Playtime
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Jacques Tati |
| Protagonistes | |
| Director artístic | Eugène Roman |
| Guió | Jacques Tati Jacques Lagrange |
| Música | Francis Lemarque (orquestració de François Rauber) David Stein (tema Take my hand) James Campbell (tema africà)[1] |
| Fotografia | Jean Badal Andréas Winding |
| Muntatge | Gérard Pollicand |
| Vestuari | Jacques Cottin |
| Productora | Specta Films (França) Jolly Films (Itàlia) |
| Distribuïdor | Netflix  |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França Itàlia |
| Estrena | 1967 |
| Durada | 124 minuts |
| Idioma original | francès |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | Comèdia |
| Lloc de la narració | París |
        | |
Playtime és una pel·lícula franco-italiana dirigida per Jacques Tati, rodada entre 1964 i 1967 i estrenada el 1967. Ha estat doblada al català.[2]
Argument[3][modifica]
Playtime està organitzada en sis seqüències, enllaçades entre elles gràcies a la utilització de dos personatges que es creuaran en el transcurs del relat: Barbara, una jove turista americana en visita a París i el Senyor Hulot, que té una cita amb un personatge important. Les seqüències són les següents :
- A l'aeroport: un grup de turistes americanes arriba a Orly i descobreix un París futurista fet d'immobles de vidre i d'acer, fred i impersonal.
- Els despatxos: M. Hulot espera una cita important, però es perd en un laberint de despatxos i s'acaba trobant en una exposició.
- L'exposició dels invents: M. Hulot i les turistes americanes descobreixen noves invents, entre els quals una porta silenciosa i una escombra equipada amb fars.
- Els pisos-aparador: A la caiguda de la nit, el Sr. Hulot troba un company de regiment que el convida al seu pis ultra-modern.
- El Royal Garden: M. Hulot, que ha escapat al seu amic, i ha trobat llavors finalment per casualitat l'home amb el qual tenia una cita abans, es troba a la inauguració del restaurant Royal Garden en companyia de les turistes americanes. Però els treballs tot just han acabat i el club nocturn té alguns problemes de posada a punt. De bon matí, alguns supervivents de la boja nit, clients i empleats, es troben en un drugstore, on els obrers arriben a fer els seus primers cafès.
- El carrousel dels cotxes: La ciutat es torna al treball, en un ballet de cotxes, i les turistes americanes agafen la carretera de l'aeroport.
Comentari[modifica]
Fracàs comercial a la seva estrena, alguns crítics com Henry Chapier la qualifica de «nyap monumental[4]», però és considerada per molt com l'obra mestra del cineasta i fins i tot, per a alguns (David Lynch per exemple), com una de les principals pel·lícules de la història. És una pel·lícula ambiciosa en la seva forma (diàlegs secundaris, moviments geomètrics i circulars mil·limetrats fregant l'abstracció, jocs de reflexos incessants, metàfores encadenades) i que va ser tanmateix saludat a la seva estrena per Le Monde o Le Nouvel Observateur. Tati s'havia mostrat extremadament perfeccionista en el transcurs del rodatge, fins a arribar a esgotar de vegades el seu equip.[4] Havia fet reconstituir una ciutat moderna sencera («Tativille») sobre un terreny prop dels Estudis de Joinville-le-Pont, per un centenar d'obrers en un edifici on van utilitzar 1200 m2 de vidres, 3500 m2 de revestiments plàstics, 3000 m3 de fusta i 45000 m3 de formigó. El rodatge va durar prop de tres anys (octubre de 1964 a octubre de 1967). Més tard, va voler transformar aquests decorats en una escola de cinema, certs productors ho havien sol·licitat per rodar-hi altres pel·lícules. A conseqüència del fracàs comercial (rebuig del mercat americà de distribuir-lo malgrat el seu Oscar per a El meu oncle) i del cost enorme de la pel·lícula (entre 30 i 100 milions d'euros actuals segons el crític Stéphane Goudet), la societat de producció de Tati va fer fallida i va ser un temps desposseït dels seus drets: trigarà prop de deu anys a intentar recobrar la seva independència financera, però caurà malalt. Va poder no obstant això realitzar altres dues pel·lícules, com Trafic amb l'immortal M. Hulot. Les autoritats responsables dels terrenys i de Joinville no el deixaran quedar-s'hi, Tati serà detingut, i per despit, llançarà el manuscrit del seu guió sota els decorats en el transcurs de les operacions de demolició, tirats a terra malgrat la promesa d'André Malraux que podrien ser reciclats per altres usos.[4]
Repartiment[modifica]
- Jacques Tati: M. Hulot
- Barbara Dennek: la jove estrangera
- Jacqueline Lecomte: l'amiga de l'estrangera
- Valérie Camille: la secretària de M. Lacs
- France Rumilly: la venedora d'ulleres
- Laure Paillette: primera senyora
- Colette Proust: segona senyora
- Erica Dentzler: Sra. Giffard
- Yvette Ducreux: la senyoreta del vestidor
- Rita Maiden: la companya de M. Schultz
- Nicole Ray: la cantant
- Luce Bonifassy: clienta del Royal Garden
- Evy Cavallaro: clienta del Royal Garden
- Alice Field: clienta del Royal Garden
Banda sonora[modifica]
- Au drugstore - F. Lemarque
- Manège - F. Lemarque
- Paris autrefois - F. Lemarque
- Thème africain - James Campbell
- Musique strand - F. Lemarque
- Super market - F. Lemarque
- Paris circus - F. Lemarque
- Play Time - F. Lemarque
Font:[5]
Premis i nominacions[modifica]
- 1968: Étoile de Cristal (Grand Premi de l'Académie du Cinema), Paris
- 1969: Medalla d'Argent, Festival de Moscou
- 1969: Premi del Festival de cinema de Viena
- Aquesta pel·lícula forma part de la Llista del BFI de les 50 pel·lícules a veure abans de tenir 14 anys establerta el 2005 pel British Film Institute.
Referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
- Tativille - lloc complet i lúdic de l'univers de Jacques Tati
- Dossier Playtime al lloc del CNDP Arxivat 2008-05-16 a Wayback Machine.