Palau de la Paeria

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Paeria)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquest article tracta sobre la seu del govern local de Lleida. Si cerqueu el govern local, vegeu «Paeria de Lleida».
Infotaula d'edifici
La Paeria
Catalonia-Lleida-Paeria.jpg
Dades
Tipus palau, casa de la vila i monument
Data de creació o fundació segle XIII
Característica
Estil arquitectònic Romànic, neoclassicisme
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaPonent
ComarcaSegrià
MunicipiLleida
Localització Pl. de la Paeria. Lleida
41° 36′ 53″ N, 0° 37′ 36″ E / 41.614723°N,0.626755°E / 41.614723; 0.626755Coord.: 41° 36′ 53″ N, 0° 37′ 36″ E / 41.614723°N,0.626755°E / 41.614723; 0.626755
BCIN
Data 25/01/1980
Identificador BCIN: 146-MH-ZA
BIC: RI-51-0004406
IPAC: 156
Activitat
Propietat de Paeria de Lleida
Ocupant Paeria de Lleida
Modifica les dades a Wikidata

El Palau de la Paeria és la seu de la Paeria de Lleida o bé de l'Ajuntament de Lleida.

Per paeria s'entén la casa del paer en cap, terme amb què són anomenats els batlles dels consistoris de Lleida i Cervera. El terme paer procedeix de la paraula llatina paciarium, que significa 'persona de pau'. Aquesta forma d'anomenar els batlles, en el cas de la ciutat de Lleida, és un privilegi atorgat l'any 1264 pel rei Jaume I als antics cònsols de la ciutat.[1]

El Palau de la Paeria de Lleida, que allotja la Casa de la Vila des del 1383, és un dels millors edificis del romànic civil tardà conservats a Catalunya, bé que ha estat molt restaurat. El palau, bastit el segle XIII, fou originalment residència dels Sanaüja, senyors de les Borges Blanques, que el vengueren al Comú o Paeria el 1342. Des d'aleshores ha sofert importants reformes.[2]

Història[modifica]

El 24 d’octubre de 1149 la Lleida islàmica es rendia a les tropes feudals dels comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona, Ermengol VI d'Urgell i dels Templers. La necessitat de regular la nova situació fa que l’any 1150 es redacti la Carta de Poblament, i es garanteix, així, la justícia i l'ordre públic.

Pere I, l’1 d’abril de 1197, concedia a la ciutat el privilegi de Consolat com a forma de govern municipal. A partir d'aquest moment quatre cònsols i vuit prohoms tindran la facultat d'ordenar i governar la ciutat.

L'any 1264, segurament a conseqüència dels pactes de Pau i Treva aprovats en les Corts celebrades al Castell de la Suda el 1214, el rei Jaume I concedia el privilegi de Paeria que ratificava el de Consolat i que significarà un reconeixement de la personalitat jurídica del municipi de Lleida. Quatre paers seran ara els responsables del govern de la ciutat.

El 1383 els marmessors testamentaris de Pere Sanahuja, senyor de les Borges Blanques, van vendre el gran casal als paers de Lleida per 450 sous, d'aquesta manera l'edifici es va convertir en la nova casa de la ciutat. Fins aleshores, la jove institució municipal estava situada en una casa a la costa de Sant Andreu, coneguda com a Paheria Veylla. Però a causa de la manca d’espai a l’hora de reunir els consellers i havent de celebrar les sessions del Consell General en indrets com l’església de Sant Joan, va sorgir la necessitat de buscar un lloc més gran i adequat i la casa dels Sanahuja era la millor opció.

Una vegada instal·lats al nou edifici, els paers van decidir reformar-lo, tot i que l'edifici primitiu era més petit que l’actual es remodelà per a les funcions bàsiques de l’època. A la planta baixa s'ubicaren les dependències per als oficis municipals, al pati interior, en aquell moment descobert, una escalinata de pedra s’alçava fins a la planta noble que s’adequà per albergar la sala de reunions del Consell General.

Al voltant de 1464, a causa de la guerra de Joan II, l’edifici de la Paeria patí molts desperfectes, és just per això que els fonaments i els contraforts de la banda del riu foren reforçats.

És en la segona meitat del segle XVI que la Paeria adquireix una de les cases veïnes per a la creació, el 1589, de la Taula de Cambi i Deposit de la ciutat de Leida.

Al llarg de la Guerra dels Segadors, 1640-1652, davant del perill que suposava estar a la casa de la Paeria i per tant exposat a l’acció de l'artilleria, els serveis municipals es van veure finalment obligats a un nou trasllat, aquest cop al Palau Episcopal.

Com a conseqüència lògica d'aquest procés, es formava i s'acumulava un dret consuetudinari propi i així com un volum important d'ordinacions i estatuts. És per aquest motiu que el 1228 se li va encomanar la compilació dels Costums de Lleida al jurista i cònsol Guillem Botet, el codi de caràcter municipal més antic de Catalunya que es mantingué vigent fins al 1716.

Justament aquell any, Felip V aplicà el Decret de Nova Planta, de caràcter absolutista i centralista, fet que va provocar la desaparició de la Paeria com a forma específica d’organització municipal, que i no es torna a recuperar fins al període democràtic del segle XX.[3]

L'edifici [4][modifica]

Quan al segle XVIII es construí la banqueta i la ciutat guanyà terreny al riu, sorgí l’actual avinguda de Blondel. És en aquell moment que l’edifici va perdre el seu aspecte medieval, es realitzaren nous canvis, s’aprofità per aixecar un nou pis i s'adaptà la façana de la plaça als nous corrents de l’època. En aquell moment es va poder pensar també en una façana posterior.

Així, l’any 1867, l’arquitecte Agapit Lamarca projectà una única façana amb un frontis neoclàssic rematat per l’escut de la ciutat. En la façana cal destacar el llarg balcó que abastava tota la seva longitud d'amplada i en el qual s’obrien cinc portalades d’arcs de mig punt.

Arribats als anys vint, l’estructura del noble edifici es trobava cada cop més debilitada. La façana de la plaça va ser apuntalada a causa de l'aparició d'esquerdes. Finalment, el ple municipal decideix dur a terme el projecte de l’arquitecte Francesc de P. Morera i Gatell i el juliol de 1927 aixecà una bastida per desmuntar i numerar pedra a pedra la façana i el pati romànic, per facilitar l'enderroc i posterior reconstrucció.

Es decideix definitivament reconstruir la Paeria i condicionar el seu interior com a casa de la ciutat. El 1929 s’adjudica el concurs a l’arquitecte Ramon Argilés i Bifet.

A causa de l’envergadura de les obres, la casa consistorial, una vegada més, es trasllada al dispensari municipal, més conegut com la Gota de la Llet (edifici situat darrere de l’actual estació d’ autobusos).

Coincidint amb la commemoració del primer aniversari de la II República, el 14 d’abril de 1932, l’alcalde Salustià Estadella Arnó inaugurà el Palau de la Paeria reconstruït.

La importància arquitectònica del Palau de la Paeria de Lleida quedà palesa en un reial decret de 25 de gener de 1980 en què l’edifici fou declarat Bé Cultural d'Interés Nacional.

Arquitectura[modifica]

Pati central.

L'edifici de la Paeria s'organitza entorn d'un pati central de planta quadrada, amb unes galeries d'arc de mig punt a la planta baixa i amb uns finestrals triforats, d'arcs de mig punt, a la planta noble, que també es repeteixen a la façana. La distribució del palau és la mateixa que tindran els casals gòtics catalans dels segles XIV-XV, però la seva configuració i decoració segueixen fidels encara a unes pautes de tradició romànica. La sumptuositat ornamental de les motllures-cornisa i guardapols dels arquets i capitells cal relacionar-la precisament amb els tallers d'escultura que treballaven aleshores a la seu.

La façana de la plaça de la Paeria és fruit en bona part de la restauració neomedievalista feta el 1927 per l'arquitecte Ramon Argilés. La planta baixa fou completament reordenada, i s'obrí un portal d'arc de mig punt adovellat, similar al de la casa dels marquesos de la Floresta a Tàrrega (que després seria restaurada a imitació de la Paeria), en lloc dels tres portals d'arc rebaixat existents anteriorment. Sobre la cornisa amb mènsules esculturades que remata el pis de les finestres s'afegí una galeria neogòtica. També es bastí el cos lateral de la dreta que allotja una escala, i se'n modificà l'interior.

La Paeria de Lleida 09.jpg

La façana posterior, que dóna al riu, fou remodelada el 1868 en urbanitzar-se la riba del Segre. L'arquitecte Agàpit Lamarca projectà una façana neoclàssica, de planta i pis, així com el pis superior de la façana antiga (que després va ser substituït per la galeria ja esmentada). El 1929-30 la façana neoclàssica fou també modificada, amb l'addició de dos pisos més, ritmats per una columnada de caràcter monumentalista. [1]

L'edifici segueix l'estil del gòtic català. La façana (obra de l'arquitecte Agapit Lamarca i Quintana) conté tots els elements més habituals en aquesta escola. Arran de terra, hi ha una portalada coronada per un arc de mig cercle que recorda el romànic, ja que falta la punta típica del gòtic, mentre a la segona planta una sèrie de finestres estretes i altes tornen al tema romànic amb semicercles a sobre i dues columnes esveltes cada una. Les finestres a la primera planta són molt petites i estretes, la qual cosa dóna un aspecte defensiu al palau. A dalt de la porta hi ha tres escuts amb la senyera reial; el d'enmig porta, a més, una corona reial.

El palau de la Paeria de Lleida, que allotja la Casa de la Vila des del 1383, és un dels millors edificis del romànic civil tardà conservats a Catalunya, bé que ha estat molt restaurat. El palau, bastit el segle XIII, fou originàriament residència dels Sanaüja, senyors de les Borges Blanques, que el vengueren al Comú o Paeria el 1342. Des d'aleshores ha sofert importants reformes.[5]

En el seu aspecte exterior s'observen diferents intervencions.

La façana que s'obre al riu Segre respon a l'arquitectura d'estil neoclàssic i, el 1929, es va optar per una remodelació de caràcter neomedieval. El resultat és una construcció perfectament equilibrada.

El soterrani de la Paeria, on s'observen unes arcades gòtiques. Foto donada per Turisme de Lleida

Construït al començament del segle XIII, s'alça sobre "estrats" d'història que els tècnics municipals i de la Universitat de Lleida han posat al descobert després de successives excavacions. Al segle XIV –concretament el 1383– els Senyors de Sanaüja, propietaris i precursors de la construcció actual, van cedir l'edifici a la ciutat perquè fos seu del govern municipal. La Paeria, tal com la coneixen els lleidatans per ser la casa del "paer" en cap (alcalde), acull en l'actualitat nombrosos tresors que reflecteixen la identitat de la ciutat. El terme “paer” procedeix de la paraula llatina "patiarii", que significa home de pau. El sobrenom, el van adoptar els batlles de la ciutat després de la concessió del privilegi atorgat pel rei Jaume I el 1264 als antics cònsols de Lleida.[6]

L'arxiu[modifica]

L’Arxiu Municipal és el responsable del patrimoni documental de l’Ajuntament de Lleida que s’ocupa de gestionar la documentació produïda i rebuda per la institució municipal i de posar-la a l’abast dels usuaris.

Pel seu enquadrament dins d’una institució pública indestriable de la vida ciutadana en general, l’Arxiu té unes altres funcions complementàries com són la informació als ciutadans sobre aspectes històrics i culturals. En aquest àmbit informatiu es poden incloure les accions de divulgació, tant del contingut general de l’Arxiu com d’aspectes més concrets de la història del municipi. Aquesta voluntat de servei als ciutadans i no només a la pròpia institució, fa que l’arxiu es converteixi en dipositari potencial del patrimoni documental ofert pels ciutadans que ho desitgin.

L’Arxiu Municipal és l’òrgan encarregat de la gestió documental, de la custòdia i la divulgació dels seus documents. Les funcions de l’Arxiu es mouen tant en l’àmbit de la gestió administrativa com en el de la difusió cultural. En aquest sentit, posa al servei dels ciutadans, professionals i estudiosos el patrimoni documental per a la seva consulta.[7]

Funcions[modifica]

Entre les diverses funcions,[8] destaquem:

  • La gestió dels documents administratius, que comprèn:
    • Analitzar i identificar la documentació administrativa.
    • Establir les normes reguladores de classificació, ordenació i tractament de la documentació.
    • Establir criteris i normatives per a l’ingrés de documentació a l’Arxiu.
    • Realitzar propostes de conservació i eliminació de documents.
    • Marcar directrius per a la correcta ubicació física dels documents.
    • Elaborar instruments de descripció per facilitar la cerca de la documentació administrativa.
  • La protecció i difusió del patrimoni documental, que implica:
    • Promoure la difusió del patrimoni documental municipal i la seva divulgació.
    • Fomentar la protecció del patrimoni documental del municipi mitjançant propostes d’adquisició i/o donació.
    • Vetllar contra l’espoli del patrimoni documental municipal.
  • L’accés a la documentació, que suposa:
    • Garantir l’accés i la consulta de la documentació a tots els usuaris, tant interns com externs, d’acord amb el marc legal i normatiu existent.
    • En el cas de documents procedents de dipòsit o donació, s'hauran de respectar les condicions establertes per les persones o institucions donants o dipositants.
L'arxiu de la ciutat [9][modifica]

El primer document que configurarà l'Arxiu Municipal de Lleida serà la Carta de Poblament, datada l'any 1150. A partir d'aquest moment, la vida administrativa de la institució forjarà el seu fons documental, nucli i puntal de l'existència de l'arxiu municipal.

La voluntat d'organitzar aquest fons quedarà reflectida com a primera notícia escrita en el llibre de Consells Generals de l’any 1445, en què s'explica que els paers havien fet un inventari dels privilegis de la ciutat.

L'eclosió de volums documentals porta els poders establerts a plantejar-se la necessitat de posar ordre al seu patrimoni documental, i millorar les condicions en l'estatge d'arxiu. L'any 1599, en la sessió del Consell General de l'1 d'abril, es proposa que sigui contractat un arxiver.

La inquietud per salvaguardar els documents fa que el 1616 es prengui la decisió de fer un armari amb calaixos grans. Creiem que finalment aquest es va construir el 1633, tot i que durant la Guerra dels Segadors, el 1644, acabarà cremat. La documentació serà conservada en una caixa “ab sinch panys y claus”, fins al 1685 en què es construirà l'actual Armari de les 5 claus que avui es conserva a l'Arxiu Municipal.

No trobem al llarg del segle XVIII cap actuació arxivística rellevant. Serà durant el segle XIX, amb el desenvolupament de la història positivista i el romanticisme, a més dels corrents nacionalistes, que es dóna un gran impuls als arxius i s'instaurà la necessitat de posar-hi ordre. S'implantà la funció d'arxiver amb caràcter propi i la seva figura es complementarà amb la de cronista de la ciutat.

Destaquem l'arxiver cronista Rafael Gras de Esteva, al capdavant de l'Arxiu entre 1893 i 1909, el qual deixarà nombrosos instruments arxivístics i estudis històrics. Destaquem Catálogo de los privilegios y documentos originales que se conservan en el Archivo reservado de la ciudad de Lérida, publicat per l'Ajuntament de Lleida el 1897.

El segle XX, amb la renúncia de Rafael Gras l'any 1909, es fa càrrec de l’Arxiu el secretari de la Corporació i, a partir d’aquí, tornen a produir-se constants canvis de persones al capdavant de l'Arxiu i es torna a manifestar la necessitat de tenir un lloc adequat per a instal·lar la documentació.

L'armari de les cinc claus [10][modifica]

Armari de les cinc claus.

La inquietud de protegir els documents generats per la institució municipal lleidatana queda reflectida com a primera notícia escrita en el llibre de Consells Generals de la Paeria de l’any 1445, en què s’explica que els paers havien trobat alguns pergamins que estaven rossegats per les rates. Per aquesta raó los han fet metre en una caxa de la casa on antigament solien star en la qual hi a cinch tancadures, [...] affi que quiscu dels dits pahers tinga sa clau e lo sindich axí matex ne tingue una. Així s’asseguraven que l’accés als esmentats documents quedés limitat a les persones que tenien les claus.

Gràcies a l’inventari dels privilegis que anualment feien els Paers, sabem que el 1633 es construeix un armari nou ab setse calaixos y a la cara de cada hu ab son paper o albaranets que en quiscun calaix dits privilegis ab plechs lligats y ab son senyal lletra y numero estan posat dit armari tancat ab sinc claus.

El 1644 durant la Guerra dels Segadors aquell armari es va cremar, però es va poder salvar la majoria de la documentació que va ser traslladada una altra vegada, una caixa amb cinc panys.

No serà fins l’any 1686 en què s’encomana al fuster Anastasi Vidal la construcció de l’armari que ha arribat fins als nostres dies, un nou armari amb 48 calaixos numerats. A l’Arxiu Municipal conservem el testimoni del traspàs de documents de l’antiga caixa al nou armari. El 29 de maig de 1686 es redactà l’inventari en què es faria constar el lloc d’ubicació de cada document dins de l’armari.

El 2012 aquest mateix armari va ser restaurat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, i avui es pot admirar el moble més antic que conserva l’Ajuntament de Lleida en la sala de consulta de l’Arxiu Municipal.

Art[modifica]

Al saló del Retaule de la Paeria de Lleida es conserva el retaule de la Verge dels Paers, que durant el 2012 va viatjar al Museu Nacional d'Art de Catalunya per a l'exposició Catalunya 1400.[11]

El retaule gòtic del segle XV (1451-1454) que adorna la sala noble -on se celebren els matrimonis civils- presidia originalment l'altar de la capella de la Paeria. L'obra té com a figura central la Mare de Déu flanquejada pels arcàngels Gabriel i Miquel. La Mare de Déu, envoltada dels quatre paers, simbolitza la protecció sobre el govern de la ciutat.

Gravats a les parets de la Morra.

La Morra[modifica]

El 1486 es van reformar els soterranis de la Paeria per crear una presó amb estances separades per a homes i dones. La Morra és el nom amb què es coneix la cambra destinada als presos condemnats a mort. Els carreus de les parets de la presó recullen nombrosos grafits que daten dels segles XVI o XVII i representen la crucifixió i claus en senyal de devoció religiosa i manca de llibertat.

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. Sàez, Anna «Lleida 'profundis'». Sàpiens [Barcelona], núm. 88 data = febrer 2010, p. 64. ISSN: 1695-2014.
  2. «Cercador Inventari del Patrimoni Arquitectónic. Fitxa». [Consulta: 28 desembre 2018].
  3. paeria.cat. «HISTÒRIA DE LA PAERIA» (en ca). [Consulta: 24 desembre 2018].
  4. paeria.cat. «El palau de la Paeria» (en ca). [Consulta: 24 desembre 2018].
  5. «La Paeria». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 25 març 2013].
  6. «La Paeria és el nom tradicional de l'Ajuntament de Lleida des del 1264».
  7. paeria.cat. «Història de l'Arxiu» (en ca). [Consulta: 24 desembre 2018].
  8. paeria.cat. «Història de l'Arxiu» (en ca). [Consulta: 24 desembre 2018].
  9. paeria.cat. «L'Arxiu de la ciutat» (en ca). [Consulta: 24 desembre 2018].
  10. paeria.cat. «L'Armari de les cinc claus» (en ca). [Consulta: 24 desembre 2018].
  11. «Desmunten el retaule de la Verge dels Paers per dur-lo al MNAC». Diari Ara [Lleida], 06-03-2012. ISSN: 2014-010X.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau de la Paeria Modifica l'enllaç a Wikidata