Novena Croada

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search


Battle icon gladii.svgNovena Croada
EdwardICrusadeMap.jpg
Data 1271-1272
Resultat Victòria mameluca
Novena Croada (Orient Proper)
Novena Croada
Novena Croada
Novena Croada
Coord.: 31° 47′ 0″ N, 35° 13′ 0″ E / 31.78333°N,35.21667°E / 31.78333; 35.21667
Bàndols
Regne d'Anglaterra Regne d'Anglaterra
Regne de Nàpols Regne de Nàpols
Il-khanat Il-khanat
Regne de Xipre Regne de Xipre
Principat d'Antioquia Principat d'Antioquia
Soldanat mameluc del Caire Soldanat del Caire
Comandants en cap
Regne d'Anglaterra Eduard d'Anglaterra
Regne de Nàpols Carles I d'Anjou
Il-khanat Abāqā
Regne de Xipre Hug III de Xipre
Principat d'Antioquia Bohemond VI d'Antioquia
Soldanat mameluc del Caire Bàybars I


La Novena Croada és moltes vegades considerada com part de la Vuitena Croada. Alguns mesos després de la Vuitena Croada, el príncep Eduard d'Anglaterra ( després Eduard I), es va unir a la Croada de Lluís IX de França contra Tunísia, però va arribar al campament francès després de la mort del rei. Després de passar l'hivern a Sicília, va decidir continuar amb la Croada i va comandar els seus seguidors (entre 1000 i 2000), fins a Acre, on va arribar 9 de maig de 1271. L'acompanyava un petit destacament de Bretons i un altre de flamencs, liderats pel Bisbe de Lieja, que abandonaria la campanya a l'hivern davant la notícia de la seva elecció com a nou Papa, Gregori X.

Antecedents[modifica]

Després de la batalla d'Ayn Jalut, les forces dels mamelucs van començar a atacar les possessions cristianes, iniciada el 1261 i sent comandades pel soldà Bàybars I. Cesarea i Arsuf van caure en 1265 i el 1266 totes les ciutats importants de Galilea. El 1268 Bàybars I, el sultà mameluc d'Egipte, es va apoderar de Jaffa i del castell de Beaufort defensat per l'Orde del Temple, reduint el Regne de Jerusalem a una petita franja de terra entre Sidó i Acre, i després va avançar en direcció nord cap al Principat d'Antioquia i l'assetjà (setge d'Antioquia). El 18 de maig les tropes del soldà van obrir esquerda en les muralles per on van entrar els mamelucs en massa.

Un cop conquerit el Principat d'Antioquia, va reduir el Regne de Jerusalem, a una petita franja de terra entre Sidó i Acre. Les forces d'Eduard eren insuficients per forçar una guerra oberta amb els mamelucs, amb la qual cosa la campanya es va reduir a una sèrie de escaramuzas al no poder concretar Eduard una acció conjunta amb els mongols de l'Il-khanat, doncs a pesar que Abaqa va enviar a saquejar la Síria del nord una força de diversos milers de genets, aquests es van retirar davant l'avanç de l'exèrcit mameluc.

Al setembre de 1269, Jaume el Conqueridor va sortir de Barcelona amb la seva armada cap a Terra Santa, però dispersades les seves naus per les tempestes, el rei va haver de desembarcar a Aigüesmortes, prop de Montpeller i només onze naus van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d'Acre dirigides pels fills naturals del rei Ferran Sanxis de Castre i Pere I Ferrandis d'Híxar. L'arribada dels reforços cristians va ser resposta pel soldà Bàybars I amb un atac sobre Acre que va causar moltes baixes en els croats.[1] El rei va haver de renunciar a aquesta nova empresa.

Lluís IX de França, que va organitzar un gran exèrcit croat amb la intenció d'atacar Egipte, es va desviat a Tunísia, on Eduard d'Anglaterra va arribar massa tard per salvar Lluís, que va morir el 1270. Eduard d'Anglaterra va continuar el seu camí a Terra Santa per ajudar a Bohemond VI d'Antioquia davant l'amenaça dels mamelucs a Trípoli i el que quedava del Regne de Jerusalem.

[1] El rei va haver de renunciar a aquesta nova empresa.

Lluís IX de França, que va organitzar un gran exèrcit croat amb la intenció d'atacar Egipte, es va desviat a Tunísia, on Eduard d'Anglaterra va arribar massa tard per salvar Lluís, que va morir el 1270. Eduard d'Anglaterra va continuar el seu camí a Terra Santa per ajudar a Bohemond VI d'Antioquia davant l'amenaça mameluca a Trípoli i les restes del Regne de Jerusalem.

La croada[modifica]

Moviments militars durant la croada

En conèixer la mort de Lluís IX i el final de la seva croada, Baybars reprrendre les seves conquestes, ataca el comtat de Trípoli conquerint Chastel Blanc (febrer de 1271) i el Krak dels Cavallers (8 d'abril), posant setge a Trípoli al maig

Apprenant la mort de Louis IX et la fin de sa croisade, Baybars reprend ses conquêtes, attaque le comté de Tripoli et emporte le château de Chastel Blanc (février 1271) et le Krak des Chevaliers (8 avril), puis assiège Tripoli en mai.[2]

C’est alors que lui parvient l’annonce d’une armée croisée, ce qui l’incite à lever le siège de Tripoli et à conclure une trêve de dix ans avec le comte Bohémond VI de Tripoli. Toutefois, il profite de sa présence au nord de Saint-Jean-d’Acre pour prendre le château teutonique de Montfort le (12 juin).[3]

Eduard d'Anglaterra i Carles I d'Anjou van enviar les seves forces a Acre, capital del Regne de Jerusalem i objectiu de la campanya del soldà Bàybars I. L'exèrcit cristià va arribar en 1271, mentre Bàybars I assetjava Trípoli, l'últim territori del Comtat de Trípoli i per tant ple de desenes de milers de refugiats cristians. Des dels seus bases a Xipre i Acre, Eduard i Carles van aconseguir atacar les línies interiors de Bàybars i trencar el setge.

Tan aviat com Eduard va arribar a Acre, va fer alguns intents de refer l'Aliança Franco-Mongol,[4] enviant una ambaixada a Abāqā l'Il-khan de Pèrsia, un enemic dels musulmans. L'ambaixada va ser dirigida per Reginald Rossell, Godofred de Waus i John of Parker, i la seva missió era obtenir suport militar dels mongols.[5] En una resposta datada el 4 de setembre de 1271, Abagha va acceptar la cooperació i va preguntar en quina data es duria l'atac concertat contra els mamelucs.

L'arribada dels reforços d'Hug III de Xipre va encoratjar Eduard, que va atacar la ciutat de Qaqun, on gairebé perd la vida a mans de la secta dels assassins.[1] A finals d'octubre de 1271, una petita força dels mongols van arribar a Síria i van arrasar la terra d'Alep cap al sud. No obstant això Abagha, ocupat per altres conflictes a Turquestan només podia enviar 10.000 genets mongols sota el Samagar general de l'exèrcit d'ocupació a l'Anatòlia seljúcida, a més de les tropes auxiliars Seljuk. Malgrat la força relativament petita, però, la seva arribada segueix disparat un èxode de població musulmana (que recordaven les campanyes anteriors de Kithuqa) pel sud fins al Caire. No obstant això, els mongols no es va quedar, i quan el líder mameluc Baibars va muntar una contraofensiva des d'Egipte el 12 de novembre, els mongols ja s'havien retirat més enllà del Eufrates.

En l'interí, Baibars va arribar a pensar que hauria un atac combinat per mar i terra a Egipte. Sentint que la seva posició prou amenaçada, es va esforçar per aturar aquesta maniobra mitjançant la construcció d'una flota. Un cop acabada la construcció del parc, més que atacar l'exèrcit croat directament, Baibars intentar aterrar a Xipre en 1271, amb l'esperança de cridar la III de Xipre Hugo (l'import nominal de Rei de Jerusalem) i la seva flota fora d'Acre, amb l'objectiu de conquerir l'illa i deixant Eduard i l'exèrcit croat aïllat a la Terra Santa. Però, en la subsegüent campanya naval de la flota va ser destruïda i els exèrcits Baibars "van ser obligats a tornar.

Després d'aquesta victòria, Eduard es va adonar que per a garantir la resistència a llarg termini era necessari per posar fi als disturbis interns a l'estat cristià, i pel que va haver entre Hugo i els seus cavallers poc entusiasta de la família Ibelín de Xipre. Després de la mediació, el príncep Eduard d'Anglaterra va començar a negociar una treva amb Baibars que va durar onze anys, encara que aquesta negociació gairebé va acabar quan Baibars el va intentar assassinar mitjançant l'enviament d'homes fingint buscar el baptisme com a cristians.Plantilla:Cr Eduard i els seus cavallers van matar personalment als assassins i immediatament van començar els preparatius per a un atac directe a Jerusalem. No obstant això, quan van arribar notícies que Enric III, pare d'Eduard havia mort, es va signar un tractat amb Baibars, permetent a Eduard tornar a casa per ser coronat rei d'Anglaterra el 1272.

Finalment, després d'un any de conflicte, el príncep Eduard va comprendre que amb tan minses forces estava perdent el temps. La Croada va acabar amb la signatura d'una treva per 10 anys el 22 de maig de 1272 en Cesarea. No obstant això, era coneguda per tots la intenció d'Eduard de tornar en el futur al capdavant d'una Croada major i més organitzada, per la qual cosa Baybars va intentar assassinar-ho mitjançant els Hashshashins, un dels quals va apunyalar al príncep amb una daga envenada el 16 de juny de 1272. La ferida no va ser mortal però Eduard va estar malalt diversos mesos, fins que la seva salut li va permetre partir de tornada a Anglaterra el 22 de setembre de 1272.

Conseqüències[modifica]

La pau era mantinguda pels esforços d'Eduard d'Anglaterra, recolzat pel Papa Nicolau IV. L'equilibri que mantenia la regió sota control era fràgil. Aquest equilibri es va ensorrar quan un grup de soldats italians catòlics va degollar a un grup de camperols musulmans i cristians sirians. Quan la història de la matança va arribar a les orelles del soldà egipci al-Àixraf Khalil, immediatament va exigir el cap dels assassins. Agafada enmig de la disputa per la successió del tron de Jerusalem, Acre va dir no al soldanat i l'abril de 1291, la ciutat es va despertar envoltada per més de 200.000 soldats musulmans. La cristiandat va córrer en socors d'un dels seus punts més estratègics a la Terra Santa. Cavallers hospitalers, teutònics i templers, sumats a les tropes angleses i italianes, van partir per defensar el port d'Acre. El 18 de maig, les forces turques i egípcies van prendre oficialment la ciutat. Queia l'últim bastió dels europeus a Terra Santa.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Christopher Marshall, Warfare in the Latin East, 1192-1291, p.28 (anglès)
  2. Grousset 1936, p. 648-651.
  3. Grousset 1936, p. 651-2.
  4. (anglès) Peter Jackson, "Crisis in the Holy Land in 1260," English Historical Review 376 (1980) 481-513
  5. (francès) Rene Grousset, Histoire des Croisades III, p.653

Bibliografia[modifica]

  • Grousset. -Croisades, (en francès). 
  • Grousset. -Croisades, (en francès). 
  • Maalouf. -Croisades, (en francès). 
  • Runciman, Steven, Història de las Cruzadas. 3: El Reino de Acre y las Últimas Cruzadas. Madrid: Aliança Editorial, 1973.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Novena Croada Modifica l'enllaç a Wikidata