
- ↑ Chavannes, Inscriptions et pieces, pàgines 7 i 31
- ↑ Nan-tchao ye-che, pàgines 110 a 112
- ↑ Jackson, Peter. The mongols and the Latin West: 1221-1405 (en anglès). Pearson Education, 2005, p. 116. ISBN 0582368960.
- ↑ Pow, Stephen «Fortresses that Shatter Empires: A Look at Möngke Khan's Failed Campaign against the Song Dynasty, 1258–1259» (en anglès). Annual of Medieval Studies at CEU. Central European University, 27, 2017, pàg. 102–105.