Parc i Reserva Nacionals de les Portes de l'Àrtic
(en) Gates of the Arctic National Park and Preserve  | |||||
| |||||
| Tipus | Reserva nacional, parc nacional dels Estats Units i parc nacional | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| Entitat territorial administrativa | Borough de North Slope (Alaska), àrea censal de Yukon-Koyukuk (Alaska) i Borough de Northwest Arctic (Alaska) | ||||
| Localització | Bettles | ||||
| |||||
| Dades i xifres | |||||
| Punt més alt | Mont Igikpak (2.523 m ) | ||||
| Superfície | 34.287 km² | ||||
| Espècies conservades | ant, ós grizzly, mufló de Dall, os negre, llop | ||||
| Categoria V de la UICN: Paisatges terrestres/marins protegits | |||||
| World Database on Protected Areas | |||||
| Identificador | 1006 | ||||
| Activitat | |||||
| Creació | 2 de desembre de 1980 (parc nacional i reserva nacional) 1 de desembre de 1978 (monument nacional) | ||||
| Visitants anuals | 2.872 (2020) | ||||
| Gestor/operador | Servei de Parcs Nacionals | ||||
| Lloc web | nps.gov… | ||||
 | |||||
El Parc i Reserva Nacionals de les Portes de l'Àrtic (Gates of the Arctic National Park and Preserve) és una àrea natural protegida integrada per un parc nacional i una reserva nacional. Es localitzen a l'estat d'Alaska. Aquestes dues unitats gestionades de manera combinada formen la zona protegida pel Servei de Parcs Nacionals més septentrional dels Estats Units i la segona més gran. Tot el parc i la reserva es troben dins del cercle polar àrtic. Protegeix la Serralada Brooks, una regió muntanyosa de 34.287 km² (gairebé de la mateixa mida que Suïssa).[1]
Història[modifica]
El nom de la zona es remunta a l'any 1929. Un activista a favor de les zones salvatges, Bob Marshall, en explorar la ramificació nord del riu Koyukuk es va trobar dues grans muntanyes, els penya-segats Frigid (Frigid Crags) i la muntanya Boreal, una a cada costat del riu. Les va batejar les "Portes de l'Àrtic" (Gates of the Arctic).[2]
La zona va ser protegida primer mitjançant una declaració l'1 de desembre de 1978 com a monument nacional dels Estats Units. Va formar una de les 15 àrees naturals a Alaska que Jimmy Carter, fent ús de la Llei d'Antiguitats, va declarar com a monuments nacionals després que el Congrés dels Estats Units hagués ajornat una transferència proposada originalment el 1968 de terres federals a Alaska al Servei de Parcs Nacionals que va despertar una forta oposició del govern d'aquest estat. El Congrés llavors va aprovar el 1980 la Llei de Conservació de Terres d'Interès Nacional d'Alaska (Alaska National Interest Lands Conservation Act o ANILCA), que convertia la majoria d'aquells monuments nacionals en parcs nacionals o reserves nacional, però també va limitar l'ús en el futur de la Llei d'Antiguitats a Alaska.[3]
Una gran part de la zona, 29.322 km², també fou declarada el 1980 una àrea salvatge (wilderness area). Com que és una zona veïna a la Zona Salvatge de Noatak (Noatak Wilderness Area), això va crear la zona salvatge continua més gran dels Estats Units.[4]
Característiques[modifica]
La geografia del parc destaca pels cims de la Serralada Brooks i les valls en forma d'U cobertes d'una vegetació del tipus tundra. Entre la fauna s'hi troben els ants, els ossos grizzlies, els llops, els muflons de Dall, els ossos negres i els rens.
Entre els cims més importants del parc destaquen els cims Arrigetch i el mont Igikpak. També existeixen sis rius considerats rius salvatges i paisagístics nacionals:
- Riu Alatna, 134 km
- Riu John, 84 km
- Riu Kobuk 177 km
- La ramificació nord del riu Koyukuk (Koyukuk North Fork), 164 km
- Una secció del riu Noatak
- Riu Tinayguk, 71 km
Allò que és inusual en els parcs nacionals dels Estats Units és que aproximadament 1.500 persones resideixen en 10 comunitats petites en anomenades "zones de residents de subsistència" (resident subsistence zones) on sobreviuen dels recursos naturals que els proporciona el parc.[5]
No s'han establert camins, senders, serveis pels visitants o llocs per acampar ni al parc ni a la reserva. Tanmateix, la carretera Dalton (Dalton Highway o la Ruta Estatal d'Alaska 11), passa a uns vuit quilòmetres de la frontera est del parc. El Servei de Parcs Nacionals manté obert un petit centre de visitants a la carretera, a prop de Coldfoot.
Bibliografia[modifica]
Jettmar, Karen, The Alaska River Guide: Canoeing, Kayaking, and Rafting in the Last Frontier, 3rd Ed., Menasha Ridge Press: Birmingham, Alabama (2008)
Referències[modifica]
- ↑ «Listing of Acreage as of 12/13/2011». Land Resource Division, National Park Service. Arxivat de l'original el 2012-10-26. [Consulta: 8 març 2012].
- ↑ «Gates of the Arctic: History & Culture». National Park Service. [Consulta: 6 març 2012].
- ↑ «Creation of Gates of the Arctic National Park & Preserve». National Park Service. [Consulta: 11 març 2012].
- ↑ «Gates of the Arctic Wilderness». Wilderness.net. [Consulta: 6 març 2012].
- ↑ «Title 36: Parks, Forests, and Public Property». GPO Access. Arxivat de l'original el 2012-10-09. [Consulta: 6 març 2012].
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parc i Reserva Nacionals de les Portes de l'Àrtic |
- Servei de Parcs Nacionals: Gates of the Arctic National Park & Preserve (anglès) (castellà)
- Guia de Visitants (anglès)
- Fotos del parc
- Guia del parc Arxivat 2010-04-15 a Wayback Machine.