Playtime

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaPlaytime
Fitxa
DireccióJacques Tati
Protagonistes
Director artísticEugène Roman
GuióJacques Tati
Jacques Lagrange
MúsicaFrancis Lemarque (orquestració de François Rauber)
David Stein (tema Take my hand)
James Campbell (tema africà)[1]
FotografiaJean Badal
Andréas Winding
MuntatgeGérard Pollicand
VestuariJacques Cottin
ProductoraSpecta Films (França)
Jolly Films (Itàlia)
DistribuïdorNetflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança
Itàlia
Estrena1967
Durada124 minuts
Idioma originalfrancès Modifica el valor a Wikidata
Versió en catalàSí 
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereComèdia
Lloc de la narracióParís Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0062136 Filmaffinity: 475746 Allocine: 1363 Rottentomatoes: m/playtime Letterboxd: playtime Allmovie: v106237 TCM: 813134 TV.com: movies/playtime Modifica el valor a Wikidata

Playtime és una pel·lícula franco-italiana dirigida per Jacques Tati, rodada entre 1964 i 1967 i estrenada el 1967. Ha estat doblada al català.[2]

Argument[3][modifica]

Playtime està organitzada en sis seqüències, enllaçades entre elles gràcies a la utilització de dos personatges que es creuaran en el transcurs del relat: Barbara, una jove turista americana en visita a París i el Senyor Hulot, que té una cita amb un personatge important. Les seqüències són les següents :

  • A l'aeroport: un grup de turistes americanes arriba a Orly i descobreix un París futurista fet d'immobles de vidre i d'acer, fred i impersonal.
  • Els despatxos: M. Hulot espera una cita important, però es perd en un laberint de despatxos i s'acaba trobant en una exposició.
  • L'exposició dels invents: M. Hulot i les turistes americanes descobreixen noves invents, entre els quals una porta silenciosa i una escombra equipada amb fars.
  • Els pisos-aparador: A la caiguda de la nit, el Sr. Hulot troba un company de regiment que el convida al seu pis ultra-modern.
  • El Royal Garden: M. Hulot, que ha escapat al seu amic, i ha trobat llavors finalment per casualitat l'home amb el qual tenia una cita abans, es troba a la inauguració del restaurant Royal Garden en companyia de les turistes americanes. Però els treballs tot just han acabat i el club nocturn té alguns problemes de posada a punt. De bon matí, alguns supervivents de la boja nit, clients i empleats, es troben en un drugstore, on els obrers arriben a fer els seus primers cafès.
  • El carrousel dels cotxes: La ciutat es torna al treball, en un ballet de cotxes, i les turistes americanes agafen la carretera de l'aeroport.

Comentari[modifica]

Fracàs comercial a la seva estrena, alguns crítics com Henry Chapier la qualifica de «nyap monumental[4]», però és considerada per molt com l'obra mestra del cineasta i fins i tot, per a alguns (David Lynch per exemple), com una de les principals pel·lícules de la història. És una pel·lícula ambiciosa en la seva forma (diàlegs secundaris, moviments geomètrics i circulars mil·limetrats fregant l'abstracció, jocs de reflexos incessants, metàfores encadenades) i que va ser tanmateix saludat a la seva estrena per Le Monde o Le Nouvel Observateur. Tati s'havia mostrat extremadament perfeccionista en el transcurs del rodatge, fins a arribar a esgotar de vegades el seu equip.[4] Havia fet reconstituir una ciutat moderna sencera («Tativille») sobre un terreny prop dels Estudis de Joinville-le-Pont, per un centenar d'obrers en un edifici on van utilitzar 1200 m2 de vidres, 3500 m2 de revestiments plàstics, 3000 m3 de fusta i 45000 m3 de formigó. El rodatge va durar prop de tres anys (octubre de 1964 a octubre de 1967). Més tard, va voler transformar aquests decorats en una escola de cinema, certs productors ho havien sol·licitat per rodar-hi altres pel·lícules. A conseqüència del fracàs comercial (rebuig del mercat americà de distribuir-lo malgrat el seu Oscar per a El meu oncle) i del cost enorme de la pel·lícula (entre 30 i 100 milions d'euros actuals segons el crític Stéphane Goudet), la societat de producció de Tati va fer fallida i va ser un temps desposseït dels seus drets: trigarà prop de deu anys a intentar recobrar la seva independència financera, però caurà malalt. Va poder no obstant això realitzar altres dues pel·lícules, com Trafic amb l'immortal M. Hulot. Les autoritats responsables dels terrenys i de Joinville no el deixaran quedar-s'hi, Tati serà detingut, i per despit, llançarà el manuscrit del seu guió sota els decorats en el transcurs de les operacions de demolició, tirats a terra malgrat la promesa d'André Malraux que podrien ser reciclats per altres usos.[4]

Repartiment[modifica]

Banda sonora[modifica]

  1. Au drugstore - F. Lemarque
  2. Manège - F. Lemarque
  3. Paris autrefois - F. Lemarque
  4. Thème africain - James Campbell
  5. Musique strand - F. Lemarque
  6. Super market - F. Lemarque
  7. Paris circus - F. Lemarque
  8. Play Time - F. Lemarque

Font:[5]

Premis i nominacions[modifica]

  • 1968: Étoile de Cristal (Grand Premi de l'Académie du Cinema), Paris
  • 1969: Medalla d'Argent, Festival de Moscou
  • 1969: Premi del Festival de cinema de Viena
  • Aquesta pel·lícula forma part de la Llista del BFI de les 50 pel·lícules a veure abans de tenir 14 anys establerta el 2005 pel British Film Institute.

Referències[modifica]

  1. : http://www.sudplanete.net/pays.php?menu=pers&no=10517
  2. «Playtime». esadir.cat.
  3. «Playtime». The New York Times.
  4. 4,0 4,1 4,2 Jean-Philippe Guerand, Jacques Tati , Gallimard / Foli - Biografia s
  5. Planeta Musical- Jacques Tati - Bandas sonoras

Enllaços externs[modifica]